De cara al pròxim Ramadà a Manresa, recomano
fervorosament a qui correspongui que informi als pares de les criatures
en edat escolar de la conveniència de seguir la tradició. No pas perquè
no respecti l'islam, sinó perquè cal fer veure a alguns progenitors que
—quan un noi o noia és en edat de créixer i passa el dia amunt i avall a
ple sol— necessita ingerir alguna cosa per no defallir. No dic cap
bestiesa, el mateix Alcorà contempla aquesta exempció per a infants,
dones i malalts ja que, en essència, és una doctrina que vol preservar
la vida. Una altra cosa són les interpretacions fonamentalistes que, en
totes les religions, converteixen la fe en un càstig i una tirania que
beneficia quatre déus de fang.
La meva primera reflexió té fonament. Un exemple ben clar. Cada tarda, durant l'etapa de Ramadà, pels vols de les quatre, podia contemplar com un grup de tres vailets de pares marroquins demanaven poder-se cruspir les ensaïmades i croissants sobrants d'un bar. Els propietaris de l'establiment —veient que la canalla tenia una gana que l'aixecava— accedien a donar-los les pastes si hi passaven poc abans de tancar. Evidentment, la canalla feia un Ramadà light, vull suposar que davant dels ulls grossos de la família que els permet la trapelleria infantil. Si pares i mares volen estalviar-se haver de remenar menjar durant les hores d'abstinència per satisfer la gana dels fills, llavors sí que tenim un problema. Un petit detall, els croissants que devoraven amb fruïció els nens estaven elaborats amb greix de porc. O sigui que el pecat era doble.
Seguint amb l'alimentació, i parlant dels més necessitats, els veïns del carrer de Sobrerroca encara senten la pudor de podrit que desprenien els baixos del número 12 quan va entrar la brigada municipal a fer-hi neteja el 25 de juliol. La culpa la tenia un camió sencer de caldo de peix donat al Banc dels Aliments que s'hi havia descarregat fa tres anys i que s'hi va acabar fent malbé per desídia. Les rates s'hi van acarnissar de valent. Personalment vaig veure fotos que ho certifiquen. Tot i que el diari i els factòtums de la ciutat han volgut passar-hi de puntetes —val a dir que aquest mitja sí que va informar de la notícia—, vull que quedi escrit amb lletres ben grosses que hi ha manresans i manresanes farts i fartes de la impostura de Sor Lucía Caram i el seu seguici. Em temo que tant la religiosa com els seus palmeros sovint estan més preocupats d'omplir minuts de ràdio i televisió i pàgines de paper cuixé que de dedicar-se en cos i ànima i sense tics de megalomania al proselitisme que pregonen.
En aquest cas, crec que no seria just carregar contra el Banc dels Aliments. La institució i la majoria de gent que hi treballa desinteressadament no s'ho mereixen. Però tan cert és això com que la monja instrumentalitza l'entitat i l'utilitza com a carta de presentació per fer de mitjancera de la premsa groga i lligar entrevistes per a programes de Telecinco. Sor Lucía —escolti'm amb atenció— quan la seva caritat es podreix i put al centre històric perquè el llegir ens ha fet perdre l'escriure, es desploma la credibilitat de la seva pastoral mediàtica malaltissa. Una afecció que li provoca rampells d'immoralitat com quan, reiteradament, prova de col·locar llet caducada als immigrants o clama als quatre vents a totes les espanyes que es comprarà una pipa i la guardarà al convent per defensar-se dels malfactors que l'ataquin com ho va fer per por insuperable el gendre dels Tous. Sàpiga que a molts —cada cop a més— ja no ens pren el número. Su claustro no es el mundo. Su claustro es Telecinco.
Per rematar-ho, i sense allunyar-nos d'aquella estretor de mires provinciana que impera a la ciutat, em referiré a les idees innovadores de l'Ajuntament per composar i finançar el programa de la Festa Major. Ja se sap que a can Clarena la gestió de l'espai publicitari és casolana i una mica espartana en el procediment. Parlen més de pilots, pams i paper d'estrassa que no pas de píxels, plòters i quadricromies. I sí, tothom hi acaba fent cap, tant si vol com si no, si es vol garantir certa expansió publicitària. El cas és que, per trencar el monopoli, la brillant idea dels administradors de la Festa Major ha estat externalitzar la confecció del llibret fora de la ciutat i encarregar la feina a una empresa amb seu central a Lleó i amb un tracte amb la clientela un pèl distant. De fet, la delegació catalana és a Mataró on una senyoreta amb un català erràtic atén al telèfon amb molta amabilitat. Naturalment, i com que se'ls va treure la feina de les mans, a Clarena la notícia va caure com una gerra d'aigua freda. Són casolans i potser no tan competitius en els preus, però propers i eficaços en el tracte humà amb la clientela que acaba afluixant la bossa per sortir al programa.
El traspàs de poders es va fer quan els comercials l'empresa manresana ja havien lligat alguns anuncis. El resultat ha estat un petit galimaties per manca de comunicació entre les tres parts (l'empresa A, l'empresa B i els clients, diguéssim). Res que no solucioni el diàleg i la bona voluntat. Servidor, com a anunciant, s'ha sentit una mica passerell quan s'ha assabentat que les tarifes proposades per alguns no acabaven de quadrar amb les que van acabar oferint els altres suposo que per acabar d'omplir. Ben mirat, estic convençut que el material precontractat (arxius d'imatge i cartes de pagament ja signades) van sortir del carrer d'Urgell a contracor i amb explicacions ben justes per als nouvinguts. Normal si a un li treuen el caramel de la boca... El divertit del cas és que, a l'hora de distribuir els milers d'exemplars del programa de la Festa Major, l'editora ha hagut de recórrer a una empresa per fer la distribució. Sabeu quina? Clarena, òbviament. En definitiva, coses que només passen a Manresa.
Article publicat a www.manresainfo.cat el 28-8-2013
