Duran Duran

Quan vaig néixer, fa 36 anys, Josep Antoni Duran Lleida ja era president de la Unió de Joves, on es foguegen els cadells d'Unió Democràtica. Fa tants anys que es dedica a politiquejar i remenar la cua —sobretot la cua— per aquí i per allà que ha arribat a superar, amb escreix, les prevalences inacabables a la cúspide del poder de personatges com Josep Lluís Núñez o el mateix Jordi Pujol, que per als de la meva generació semblava que no s'havien d'acabar mai, que les seves presidències eren perpètues. No n'havíem conegut pas cap més. Afortunadament, a tots dos els va arribar el relleu i van arribar nous temps, nova gent i noves idees sense tanta fortor de càmfora.

Duran té accentuada la megalomania. Quan parla, sembla que s'escolti. A Madrid agrada perquè és un home d'ordre, educat, net i polit. Com ho era, aparentment, l'"hidalgo" castellà protagonista del Lazarillo de Tormes, que tenia una capa de presència espatarrant, però només tenia això... la presència. En el fons era com una rata, pobre de butxaca... i d'esperit. A la capital del regne l'estimen més que aquí. Normal, si es considera que només fa que posar pals a les rodes a les aspiracions sobiranistes catalanes i mantenir l'equidistància per continuar sent "un catalán con seni" —aquella manera tan insofrible com els mesetaris fan sonar la "enya" catalana.  

Els últims dies, en què no ha parat de fer l'impossible per dilatar els terminis del referèndum per la independència de Catalunya, l'home ja m'ha enervat més del normal. Irritat, fa un parell de dies vaig piular a les xarxes socials: "Duran no només ha traït l'esperit fundacional de Carrasco i Formiguera —com ja li va recordar el seu opositor Vila d'Abadal referint-se als principis fundacionals d'Unió— directament s'erigeix en el Cambó del segle XXI." No sabia pas que el meu comentari portaria tanta cua. Ràpidament —i gràcies a les noves tecnologies—  dos col·legues van entrar en el debat, fent-hi aportacions interessantíssimes davant de la (innocent?) comparança que jo havia posat sobre la taula.

La primera gran observació em deia que Francesc Cambó va finançar la col·lecció Bernat Metge de títols grecs i llatins en català i el primer diccionari de la nostra llengua: el de Pompeu Fabra; a part de llegar un bon nombre d'obres d'art al MNAC. El secretari general de CiU, en canvi, no ha finançat res. I afegia que el líder de la Lliga Regionalista "representa avanços i retrocessos —no podem oblidar el context de violència dels anys vint i trenta— Duran sempre ha estat un fre." Pocs minuts després, intervenia un altre col·lega dient: "Cambó tenia discurs —discutible, naturalment, però discurs. Només cal llegir l''Homenot' que li va dedicar Josep Pla. Va deixar coses al país. Duran només té ambició, i tot el que deixarà serà un rastre de bava i terra cremada." 

En aquest moment, servidor no va poder fer més que admetre un ampli desconeixement de la figura de Cambó. Per justificar-me, vaig argumentar que només volia subratllar la necessitat de Duran de tenir sempre un peu ficat a Espanya. I esgrimia: "Estic cansat de sentir espanyolistes recalcitrants (Aznar és un d'ells) que lloen la figura de Cambó, senyal inequívoca que la història el té com un català ‘obedient'". La resposta no es va fer esperar: "Certament, la utilització que fa l'extrema dreta espanyolista de figures com Cambó o Pla distorsiona la visió que en tenim. En tot cas, la insignificança, la ridiculesa d'Aznar passarà  i l'obra de Cambó o Pla queda." Ho rematava amb fina erudició l'altre col·lega "No és estrany que Aznar parli bé de Cambó. No en va va ajudar Franco a finançar la ‘cruzada'. Com March o Mateu (‘el Mateu dels ferros', que li deien). En aquells moments, Espanya tenia alguna cosa per oferir a la burgesia catalana. Ara, no té res. Com deia Gaziel, Espanya sempre s'ha sustentat sobre tres peus: "el trono, la espada y el altar". Una monarquia corrupta, un exèrcit que només és valent amb els que no es poden defensar i una església fanàtica i putrefacta. I això no ha canviat. Però a Duran, i als seus amics del lobby del Pont Aeri, ja els va bé." Brillant. 

Francament, i baixant a un registre més d'estar per casa, entre els meus, de les persones que, com Duran, fan el trist paper d'engalanar-se reversiblement amb dues banderes, sempre n'hem dit botiflers. El seu equivalent a la vida quotidiana podria molt ben ser el veí caragirat, el comerciant fals com un duro sevillà o la cunyada hipòcrita que ens fa la gara gara al dinar de Sant Esteve. Aquell que diuen que té molta terra a l'Havana, oi? En fi, el que els modernets erràticament normalitzats en dirien un "jaqueter". Pura essència de la classe política que actualment el ciutadà més detesta...

Per cert, un dels col·legues que em van il·lustrar sobre la figura de Cambó també em suggereix el títol d'aquest escrit: "Duran Duran". No pas per aquell grup de pop britànic que va abanderar el moviment "new wave" als vuitanta, sinó perquè el líder d'Unió porta més de tres dècades entorpint i repetint-se més que la tornada d'un dels èxits de la banda "Wild boys" (nois salvatges). També té un costat selvàtic... primari. Ell mateix ho ha reconegut: és cristià de cintura cap amunt i demòcrata de cintura cap avall. No caldria sinó.

Article publicat a manresainfo.cat el 25-3-2013

Presumptes mentides

Acostumo a començar les columnes avergonyint-me per algun dèficit personal en l’extens àmbit del saber. En aquest cas, em declaro coneixedor de la llei a nivell d’usuari —com el que es sol posar en els currículums quan es parla de la destresa davant l’apassionant món de l’ofimàtica. De fet, ja diu un principi jurídic que el desconeixement de la llei no eximeix de complir-la. Esclar que per a la reflexió que em disposo a fer, no cal ser pas un Perry Mason, ni tan sols un jutge Garzón de pa sucat amb oli. Amb ètica i sentit comú n’hi ha de sobres.

Estem cansats de veure pel·lícules i sèries nord-americanes amb complexes trames judicials en què, per damunt de qualsevol delicte (encara que un reu sigui sentenciat a morir a la cadira elèctrica) el que resulta més greu davant l’autoritat judicial és l’acte de cometre perjuri. O sigui, i cito el diccionari normatiu, «jurar en fals, mancar al jurament donat.» És a dir, faltar a la veritat (sovint per propi interès). Ras i curt: mentir com un vulgar lladregot de nectarines.

Als Estats Units —que en molts aspectes no són precisament un mirall— castiguen molt durament els falsos testimonis, no únicament quan aquests es produeixen “on court”(davant del tribunal) sinó també en comissions d’investigació, en compareixences públiques a les institucions o davant dels mitjans de comunicació. De fet, Richard Nixon, el president del Watergate, va dilapidar la seva carrera i es va veure obligat a dimitir quan es va trobar al cap del carrer. Mentir pot ser pitjor que robar, encara que el perjuri pretengui protegir terceres persones i es descobreixi passats una anys del delicte. Mentir és molt greu fins i tot amb caràcter retroactiu.

Igual que a Catalunya i a l’estat espanyol, oi? Amb tots els escàndols de corrupció, prevaricació i espionatge, a la majoria ens vénen ganes de posar uns quants polítics de cara a la paret i no deixar-los girar fins que hagin confessat tota la veritat o, directament, els caigui la cara de vergonya. I n’hi ha mols que el tenen dur, el rostre. Duríssim! Que ja n’hi ha prou de rodes de premsa i declaracions negant la veritat i escudant-se davant de martingales que no s’aguanten per enlloc. Es deuen pensar que els ciutadans som imbècils i que ja s’hi val tot per conservar la poltrona o seguir donant gas a fons al “modus vivendi” del nou ric que és tan pobre que només té diners.

Al festival de la mentida ja s’hi apunta tothom: polítics, empresaris, diaris i opinadors de tercera. Sota la presumpció d’innocència es diuen barbaritats i es justifiquen delictes flagrants. I com que la justícia va com va i està fiscalitzada (mai tan ben dit) pel poder polític, aquí el més tonto fa rellotges i busca un bon titular.

Arribats a aquest punt, però, la gran pregunta que em faig és què passaria si per cada mentida ventilada caigués tot el pas de la justícia sense moratòries ni possibilitats de fugida per la tangent? Quants dies més han de passat perquè Fèlix Millet entri a la presó? Quants mesos haurem d’esperar perquè els tribunals sancionin a diaris com “El Mundo” amb sumes tan milionàries que facin repensar les farses que publiquen? Algú es creu que el tal Bárcenas no treballava pel PP fins fa quatre dies i ara els té agafats tots pel ganyot?

Evidentment que cal aportar proves, però no pot ser que confonguem les parts amb el tot. El ciutadà és castigat sistemàticament quan es separa només un mil·límetre de la legalitat i vigent. Se’l sanciona i se’l sentencia sense que pràcticament mai pugui revertir el signe dels litigis amb l’administració. I, mentrestant, els polítics oculten informació, falten a la veritat i, com en Tarzan, van saltant d’una liana a l’altra de l’entramat jurídic abans d’asseure’s davant d’un tribunal competent que els faci pagar, com a mínim, pel reguitzell de mentides que etziben a tort i a dret amb total impunitat. Certament, tot plegat és molt injust.

Article publicat a elpou.cat el 14-3-2013

No vull ser espanyol

No miro Telecinco. No llegeixo ni "El Mundo", ni "La Razón", ni tan sols "El País". No em fan gràcia ni Los Morancos, ni la celebrada "La que se avecina" ni la tonteria nocturna del tal Pablo Motos a "El hormiguero" d'Antena3. A El Gran Wyoming el tolero perquè fa un esforç per ser intel·ligent i aixafar certs ulls de poll, tot i que, a l'hora de la veritat, potser li passaria el mateix que a Javier Bardem, que és capaç de remoure cel i terra per defensar el poble saharià i no gasta ni un minut per constatar el tret diferencial català. Potser per això en les gales del cine espanyol —que acostumen a menystenir els productes catalans, dit sigui de passada— queden tots i totes ben retratats.

Antropològicament i culturalment, em sento tan lluny de les exhibicions religioses dels andalusos per Setmana Santa com del ramadà dels musulmans. Totes dues manifestacions conviuen a la ciutat on visc i em semblen respectables, però són lluny de les meves arrels. No vaig a missa ni penso en el més enllà, però crec que els practicants de qualsevol religió —sigui quina sigui— tenen dret a reunir-se en espais dignes. Penso que una església o comunitat de culte que es posicioni políticament (es digui imam o Rouco Varela) no respecta la llibertat dels creients. S'assembla més a una secta o a un lobby que a un camí que, teòricament, ha de fer més lliures als que el segueixen.

Em sembla tan intolerant amb el sentiment patriòtic català el discurs de Soraya Sáenz de Santamaría com l'ambigüitat insostenible de Carme Chacón; i tan espanyolista Jaime Mayor Oreja com Alfonso Guerra, que no va tardar ni cinc minuts a desacreditar el seu "company" Pere Navarro quan aquest va demanar que el borbó abdiqui. Tots ells dirien que sóc jo el nacionalista (amb un to potser pejoratiu), però no admetrien sota cap concepte que jo els contestés que ells també en són, de nacionalistes. Nacionalistes espanyols. Sóc independentista perquè no sóc capaç de veure un futur esperançador a la mercè de l'estat espanyol.

Imagino el futur del nostre país a visualitzant una societat democràtica de ple dret, que modernitzi i doni llustre a les tradicions pròpies i integri i aculli la multiculturalitat de tots els ciutadans. Que eduqui a tothom per igual i que faci del coneixement la seva bandera. Una societat justa, sense caciquismes ni classes polítiques acomodades, sense economia de totxo, folklorismes i "star system" de cartró pedra i poques llums. Tot el contrari del que reflecteixen els estaquirots que baladregen en els mitjans de comunicació espanyols.

Sóc catalanoparlant, però intento parlar i escriure en castellà tan bé com en la llengua que em van ensenyar els meus pares. El català és la llengua pròpia de Catalunya i s'hi ha de preservar després de centúries de minorització. No obstant això, crec que saber llengües enriqueix i amplia les mires de les persones. El castellà —com el francès, el portuguès i l'italià— és una llengua germana i val la pena conèixe'l tan a fons com l'idioma matern. Una llengua garanteix l'accés al coneixement, a la diversitat, a la cultura i a la identitat dels pobles.  

No odio ni els espanyols ni els que se'n senten vivint a Catalunya. Simplement me'n sento diferent. Cada cop sóc més lluny de la unitat d'Espanya per pebrots i de la llibertat dels pobles tenallada per un garant barrut amb corona i un text constitucional que servidor —conjuntament amb un segment cada cop més ampli de catalans i catalanes— no va votar fa més de trenta anys. Tanmateix, considero que tinc més trets culturals en comú amb un veí de Salamanca que amb un ciutadà d'Oslo i que el que menjo s'assembla més a les delícies de receptari grec o libanès que a les delicatessen de la cuina estoniana o hongaresa. 

L'estat espanyol és un femer pudent. S'hi acumula brutícia a tots els racons i n'hi d'anquilosada des de fa segles. De fet, Espanya no existeix. És un enjòlit obsessiu de Castella que pretén dominar la península des de fa massa segles. El castellà és obstinat i s'aferra a la unitat tot i saber que tot s'enfonsa al seu voltant. És tan obstinat que prefereix naufragar abans de concedir la llibertat dels pobles que domina i espolia. Per això dicta lleis perjudicials tan perjudicials per a catalans i bascos com per a ella mateixa. Espanya és un mal negoci i cada cop ho sap més gent.

De xoriços i farsants aquí també en tenim un munt. Tants com de polítics que no estan a l'alçada del canvi que demana el poble a nivell social, però, sobretot a nivell nacional. La independència no serà la fi de la corrupció, però, gairebé segur que esdevindrà el punt d'inflexió necessari per trencar amb el passat i, per fi, regir-nos per les nostres pròpies lleis, condemnar els nostres perdularis i desempallegar-nos de l'opressió i la intolerància de qui encara creu una estructura d'estat rònega, centralista i discriminatòria. No, definitivament, no vull ser espanyol.

Article publicat a manresainfo.cat el 28-2-2013

Del tauró Todó a la PAHC

Seré honest. Els meus coneixements de macroeconomia i economia financera són més aviat justets. Però això no obsta que pugui dir quatre veritats sobre el paper de bancs i caixes mentre va durar la bombolla immobiliària. De fet, personatges com Adolf Todó —fill d’un tractant de porcs de Castellbell i el Vilar que, en la seva última etapa com a director general de Caixa Manresa, va acabar escrivint i regalant contes al·legòrics de l’home fet a si mateix— va ser, amb la seva filosofia i mètodes empresarials importats d’ESADE, un dels motors amb més cubicatge del boom immobiliari que s’ha acabat com el rosari de l’aurora.

Anys després del seu periple per la ja pretèrita Caixa de Manresa, i sense perdre ni un bri del seu bronzejat, s’ha ben assentat a la cúpula de Catalunya Banc amb un contracte de salari substanciós i blindat. Per postres, la majoria dels seus esbirros (alguns d’ells manresans) es mantenen en la cúpula directiva. Tots plegats continuen parant la mà cada mes mentre esperen el dia que, amb una mica de sort, vingui Banc Sabadell, compri CatalunyaCaixa i els mantingui els seus sous indecents. La quadratura del cercle: Todó haurà rodat el món... per tornar al Born, ja que és precisament de l’entitat vallesana que presideix Josep Oliu d’on va sortir el 1995 per aterrar a Caixa Manresa.

A l’altra banda de l’escenari de l’actualitat, aquesta setmana també ha estat notícia Enric Duran per incompareixença davant del tribunal que l’havia de jutjar. Duran és aquell heroi ciutadà que va aconseguir 492.000 euros en crèdits de 39 entitats financeres i els va entregar a causes socials. Aquest Robin Hood de la modernitat ha fet conferències arreu i s’ha cansat d’explicar la màniga ampla que, en el seu dia, va trobar en els interlocutors d’unes entitats financeres àvides per captar negoci al preu que fos i, el que és més greu, sense calcular el risc i les nefastes conseqüències futures.

Molt probablement, Duran devia coincidir amb algun cadell atiat per gurus com Todó. L’Ángel Cristo de la banca que va col·locar a les oficines lleons i lleones famolenques que buscaven preses indefenses per encolomar-los tot tipus de productes financers. La màxima —un servidor li havia sentit explicar a tots els comensals d’algun àpat organitzat per Caixa Manresa— es basava en la idea que si els empleats no eren capaços de captar els seus familiars per a l’entitat, no feia falta que es posessin rere de la finestreta. Els adjunts i directors de moltes oficines, la majoria de nova fornada, amb ambició i amb ganes de progressar, van agafar el relleu d’aquells delegats acomodats i poc operatius que Todó s’havia ventilat —i cert és que no li faltaven motius per fer-ho— de la nit al dia. Renovar-se o morir!

Pocs anys més tard, bona part d’aquells reis de la selva estan amagats als despatxos de les oficines i no gosen ni sortir a esmorzar. El temor és el de ser abordats per clients que els entreguen les claus del pis que no poden pagar o, directament, no paguen la quota de l’hipoteca i s’arrisquen a ser desnonats. Fins fa quatre dies, aquests caps d’oficina també es dedicaven a vendre habitatges acumulats com a garantia d’impagament, procedents de subhastes o deixats a mig edificar per promotors i constructors endeutats fins les celles. Amb la canalització d’aquests actius tòxics cap al banc dolent de nova creació, s’han tret un bon pes de sobre.

Però la pressió dels taurons de la banca no remet. Si fa uns anys els exigien a fer hipoteques a preu fet, ara els insten a fer entrar capital fresc a les arques de l’entitat. Diner nou i líquid. Cal vendre assegurances i plans de pensió i inversió a cor què vols. Com si el ciutadà de peu tingués prou virolla per fer plans de futur més enllà de final de mes. Així que ni els treballadors de la banca no se salven de la trencadissa. Ahir mateix, en una fotografia de la portada de la secció d’economia d’”El Periódico”, una empleada de Bankia —amenaçada per l’ERO— mostrava un cartell que deia: “No som banquers, som treballadors”. Ni més, ni menys.

Al capdavall, potser falta ben poc perquè algun treballador de banca acomiadat acabi acudint a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme (PAHC) per demanar un cop de mà. Com tants altres, no podrà sortir-se’n de la trampa que, en el seu dia, va suposar comprar un habitatge a pagar en 35 o 40 anys pel simple fet que, en el minut zero de l’operació, la minuta hipotecària mensual era més barata que la d’un lloguer. Quan al cap de 5 o 6 anys les quotes han augmentat, s’ha perdut la feina, hi ha hagut algun daltabaix familiar o s’ha perdut la salut, no es pot seguir pagant aquell pis comprat a preu d’or i el préstec hipotecari del qual va avalar el pare, l’àvia o el germà adinerat. El drama està servit. Encara que s’abandoni l’habitatge, el preu de mercat d’aquest ha caigut, ni propietari ni banc el poden vendre i el deute contret amb el banc pesa com una llosa.

Són molt raonables els arguments d’Ada Colau, principal abanderada de la causa dels desnonats, quan explica que la vivenda és un dret fonamental i constitucional. Calen solucions urgents, però, sobretot, reflexions ben profundes sobre els nivells de fervor i bogeria assolits en la cúspide del boom immobiliari. Un gran engany que ha acabat esquitxant un sector ampli i creixent de la ciutadania. A part del rescat dels governs, els taurons de la banca van preveure aquest daltabaix? I el que és més important: hi veuen alguna solució? Em temo que no.

Article publicat al elpou.cat el 14-2-2013

Veritat o demagògia?

Li manllevo -més ben dit, li afusello- el text a un company de feina que es va jubilar fa relativament poc temps. Abans de marxar però, va fer una carta de comiat amb substància i farcida de veritats. Directa. Sense concessions, però plena d’aquella subjectivitat irrefutable. “Sé que per uns quants/es de vosaltres que em professeu una sentida antipatia, la meva marxa us ha de suposar, si més no, una notícia agradable. Us comprenc, perquè per mi també és una alegria perdre-us de vista. (Així, sense embuts.) (...) Aquest és un fragment del primer paràgraf. Què us sembla? Totalment inapel·lable fins i tot per als enemics.

Però, tot i aquest principi apoteòsic, el veritable fons de les seves paraules s’anava edificant a mesura que aprofundies en aquell text tan mesurat i es desgranaven, compassadament i un rere l’altre, exemples, vivències i arguments d’alt calibre intel·lectual i filosòfic. Un dels més lluïts, aquest que transcric a continuació. “Als jefes, si no hi ha més remei, els heu de creure —us hi pot anar la feina—, però no necessàriament us els heu de creure —sovint us hi jugueu el criteri—. No fa gaires mesos, un tal Pere Mauràs, expert en economia del coneixement, deia a la contraportada de “La Vanguardia”: Les empreses no estimulen el talent, prefereixen mediocres. És allò llatí de la potestas i l’auctorictas. Poques vegades van lligades les dues coses, i penseu que és més habitual l’exercici nu —el rei va nu, recordeu el conte?— del poder que no pas l’exercici humà de l’autoritat; però, esclar!, com molt bé sabien els pensadors llatins, per exercir la potestas amb autorictas abans de manar s’ha de ser savi. I no confongueu mai saviesa amb populisme i demagògia. Senzillament brillant.

L’àmbit a partir del qual teixia les paraules entenimentades el meu company era, d’entrada, estrictament laboral. Però, tant ell, com jo, com molt probablement vosaltres, sabem que la seva reflexió —la que fa un instant us evocava­— s’estén a qualsevol àmbit de les relacions humanes. A petita escala, a la família; entre cònjuges o pares i fills. I a gran escala, a la societat, quan els líders polítics, com grans focs d’artifici, volen bastir grans i efectistes mítings, massa sovint buits de contingut i de veritat. I és que, com ens adverteix el meu company, no són discursos carregats de raó, són carn de canó demagògica.

Vull quedar-me amb aquesta reflexió aparentment simplíssima. Sustentada en la visió crítica davant del que hom sent, llegeix o sent proclamar a la classe política. En aquest destriar el gra de la palla de les arengues i els plantejaments quotidians dels que volen dirigir, comandar, manar... utilitzeu el verb que vulgueu, suposadament d’acord amb un full de ruta ideològic.

Però, esclar, davant del panorama actual, amb una crisi econòmica ferotge i la manca de líders polítics amb prou independència per alterar el ritme dels esdeveniments, és urgent posar cap per avall la impostura, els interessos ocults i la barbàrie alimentada pels que volen exercir l’autoritat (auctorictas) sense cap moral i amb l’única potestat de governs lligats, en primer terme, al poder econòmic i, subsidiàriament, a la corrupció, al classisme i a la tirania més secular.

Ras i curt, cal que expulsem del panorama polític els abonats a la meritocràcia. Aquells que viuen dels rèdits d’un objectiu caduc assolit ja fa dècades. Com aquelles estrelles del pop d’una sola cançó potable ni tan sols d’un disc sencer destacable! També volem fora del sistema els que volen quedar bé amb tothom. Que no saben que prendre decisions consisteix a resoldre, no sempre sense pelar-se algun genoll, els conflictes d’interessos. Ser just és incompatible amb ser pusil·lànime. I més, quan el veredicte n’enalteix uns i en descarta d’altres. Cal eradicar també els trepes que són com el suro; que els intenten enfonsar amb tones d’immoralitat i il·legalitat, però que tornen a reflotar fins a la superfície.

I, sobretot, cal excloure del sistema els que discriminen de facto. Els que no són capaços de veure virtuts en l’adversari (per a ells enemic acèrrim) i el menyspreen insuflant(-se) el virus més mortífer que assesta la intel·ligència humana: la ignorància. Un virus que, lamentablement, s’expandeix disfressat de mentida pura i dura.

Publicat a elpou.cat el 16-10-2012