Escriure bé

Escriure bé és difícil. No tant per la necessitat d'adquirir cert estil, sinó per la conveniència de transmetre de manera diàfana i mitjanament atractiva una idea, una imatge, una parer, una percepció, un sentiment... L'escriptura sovint s'equipara a la parla ja que no sempre els discursos més extensos són els que revelen més contingut. Calen poques paraules —si són precises i adequades— per descriure i traslladar als altres allò que volem comunicar. La claredat esdevé tan màgica com essencial quan, dia rere dia, topem amb massa gent que parla per no dir res. Són discursos innocus, de la mateixa manera que hi ha textos buits, sense ànima, mancats d'intenció i d'interès.

Escriure bé potser s'ha de basar en ser precís i poc abusiu. Virtuós en el sentit més aristotèlic. Aquell que ubica la idoneïtat entre l'excés i el defecte. Es tendeix a pensar que un text amb tots els ets i uts ha d'enfilar-se fins al registre lingüístic propi de les ments més selectes. Caldrà, doncs, que es creï amb prou vehemència i s'articuli amb mots prou sofisticats perquè, a posteriori, pugui ser descodificat i prestigiat pels més llestos de la classe. Un plantejament coherent, però restrictiu i erroni si del que es tracta és de garantir que el discurs arribi planer al destinatari. Un remitent que, de ben segur, ens refusarà si som enrevessats i ens menystindrà si no el captivem.  

Escriure bé, com a activitat artística, abasta un altre paral·lelisme: la interpretació. El controvertit cineasta Albert Serra diu que el problema de molts actors i actrius és que actuen. Una afirmació tan estúpida com sorprenentment real. L'actuació creïble té, com a propòsit bàsic, allunyar-se de la impostació i l'exageració més pròpies de la farsa teatral. Una treball actoral mesurat en què el convincent és allò que sorgeix de manera orgànica, fluida, espontània, natural... La sobreactuació —com l'alta sofisticació literària— és una opció de gènere que pot resultar molt pedagògica per subratllar virtuts i carències humanes extremes, però que, difícilment, pot esdevenir una constant en la creació artística.  

Escriure bé ha de permetre estructurar un text amb el mateix ritme que desprèn una peça musical ben orquestrada. Els tons i els matisos s'han d'anar abocant i evocant compassadament. Amb naturalitat o sincocapadament, segons convingui. Amb l'estratègia de qui concep un tot i vol relatar una història amb principi, nus i desenllaç. Dependrà de l'enginy de l'autor fer començar el conte pel principi o capgirar-ne l'ordre lògic per esfilagarsar la història fins a desplegar del tot la trama. Completar totes les fases del joc és una consigna vàlida i obligada per a la novel·la més hiperrealista, però també per al bitllet de deu línies del periòdic local o la circular.

Escriure bé porta, en últim terme, a fer un exercici d'estil cada cop que comencem a emplenar de lletres un full en blanc. El mateix punt de partida que afronta el pintor davant del llenç impol·lut, l'escultor acarat a un bloc tosc de matèria o el músic indefens i armat tan sols amb un llapis minúscul en front d'un pentagrama de línies paral·leles inacabables. Si no som capaços de dir ni aportar res, potser és millor no escriure: ni bé, ni malament. 

Article publicat a manresainfo.cat 26-11-2013

Un projecte per al «Tori»

Si ens cenyim a un criteri estrictament estètic, l’interior del Kursaal, comparat amb el del Conservatori, és un recinte força convencional. A més, és pràcticament segur que, d’aquí a 90 anys, si s’hi efectua el mateix manteniment que s’hi ha fet des de la inauguració l’edifici ja s’hagi ensorrat. El Kursaal envellirà malament, com la majoria d’edificacions fetes a corre-cuita en l’època de boom constructiu. A més, el Kursaal és un teatre estret, amb caixa escènica limitada, sense colzes i amb prestacions “justetes” per encabir segons quins espectacles: una sala moderna i cèntrica, però amb l’handicap d’haver-se hagut d’engiponar enmig d’una illa de cases consolidada.

D’una dècada cap aquí, i amb el projecte del nou teatre en boca de tothom i ben lligat el finançament, la ciutat ha centrat els esforços a consolidar-hi l’oferta i els recursos sense recordar que la tasca que en el fons el va fer possible es va portar a terme a l’”antic” Conservatori. Allà es va forjar la quota de públic potencial que avui permet tenir el Kursaal com a exemple d’exportació nacional. Com a conseqüència d’això, tant el Conservatori com la difunta Sala Ciutat van anar quedant relegades a un segon terme. I, òbviament, després d’una “superinversió” en infraestructures culturals, Manresa va haver de prioritzar altres inversions per davant de la dels espais escènics.

El Teatre Conservatori és un equipament amb història que mereix ser conservat i dignificat. I no només pel seu interès patrimonial centrat en l’arquitectura interior i un dels murs exteriors amb contraforts heretats de l’antiga església de sant Domènec. La sala, reequipada i amb un projecte d’enginyeria que en diagnostiqués obertament les “ferides”, podria ser un espai de gran utilitat com a ens impulsor i vertebrador de referència en l’àmbit creatiu i de producció des de Manresa cap a tot el món.

A part d’aquest plantejament a llarg termini —siguem francs— a molts, i tenint en compte l’oferta que hi ha actualment a la cartellera que es gestiona des del Kursaal, ens continua sabent greu que a la ciutat aterrin muntatges massa petits per a la sala gran i massa grans per a la sala petita, un espai, aquest últim que, a l’hora de la veritat, no és pas tan polivalent com semblava al principi ja que fer-lo totalment reconfigurable i al gust del consumidor, costa temps, personal i diners.

En aquest punt, precisament, és on entraria en joc aquest nou projecte per al Conservatori. Un projecte que aniria des de la dignificació veritable de l’espai renovant equips, escenari i vestidors al replantejament de l’aforament i la sonoritat per garantir la visibilitat i l’audibilitat dels espectacles des de tot el pati de butaques. Però, com apuntava, aquestes millores haurien de tenir un objectiu ben definit: l’aprofitament de la sala com a centre de creació, estatge i desenvolupament de projectes i coproduccions, així com el complement perfecte del Kursaal a l’hora de programar muntatges de format mitjà.

Si una cosa té bona la crisi, és que hi ha coses que no corren pressa i, sobre el paper, i només gastant llapis i goma d’esborrar, totes les idees són possibles. Si l’únic motiu que exposa la reordenació urbana és el d’ampliar la plaça i obrir pas a un presumpte comerç, personalment prefereixo apostar per un Conservatori transformat en un laboratori per a les arts escèniques on, paral·lelament, s’aprengués a formar-s’hi i a estimar-les.

Allà, precisament, és on s’haurien de concentrar tots els tallers, monogràfics i aules d’interpretació. En això, entitats com el Casal Familiar Recreatiu porten anys d’avantatge a l’oferta municipal i gestionada per Manresana d’Equipaments Escènics. No hi ha millor manera d’endinsar-se en el món de la interpretació i d’aprendre a apreciar l’escena que participar en un muntatge com per exemple es Pastorets. Crec, amb el cor a la mà i per pròpia experiència, que això genera més afecció al teatre que comprar un peluixet a la taquilla del Kursaal. El ninotet produeix un plaer efímer i acaba empolsinant-se en un prestatge. Les amistats, els records i les anècdotes viscudes durant les funcions dels Pastorets queden per a tota la vida.

Article publicat a www.elpou.cat el 14-11-2013