Us recomano fervorosament el conte que protagonitza Ricardo Darín
a "Retratos salvajes", un film argentí de primera divisió que ara
mateix és a la cartellera. Darín, un tot terreny que a molts ens va
robar al cor a l'inoblidable "El hijo de la novia", en aquesta cinta
juga a fer un personatge ben natural (molt orgànic dirien els actors) ja
que es presenta amb poca caracterització tant en l'aspecte físic com en
tot allò que pensa, diu o fa. Les seves reaccions són volgudament
exagerades per a desenvolupar la trama, però, en realitat, no són tan
lluny del que molt sovint ens passa pel cap davant de les injustícies
del dia a dia.
La seva història comença quan la grua se li emporta el cotxe
davant d'una pastisseria. S'intueix una mica, això sí, que és un home
cremat, cansat que li prenguin el pèl i d'haver de topar amb la
burocràcia d'una societat "aborregada" i sense gaires escrúpols. A més,
contextualitzem l'acció a Buenos Aires, on l'enginyer de mines Simón
Fisher ho té encara més cru per trampejar les corrupteles i els
problemes de la quotidianitat sense perdre els nervis en un país en què
el més tonto fa rellotges i s'acaba instal·lant al poder fins a fer-se
les barbes d'or.
A part de la història de Simón, la pel·lícula situa els protagonistes
dels diferents episodis en situacions vitals extremes. Moments en què
les reaccions humanes connecten més amb l'instint bàsic que no pas amb
qualsevol altre procés de mínim raonament que, en el fons, és el que
distingeix l'ésser humà de les bèsties salvatges. Per citar un altre
referent cinematogràfic, i sempre tenint en compte la passada de voltes
intrínseca de la factoria de l'"americanada", a l'elenc argentí que
apareix a "Relatos salvajes" li passa el mateix que a Michael Douglas al
film "Un dia de fúria", en el qual al protagonista se li gira del revés
absolutament tot.
Reconec que jo també tinc dies així. Dies en què em
costa molt controlar l'ira. Dies en què sembla que tothom s'ha posat
d'acord per fer-te la vida impossible. Dies que comencen amb el telèfon
de la dutxa despenjant-se damunt del teu cap i acaben amb una taca de
maionesa als pantalons. Dies en què hi ha caravana a la carretera i, per
postres, portes poc gasoil al dipòsit. Dies en què, cansat de pagar per
tot, als diaris comproves com n'hi ha de "ben putes" que esquiven la
llei com si fessin eslàlom i circulen per tot arreu fent el fatxenda amb
total impunitat.
En una societat democràtica, la solució haurien de ser a les urnes,
oi? Doncs, pel que sembla, la classe política (a dreta i esquerra) està
encara més podrida que l'empresarial i financera. Com més escàndols es
destapen, més visibles es fan les estructures corruptes per
embutxacar-se diners públics o crear una piscifactoria perquè,
obligatòriament, hi vagi a pescar tothom tant si vol llobarro com si
no.
Per això, hi ha moments que tens ganes d'abaixar els braços,
d'anar-te'n a viure en una illa deserta sense IRPF, IVA i taxes
abusives per la llum, el gas i l'ADSL. Fart que, a la tele, els polítics
insisteixen a mentir tan com poden i a transformar una dècima de
creixement econòmic conjuntural amb el triomf de la política
d'austeritat més ben planificada des de la irrupció d'Adam Smith.
I penses que ja n'hi ha prou. Que si t'han de castigar
per ser tan ruc i complir escrupolosament la llei, com a mínim, que no
t'enganyin i et diguin on van a parar els impostos que pagues. Ja m'està
bé pagar-li el subsidi a un aturat o la pensió a un avi que ha
treballat durant dècades. El que no admeto és que els calés serveixin
per omplir les arques de bancs rescatats que paguen farres, puros i
copes als membres del consell d'administració, sindicalistes inclosos,
que passen la VISA per la regatera de la madam d'algun putiferi que,
només faltaria, es neguen a legalitzar perquè el diumenge els convé ser
bons cristians i anar a missa a purgar les mil mentides.
Qui no sàpiga governar que plegui i qui es passi de puta
que vagi a la presó amb un judici públic previ amb més diligència i no
tanta martingala. Afortunadament, aquí no hi ha legalitzades les armes i
no faré com Michael Douglas. Ara, el que sí que reivindico és el dret a
protestar sense que em diguin terrorista o que m'instrumentalitzi
qualsevol moviment o partit polític en pro de sopars de duro i de
promeses que és indecent que facin. Ja n'hi ha prou d'impostors que
ensarronen amb el "timo" de l'estampeta o del discurs utòpic d'altres
que no se sosté ni amb ciment armat. Entabanadors, a la presó tots! Apa,
ja m'he desfogat.
Article publicat a Manesainfo.cat el 24-10-2014
