Mediocritat

Quan es tracta de fer feina no m’agraden les floritures i la impostura, sobretot quan estan destinades a remenar la cua —com si ens asseguéssim al senat romà— davant dels que tenen la potestas (el poder) encara que la seva autoritas (criteri, prestigi i saviesa) sigui més que discutible.

Us heu fixat en la quantitat de pixatinters que ens envolten? Individus entrenats per ser forts amb els dèbils i dèbils amb els forts. Sempre equipats amb un paraigua que evita que les queixes —però també les bones idees— no esquitxin mai els seus superiors. Càrrecs intermedis, capatassos, encarregats caragirats i bocamolls. Éssers incapaços, insegurs, maldestres, desconfiats...    

A alguns els fan, fins i tot, cursos d’habilitats directives. Si tenen més o menys capacitat per generar empatia, les tècniques del coach els poden ajudar a acabar de bastir la farsa. Però, esclar, s’atrapa més aviat un mentider que un coix, i quan es té el cul llogat i comencen les turbulències, la mediocritat aflora en el seu màxim esplendor. Esquiven el conflicte com esperitats i els cau la careta.

Se’ls pot detectar per la dèria irrefrenable per programar reunions. Però, no ens enganyem, la reunió és el subterfugi de l’inútil que projecta inseguretat i no és capaç de delegar ni confiar en la capacitat dels que l’envolten. Prioritza el control de la poltrona a les esquerdes que altres puguin provocar en el protectorat que els ha cedit l’amo.  

La mediocritat és antagònica a la genialitat, a la brillantor, al canvi. Però el mediocre és el candidat perfecte per fer de sicari fidel tant d’alts directius com de tirans amb reminiscències feudals a les empreses. Un mediocre no diu mai el que voldria dir... espera un copet a l’espatlla quan verbalitza el que volen que digui. És més papista que el papa, encara que les conseqüències de les decisions siguin injustes.  

Per pura lògica, un mediocre només es pot envoltar d’un cordó de submediocres que, alhora, es valen de vicemediocres que contribueixen a perpetuar la mediocritat. Aquesta estructura en què prima la jerarquia i s’ofega el talent serveix per etapes concretes d’entitats, empreses i institucions, però, actualment, gairebé sempre, marca el punt en què comença la decadència, la decrepitud, la crisi. És el principi del final.

I jo veig mediocritat arreu. Cada cop més. Com si l’escala de valors de la prosperitat i les bones idees estigui condemnada i tots plegats ens hàgim instal·lat en una confortabilitat merdosa que som incapaços de revertir. No té res a veure amb idees polítiques, sinó amb actituds. Cada dia remugo més. M’indigno. Em torno encara més inconformista, em rebel·lo davant de la manca de sentit comú i la baixa qualitat sistemàtica... Un dia sí i l’altre, també.     

Ras i curt, moltes vegades penso que jo ho faria millor o, com a mínim, hi posaria una mica més de bon senderi. Que sí, cap problema, em reconec la vehemència i el to contundent. Les coses mai m’estan prou bé. Ni les que perpetro jo mateix! Sóc exigent amb mi mateix i amb els altres. Àcid, mordaç, punyent. De vegades, fins i tot altiu i desagradable. Però, en contraposició, procuro ser generós i donar-me als que m’aprecien. Sense concessions. Trobo que és el més just. La fórmula per establir relacions de qualitat recíproca sol ser ben senzilla: només es tracta de dir la veritat i demanar perdó i rectificar quan creus (i veus) que t’has equivocat. 

D’immediat, la sinceritat i, especialment, la generositat no t’atorguen cap rèdit, ans el contrari.  Però, a la llarga, cimenten un criteri coherent —més bo o més dolent, això depèn de qui s’ho miri— i el retorn en forma de mà estesa quan van mal dades o, el que resulta més emotiu, quan menys t’ho esperes.

No entenc cap més manera de prosperar que ser conscients de les nostres limitacions i, si és el cas, contribuir de ple a que aflorin les qualitats dels altres. No suportaria mai que, tenint la responsabilitat d’haver de decidir, se’m considerés un mediocre embriagat pel poder. O dit d’una altra manera, un enze sense cap habilitat ni criteri per saber veure l’oportunitat de fer les coses com cal.  

Lleialtat

Si el contemplem, idealment, des del pati de butaques —d’un cine o un teatre, tant se val—, el lleial contramestre és al costat del capità instants abans que la trama arribi al zenit. El líder li ha confiat tots els secrets i ara, en correspondència, espera sentir-ne el parer. L’anàlisi sense fullaraca, la visió despresa de frivolitats accessòries. La veritat... per dura que sigui. I d’aquest impàs abans de la gran decisió en dependrà el senderi del capità.

En què consisteix la lleialtat? És una actitud, sens dubte. De difícil modulació. Potser binària, hamletiana: ser-ne o no ser-ne, de lleial. Una principi de bilateralitat tàcita, despullada de jerarquies i de principis d’autoritat si, de la seva manifestació, en depèn prendre determinacions. Perquè el capità agafarà el timó per canviar el rumb de la nau, però, si és tan lleial com qui l’aconsella, considerarà la maniobra com a pròpia i, sent doblement lleial, n’assumirà les conseqüències, siguin quines siguin.

Els sacrificis de la lleialtat, ve-t'ho aquí. L’exercici d’abocar salfumant sobre el llibre d’instruccions de l’escala de valors. La que hem estat ordint durant tota una vida. L’orgull, un i altre cop, ens fa reviure i aixecar-nos si caiem, però la lleialtat ens pot estabornir de valent en el moment en què serem al cap del carrer i no podrem recular. No obstant això, el trànsit cap al diagnòstic lleial serà menys dolorós si no confonem el tot amb les parts. ”Pensaràs amb tu, no pas en tu”. Haurem de ser un forense precís que faci una dissecció que desconnecti efectes que, de facto, s’atribueixen a determinades causes.

 Mark Wahlberg i George Clooney a "La tempesta perfecta" (2000) dir. Wolfgang Petersen.

La realitat és tossuda. Tant, com la capacitat humana per comparar la velocitat amb el tocino. Per embolicar la troca, per muntar pel·lícules, per somatitzar emocions... L’orgull, malèvol, en sol ser el motor. Si no fos així, si no tinguéssim latent cert afany de destrucció o, fins i tot, de covarda AUTOdestrucció, contradiríem un principi filosòfic clàssic: homo homini lupus est (l’home és un llop per a l’home). L’egoisme ens corrou, deia Hobbes. Però la lleialtat —aquest cop just a l’inrevés que abans— ens rescata de l’horror, del nostre Leviatan particular.        

Lleialtat és fidelitat? Tractant-se d’una sinonímia plena, hauria de representar l’annexió de dues baules indestructibles. Una cadena d’integritat granítica. La fidelitat capitalitza innumerables ponderacions sobre les relacions de parella. Ser fidel és dir sempre la veritat, no tenir secrets, diuen. Però, quina veritat? La que ens convé a nosaltres o la que, per minúscula que sigui, pugui empastifar una relació ideal(itzada). Dies on hi ha silencis. Massa silencis. Silencis que es tallen amb ganivet i que oculten com, de mica en mica, es desentortolliguen nusos invisibles que es van trencant amb els vaivens de la quotidianitat. Si el lloctinent aconsella la retirada per salvar només la seva pell, enganyarà el capità, però de ben segur que haurà esmicolat la soldadura entre les baules irrompibles. Haurà escrit el principi del final...            

Al capdavall, la lleialtat plena s’assenta sobre el respecte mutu. L’assumpció, sense retrets, d’una decisió, una visió, una idea, una pauta de conducta que sorgeix de la suma ponderada i equilibrada sorgida al marge de la cadena de comandament o de la suposada superioritat moral d’uns o altres. Si no, el lloctinent lleial esdevindria l’execrable capatàs de la plantació de cotó, capaç de ser més cruel amb els seus iguals que el mateix amo. Quan treu el fuet per guanyar-se’n les prebendes, perd la lleialtat  i el respecte de la resta d’esclaus. La dels recollidors de cotó i la de l’amo que, tard o d’hora, li demanarà explicacions i, davant de l’inevitable motí, l’acabarà considerant, no caldria sinó, un esclau negre... igual de detestable que tots els altres.

Igual de funesta es mostra la lleialtat de la màfia tan ben retratada per Mario Puzo i filmada per Francis Ford Coppola. “El padrí” separa, clarament, la lleialtat de la fraternitat i el parentiu consanguini. La família ha de ser lleial. Però ho és molt més el clan. El lligam del Don amb el consiglieri (el conseller) —es digui Clemenza o Hagen— és més ferri que el que estableix amb els germans, la muller... o els propis fills! "Tinc debilitat pels meus fills i els malcrio. Parlen quan han d’escoltar", diu Marlon Brando. Tristament, els llaços de sang poden acabar produint només això mateix: sang, molta sang. Sang a borbolls.  

El consigleri Clemenza parla a cau d'orella a Don Corleone (Malon Brando) a "El padrí" (1972) dir. Francis Ford Coppola.

No en va hi ha aquella lleialtat que en prové, de la sang. El llaç umbilical. La de la paternitat iniciada en la impressió de les primeres hores de vida d’un nadó. La que, per mimetisme, ens transforma en animals racionals, però, especialment, en huracans emocionals plens de pors i inseguretats. I les emocions poden mutilar els escrúpols. Alienar la raó. Un fill és un fill i, potser no pas per lleialtat a un mateix, se li tolera el que no es toleraria a ningú. Per un fill és pot perdre la dignitat. Es poden dir veritats que són mentides. Mentides que aniquilen, que consumeixen.

Fent equilibris i sense mirar avall, anem transitant per la cornisa —com deia l’exentrenador de l’Espanyol Miguel Ángel Brindisi. La cornisa de l’ètica. I arribem a l’antònim de la lleialtat: la traïdoria. L’engranen, sovint malaltissament, tot tipus de pulsions: enveja, frustració, espant, venjança... O, ras i curt, esdevé ”la cautela emprada pel culpable per assegurar l'execució d'un delicte,” com, en l’accepció estrictament legal, assenyala el diccionari.

El Iago shakespearià n’és el paradigma perfecte. Otel·lo creu que li és lleial i n’escolta totes les explicacions sobre el presumpte adulteri de la seva esposa Desdèmona. I el traïdor —aprofitant amb escreix la seva posició moral— li insufla el pecat capital de la gelosia que el conduirà a la gran tragèdia. Heus aquí la brillant al·legoria d’una doble fulla esmoladíssima.

Otel·lo (Lawrence Fishburne) escolta el relat de Iago (Kenneth Branagh) a la cinta dirigida per Oliver Parker el 1995.

Emprendre o cooperar?

Emprendre. Un verb de moda. Els matisos, moltíssims i diversos. Sobretot si no restringim la càrrega semàntica del terme a l’àmbit estrictament empresarial. Aprofundim-hi, doncs, tancant el focus en el substantiu que inclou tot un procés: l’emprenedoria. Dit d’una manera més planera, la voluntat d’encapçalar projectes i aventurar-se a tirar endavant idees per molt desgavellades que semblin a priori.

Francament —i és aquí on rau la guspira d’aquestes ratlles—  n’estic fart de gurus i oracles del coaching empresarial més interessats a fer avançar la religió que els paga les misses venent fum en màsters i cursos —amb força dinàmiques de grup i algun paintball, per descomptat— que a orientar honestament els dits emprenedors. Massa sovint s’hi minimitza una realitat cruenta: el tant per cent de fracassos en negocis és elevadíssim si el comparem amb els escassos models d’èxit i, sobretot, d’un èxit sostingut en el temps.

A remolc, hi van institucions i governs àvids per projectar bons auguris i brots verds i vendre la reactivació de l’economia, però, malauradament, mancats de coordenades i recursos útils per destriar el gra de la palla entre tan Fu Manchú d’escola de negocis. Amb l’assessorament empresarial ha acabat passant com amb el mantra de la sostenibilitat i la indústria creada al voltant de la gestió de residus.

Quan hem tingut tota la fireta muntada, ens n’hem adonat que no donem l’abast a reciclar tanta merda. Per tant, ja queda clar que hauria estat més efectiu, d’entrada, limitar l’ús de les bosses de plàstic, eliminar els embolcalls superflus dels productes o, abans de malgastar diners pensant com canalitzar la brossa, aprendre a reduir-ne el volum.

Com brut i cada dia més tòxic esdevé el credo del somni americà aplicat al catalanet de peu: el foment de l’emprenedoria. En conec força discursos, n’he llegit algunes tècniques i me’n fascina el vocabulari: start-up, anàlisi DAFO, màrqueting mix, intel·ligència emocional, know-how, delivering, les habilitats directives... La llista de referències, webs, llibre d’autoajuda i assajos dóna per a molt.

Però, i les persones? Quina capacitació han de tenir? Com s’han de rendibilitzar o potenciar les seves habilitats? Tots estem preparats per ser o (el que és pitjor) fer d’empresaris? La resposta a aquesta última qüestió és ben clara. No. Per tant, caldria estripar aquells manuals que predisposin qualsevol persona a ordir un pla de negoci siguin quines siguin les seves circumstàncies i sigui quina sigui la seva formació. No hi ha pocions màgiques.

En aquest punt, sí que podem rescatar la intel·ligència emocional en el seu vessant més pedagògic. Podem fixar-nos objectius, però realistes. Fruit de tenir prou autoconeixement per tenir ben apamades les nostres limitacions i les dels que ens envolten. Per fer negocis o, simplement, per conviure en harmonia. Perquè el factor humà, com en gairebé tot en aquest món que ens envolta, esdevé crucial.

Evidentment que, en qualsevol punt del planeta, hi pot haver idees capaces de revolucionar qualsevol àmbit social o econòmic. Però tan basta és la terra com extensa la llista d’il·lusos que, després de llegir la biografia de Steve Jobs, pensen que poden construir un imperi des del garatge de casa.

L’únic garatge que em considero mig propi és a casa dels meus pares i amuntega pols, records i restes d’un negoci familiar de dècades de suor i llàgrimes que han servit, això sí, per encarar tres fills per una trajectòria vital amb la generositat, l’esperit crític i l’esforç com a principals preceptes.     

Al capdavall, doncs, si l’objectiu final ha de ser emprendre per fer negoci, el que ha de quedar ben clar és que la trajectòria no sempre és tan recta i pautada com voldríem. I les bones idees, fins i tot les més revolucionàries, no tiren endavant sense un bon equip. O sigui, una suma equilibrada d’habilitats gens fàcil d’aconseguir, sobretot quan les expectatives són ambicioses. Si bé és cert que les idees matriu poden sorgir d'un únic cervell, mai esdevenen un projecte i encara menys una realitat si no s'escullen bons companys de viatge i es planifica bé la ruta.

Si la idea és conservar l’autoritat a qualsevol preu, mantenir l’estatus per damunt de tot i no arromangar-se per a res, no cal ni que comencem el viatge. Per tant, el més sensat serà buscar aliats i, si som prou llestos, seran actius que ens complementem o tinguin aquelles qualitats de les quals nosaltres estem mancats. Persones que sumin. La idea ha de ser sumar: valors i talents: ordre, tenacitat, ambició, responsabilitat, imaginació, rigor, humanitat, capacitat de sacrifici, ordre, genialitat, passió, etc.     

Si l’adició de talents té un quocient interessant, tant se val quina sigui la governança. L’enriquiment serà total personalment i monetàriament. L’actitud, el compromís, la lleialtat i el sentit comú són conceptes valuosíssims que no apareixen en cap contracte laboral ni es desglossen en cap nòmina. Però són la clau de l’èxit. De la mateixa manera que, paral·lelament, l’empatia, l’equanimitat, el sentit comú o la capacitat de diàleg no figuren en la majoria de currículums per liderar projectes.

Article publicat a www.elpou.cat el 5-12-2015

Ja som al cap del REC

El REC d'Igualada ha tornat a ser un èxit. No me n'amago: com a veí de Manresa envejo la capital de l'Anoia. I, esclar, una entrevista a RAC1 a la dissenyadora (manresana!) Míriam Ponsa, en què lloava els avantatges i la proximitat amb la clientela del certamen conjuntament amb l'organització, encara em va enervar més. De fet, la mostra s'ha consolidat com un referent a casa nostra que fa confluir l'esperit comercial del Nova York més 'mainstream' i l'embelliment del patrimoni industrial de certes zones de Berlín.

I a Manresa? No tenim un patrimoni i passat industrials prou significatius? No hi ha espais per desenvolupar una idea com la del REC? Els Panyos, el carrer del Balç o l'Anònima són els primers indrets que em vénen al cap. El nostre projecte, en contraposició, és una Expobages tronada en què només faltaria vendre bestiar i eines del camp. Amb la suma de la Fira de l'Ascensió, l'Expo es va traslladar al centre. La idea era que dues fires en fessin una de més potent, però, la crua realitat és que la mostra que regalava pollets al Palau Firal –qui es recorda del Palau Firal i dels aires de grandesa de l'Ajuntament Sanclimens?— era a punt de morir d'inanició.

Amb aquest panorama, diumenge es constituirà el nou Ajuntament de Manresa i Valentí Junyent tornarà a ser l'alcalde. Els que coneixem gent de totes les llistes i, més o menys, hem tractat els regidors i regidores electes sabem, amb la mà al cor (l'anacrònica campanya del cor també és per fer-s'ho mirar), que no tindrem, precisament, un Ple preparat i especialitzat per tirar endavant, al marge dels models de fira, alguns reptes crucials en els dels propers quatre anys. Els objectius són difícils i no hi ha res tan ras i curt que d'on no n'hi ha, no en pot rajar. Modestament, en citaré tres d'essencials amb l'esperança que m'equivoqui i que el Consistori posi la directa i amb voluntat i ganes reverteixi algunes tendències letals.

Per començar, de l'alcalde espero que, tan aviat com pugui, lideri una comitiva de batlles de la comarca i del Baix Llobregat Nord per exigir, sí o sí, un compromís de la Conselleria de Territori per eradicar la mortalitat de la C-55. Solucions clares negre sobre blanc. Un compromís que el Conseller (es digui Vila, Sánchez, Abdulah o Soler i ho sigui o no d'un estat independent) prengui en un acte institucional a Manresa, al costat del vial i amb la presència dels col·lectius i les entitats que fa temps que busquen una solució.

De passada, i aprofitant que millorarem les comunicacions, els membres de l'excel·lentíssima corporació ja es podem començar a posar les piles per ressuscitar el teixit industrial i comercial que, en els últims quatre anys, ha regressionat àmpliament a mercè de la crisi i d'una política de promoció econòmica de baixíssima intensitat i poca visió estratègica. Per entendre'ns, l'exemple de prosperitat és sempre Iberpotash (la propietat de la qual no va deixar de visitar el president Mas quan va a Israel) que patrocina totes les festes majors de la comarca i que (ja hi estic d'acord) proporciona molts llocs de treball. Però, esclar, ja és mala sort! Resulta que té imputats alguns dels dirigents per presumptes de delictes contra el medi ambient amb complicitats a l'administració. Sense comentaris.

De la política econòmica en dependrà la comercial i la creació de més llocs de treball en règim d'autònoms o de tercers. Molts comerços agonitzen i l'Ajuntament no sap com posar-hi remei, massa sovint influït pel conservadorisme i la poca amplada de mires dels mateixos botiguers. La ciutat no remuntarà si no es fan els deures en aquest sector. S'han d'emprendre negocis no només en benefici propi sinó en el de tothom. Però els dirigents locals tenen l'obligació de posar certs filtres i adequar les propostes de manera que, sense fer greuges comparatius, es facilitin les coses a aquells que aposten per articular engranatges projectes als barris perifèrics o al centre històric.

Vull veure regidors a peu de carrer preguntant com van les botigues i mediant entre qui calgui quan un comerç històric o estratègic té la intenció d'abaixar portes. De la mateixa manera, els vull veure acompanyats de tècnics i policies locals quan calgui tancar establiments i activitats que no s'ajustin a la normativa o perjudiquin a la resta de ciutadans.

Cal reactivar la ciutat començant pel nucli antic en el qual s'ha de fer un pla de xoc per saber qui hi viu, qui hi compra, què necessita, què demanen els comerciants, quins propietaris especulen o tenen en regla els edificis. I amb aquesta informació treballar conjuntament entre tots per desestigmatizar-lo i rentar-li la cara. Si cal, amb sancions i trasllat de famílies a pisos de règim protegit que els apartin de la infrahumanitat. Al centre històric, i a Manresa en general, s'hi ha de poder viure, comprar i passejar dignament. En qualsevol àrea del cartipàs municipal, si no hi ha recursos, hi ha paper i llapis per esbossar idees i cercar complicitats sobre el terreny entre els agents implicats: persones, comerços, empreses, entitats i institucions.

Article publicat a Manresainfo.cat l'11-6-2015

La plaça Infants i les municipals

A la plaça dels Infants hi visc jo. Ho dic d’entrada perquè quedi clar que l’enfilall de crítiques que esbombaré tenen la càrrega parcial d’aquell qui pateix una realitat diàriament i, a més, l’olora i la palpa cada cop que surt o entra a casa.

 

A la plaça dels Infants, fa anys que hi ha un edifici mig ensorrat. La porta dels baixos és de ballesta, daurada i és tancada amb unes cadenes rovellades. És la viva imatge de la mala gestió urbanística. Dels que van governar fins el 2011 i dels que ho han fet fins ara. És impossible saber a qui pertany la finca i aplicar-li les sancions corresponents pels graus d’insalubritat i manteniment reiterats? Preferiria que el Consistori hagués de pagar subsidiàriament per dignificar espais com aquest que per un edifici sencer de la plaça Bages. A la poca sensibilitat municipal, la manca palesa de recursos i l’aniquilació de la funció rehabilitadora de Fòrum s’hi suma la cirereta del pastís: un pla urbanístic futur aprovat sense consens, combinat amb un regidor d’Urbanisme que surt per la porta del darrere.

 

A la plaça dels Infants, hi ha contenidors de tots tipus de residus. La quantitat de brossa que s’hi genera és enorme i cada dia queda estesa per la calçada. Molts dies, els contenidors estan plens a finals del matí perquè els ciutadans i els comerços no tenen prou civisme i sentit comú per gestionar les escombraries com cal. Els contenidors són vells, estan abonyegats i queden ubicats al perímetre de la plaça sense cap tipus de soterrament o embelliment, com el del carrer de l’arquitecte Oms o els propers al mercat de Puigmercadal. La zona fa pudor dia i nit.

 

A la plaça dels Infants l’estat del mobiliari és molt deficient, especialment a la concèntrica plaça d’Europa. Hi ha parterres per a cinc arbres i només n’hi ha plantat un d’escanyolit i somort. Els bancs són plens de pintades i hi falta algun llistó.

 

A la plaça dels Infants hi ha la cistelleria Bernadich, que és a punt de desaparèixer per jubilació dels propietaris. Un altre comerç tradicional que desapareix semblant a la bacallaneria que fa xamfrà amb el carrer Joc de la Pilota. S’hi manté un forn de pa, un locutori, una botiga d'informàtica, un petit comerç de venda de roba, s’hi acaba d’inaugurar una perruqueria, una xurreria, hi ha un fruiter força concorregut i dues botigues regentades per marroquins. Aquestes últimes tan aviat s’obren com es traspassen i dubto que passin cap control normatiu al marge del que, en el seu dia, els va atorgar l’Ajuntament. En l’interior, el lleixiu es barreja amb les cigrons i les galetes i la llet amb el suavitzant. Els aires condicionats, muntats un cop atorgada la llicència i fora de cap projecte previ, fan soroll i enlletgeixen la façana. L’estesa de fruita al carrer s’allarga més enllà de la façana dels comerços i, al vespre, els papers amb els preus cauen a terra i no els recull ningú.

 

A la plaça dels Infants s’hi fan taps de trànsit perquè s’insisteix a deixar circular vehicles plens de conductors àvids pel miratge de trobar un forat en una vintena de places de zona blava de cost abusiu. Els cotxes, en realitat, tan sols provoquen embussos, ja que hi ha estacionaments incontrolats constantment. En conseqüència, el conflicte sorgeix, dia rere dia, quan els autobusos, després de recollir viatgers a la parada, no tenen l’espai suficient per donar el tomb i marxar Muralla avall.

 

De cara al diumenge 24 de maig, potser fóra bo que tots i totes reflexionem i acudim a les urnes pensant amb qui pot gestionar millor problemes com els de la plaça en qüestió. D’idees i projectes concrets, de moment, n’he sentit ben pocs. 

Article publicat a elpou.cat el 14-5-2015

Moderar i moderar-se

Caure bé a tothom és impossible. Com més anys faig, més constato la repulsió atàvica que generem a d'altres persones. Al capdavall, després de força temps conduint actes públics, és inevitable estar sempre encertat en el to i satisfer les expectatives del públic que, al cap i a la fi, és qui acaba gaudint o pesant figues en xerrades, taules rodones, entregues de premis, presentacions, debats... A Ramon Mingo, divuitè a la llista de Ciutadans per a les eleccions municipals, no li resulto simpàtic. Ja em sap greu. Va arribar a aquesta conclusió dimecres passat, 29 de maig, en què vaig tenir el privilegi de moderar —per quarta contesa consecutiva— un debat d'alcaldables a Manresa organitzat per "El Pou de la gallina" i la Federació d'Associacions de Veïns.

De fet, el meu paper tampoc li va semblar adequat al cap de llista de la formació, Antonio Espinosa, en el moment que, amb la intenció d'aclarir el seu discurs, vaig voler matisar-li que les mesures que plantejava a Valentí Junyent potser es podrien fer realitat si governaven o, d'alguna manera, podien incidir en les decisions municipals. Ho va interpretar com una ofensa, tot i que l'aclariment em va semblar oportú davant de l'ús erràtic que feia dels temps verbals en la nostra llengua. Voler expressar-se en català i no dominar-lo és un handicap. Un escull que es castiga durament sobretot si s'agafa un to de mestretites.

Domingo Beltrán, del PP, fa poc que fa servir el català en públic i s'esforça per fer-ho amb correcció. Però, en aquella mateixa vetllada, en cap cas va ser necessari fer cap aclariment en les seves argumentacions. Tot i les dubitacions lògiques en algú que no se sent del tot segur parlant una llengua, el sentit comú —al marge de la ideologia i les propostes que pogués fer— i, sobretot, l'educació i el respecte imperen sempre en les seves intervencions.  

Moderar polítics en campanya no és fàcil, encara que es pactin i s'exposin en públic les normes i els ponents, tàcitament, acceptin les regles del joc. I això que en la introducció d'aquell debat —que, per als que no ho sàpiguen, consisteix en una formulació de preguntes entre candidats amb temàtica del tot oberta i temps limitats de resposta— vaig subratllar que el ritme volia ser àgil i directe i, sobretot, que volíem defugir dels mítings perquè —insisteixo— s'organitza l'acte per al públic i, en última instància, qui s'asseu a la platea és qui acaba jutjant la claredat i conveniència dels discursos, l'empatia i la capacitat d'il·lusionar dels líders i, en especial, la cintura que tinguin per improvisar qüestions complexes en funció de —no va ser el cas— la idea i projectes de ciutat que tinguin al cap.

Ben mirat, la manca de brillantor en la gran majoria de plantejaments que es van sentir a l'auditori de la Plana va propiciar que Pere Fontanals, director de Manresainfo.cat, bastís una crònica titulada "Debat de «molt deficient»". Com era d'esperar, l'article va desencadenar un reguitzell de comentaris anònims al web i la intervenció del citat Ramon Mingo titllant-me de "gracioset" i acusant-me d'administrar malament els temps. En l'últim aspecte, nego rotundament que fes concessions. Sobre la gràcia que pugui tenir o no, em remetré a l'oportuna observació que va fer Friedrich Nietzsche: "La potència intel·lectual d'una persona es mesura per la dosi d'humor que és capaç d'utilitzar." I la sornegueria és com la caritat cristiana: ben entesa, comença per un mateix.

Els que han assistit a actes que he presentat ja saben que m'agrada que els assistents participin d'un ambient relaxat i planer. Hi hagi o no autoritats, intento arrencar algun somriure fent broma dels de dalt, dels de baix, dels del mig, dels de la vora i, en especial, de mi mateix. Reitero, els actes es fan per a qui se'ls mira i una mica de xou crec que sempre s'agraeix. En tot cas, però, la vetllada del debat em vaig voler disculpar per si, en algun moment, s'havia sentit ofès algú, en el benentès que la cursa cap a les municipals genera moltes tensions.

Suposo que, per la conjuntura i el moment polític, el Partido de la Ciudadanía —la formació de moda— acabarà asseient-se a la Sala de Plens de l'Ajuntament en el pròxim mandat. Personalment, i veient les carícies que m'han dedicat els seus membres a Manresa, em sabrà molt greu si és en detriment, sense anar més lluny, de la llista socialista que encapçala Felip González, una bona persona que, amb sentit de l'humor, admet que representa un partit en hores molt baixes. El Felip i jo no pensem igual respecte a l'encaix de Catalunya a l'estat, per exemple. Però, per coneixement de la ciutat i l'Ajuntament o per capacitat de diàleg i generació de consensos, m'estimo més que en els propers quatre anys presenti mocions al Ple el PSC que Ciutadans.

Article publicat a Manresainfo.cat l'1-5-2015

Infoxicació

El periodista actual és bipolar. Necessita un bon psicoterapeuta perquè el codi deontològic —com les flors de Bach, la gelea reial o les cues de pansa— no li cura la malaltia. Alterna episodis d’esquizofrènia obsessiva amb altres de megalomania i disfòria. Conseqüències: hi ha dies que els mitjans es fan les informacions a sobre i ho justifiquen pel fet que s’ha de dir alguna cosa. Perquè la població i, sobretot, la competència estan pendents del seu relat de la veritat. L’adrenalina puja i per a alguns s’hi val tot: reproduir piulades sense contrastar, gravar imatges o fer fotos des d’una torre d’alta tensió, relacionar causes i efectes que no tenen cap nexe, titular a cinc columnes sentències groguenques...

Per contra, als periodistes, quan s’asseuen a fer l’article d’opinió del cap de setmana o sorgeix la valoració d’un tema en la tertúlia de torn, els irromp l’ètica i la necessitat de defensar a ultrança el dret a la informació. Reflexió que, gairebé sempre, s’acompanya de la defensa de l’objectivitat i el rigor propis en contraposició a aquells que no mereixen cap credibilitat. En aquell precís instant, el terapeuta veu l’informador estirat al divan i en certifica la bipolaritat davant d’una simptomatologia clara: vehemència compulsiva del que creu ser un líder d’opinió tenint l’armari ple de cadàvers.

Ja ho va dir Ryszard Kapuscinski: “quan es va descobrir que la informació era un negoci, la veritat va deixar de ser important”, una sentència que podem acompanyar d’una altra de la qual desconec l’autoria: “no deixis que la veritat t’espatlli un bon titular”. En qualsevol cas, una cosa són els periodistes i l’altra els mitjans de comunicació per als quals treballen. De la mateixa manera que una cosa són els capellans i l’altra la jerarquia eclesiàstica. Mentre que fóra bo que els informadors treballessin amb ètica, independència i compromís social; els mitjans —com qualsevol empresa capitalista— pretenen guanyar diners i obtenir notorietat amb els recursos dels que disposen. D’escrúpols, ben pocs.

El resultat és una allau informativa repetitiva, humanament reprovable i fastigosament parcial. Fets recents: l’assassinat d’un professor en un institut de Barcelona a mans d’un alumne adolescent o l’estavellament premeditat d’un avió d’una companyia Alemanya, ocupen més minuts a la tele i  a la ràdio i fan córrer més rius de tinta que les víctimes diàries a Síria o les que s’acabaran sumant al Nepal.

Les dues primeres notícies, a més, activen l’alarma social i, òbviament, això ven més. També hi ha un terme mig: el naufragi les barcasses d’immigrants africans a Lampedusa i al sud d’Itàlia que, com a fenomen continental del qual no estem exempts, també agafen certa volada, tot i que els periodistes, com que no hi ha respostes governamentals, acabin focalitzant els tractaments en el factor humà. Aquell que es basa en la recerca de testimonis més o menys directes que, passada la commoció inicial, passen a ser tant o més anònims i tant o més desgraciats que abans. 

La generació d’impactes comunicatius és incalculable i la multiplicació dels missatges —vertaders, falsos, tendenciosos o interessats— és exponencial a través de la connectivitat global i les xarxes socials. El fenomen ja fa que alguns parlin d’infoxicació o, el que és el mateix, un excés d'informació que provoca els receptors total incomprensió i manca d’assimilació de les notícies. Ha arribat un punt en què és més important cridar l’atenció de l’audiència que el valor analític de la notícia. Per això, els més llestos i sensats del sector de la comunicació, els publicistes, fa temps que van inventar les campanyes virals que, com una plaga, disfressen d’informació, escàndol o fenomen massiu a les xarxes, una mera campanya comercial. El creatiu publicitari —quasi sempre basat tècniques nord-americanes en què el màrqueting ho regeix absolutament tot— té l’objectiu primordial de vendre i, per fer-ho, li cal arribar al màxim nombre de persones possible esquivant els milers i milers d’impactes comunicatius que rebem diàriament.

Per tot plegat, cada cop són més discutibles, per exemple, les burdes estratègies dels mitjans per influir en el vot. En aquest cas, les xarxes han contribuït a difondre algunes veritats ocultes que han estat més efectives que l’enquesta precuinada amb Avecrem i bilis en algunes redaccions. D’informació en circula per parar un tren, però molt poca és elaborada i precisa. Entre molts altres factors, perquè els propietaris dels mitjans paguen les noves generacions de periodistes a preu de saldo ja que la societat no és prou crítica per seleccionar què aprofundeix i què és banal o superficial. Per tant, per set-cents euros al mes o a tant la peça, el que no es pot pretendre és forjar periodisme d’investigació ni desvelar cap Watergate.

Al capdavall, amb aquest panorama i si ens considerem part del magma anomenat audiència, el prioritari per no embogir és educar els nostres fills —i reeducar-nos nosaltres mateixos— per fer, cada dia més, una lectura crítica de la informació i, sobretot, de qui la difon. Està ple de diaris electrònics confidencials elaborats per sicaris del poder polític i econòmic; tenim una TDT amb molts canals definitius que, definitivament, disposen de molt pocs diners per emetre continguts amb cert caire divulgatiu; la televisió i la ràdio estan plenes d’entreteniment per a cervells amb neurotransmissors descarrilats, i, al carrer, cada dia es llancen centenars de publicacions gratuïtes en què no hi ha frontera entre informació i opinió, entre divulgació i publicitat, entre el gra i la palla.

Article publicat a elpou.cat el 27-4-2015

Candidats a les municipals

Som a dos mesos mal comptats de les eleccions municipals. Per a molts, una contesa menor amb el 27-S a l’horitzó. Per a d’altres, res comparat amb l’enjòlit de l’hipotètic canvi de tornes a Madrid. Sigui com sigui, hi ha ganes de canvi i, per fer-lo realitat, potser que comencem pels pobles, viles i ciutats. Amb una classe política desprestigiada (especialment gràcies a la pudor que fan les cúpules dels grans partits) i tenint en compte que aquí i allà no n’hi ha un pam de net, si més no, els que hem d’escollir per governar-nos a casa que tinguin un mínim de decència, no?  

 

Posats a demanar, fóra bo que els candidats als ajuntaments visquin al municipi o hi passin moltes hores al dia per raons de feina. Sempre he trobat de mal gust decidir sobre un indret en el qual ni s’hi paguen els tributs. De la mateixa manera, reclamaria un coneixement global de la ciutat i certa perspectiva històrica. Els candidats han de ser conscients del valor del nostre patrimoni i del paper que ha jugat el municipi en les diferents etapes viscudes.

 

Amb això no vull dir que els aspirants a regidor hagin de passar el control de denominació d’origen de l’hereu i la pubilla, però sí que seria exigible disposar d’un esquema mental dels diferents barris, del teixit associatiu, social i econòmic dels diferents sectors i de com quests s’han anat conformant i transformant amb el pas dels anys.

 

Aquest tipus de coneixements, sumats a altres aptituds de caire més personal, són els que llueixen en una manera de fer política més pròxima —més real si es vol dir així. Un carrer que cal reasfaltar representa, d’entrada, una necessitat despresa de matisos ideològics. Si hi ha debat, el més segur és que derivi de la prioritat amb què es decideixi fer l’obra i del favoritisme que tingui el regidor de torn sobre un sector o altre del municipi.

 

Als ajuntaments, la democràcia és més directa i, quan van mal dades, les responsabilitats espeteguen als morros. De la mateixa manera que s’atrapa més aviat un mentider que un coix, es caça abans un regidor que no pas un diputat aforat.

 

Tampoc m’agrada massa la postura d’aquell o aquella que s’agafa la sala de plens o el despatx de l’ajuntament com un salvavides perquè o el món laboral (o la seva mateixa incompetència) no li permeten guanyar-se la vida dignament. L’Ajuntament no ha de ser un taller ocupacional.

 

Per això, la política  hauria de ser un camí d’anada... i de tornada. Entre altres coses perquè la professionalitat —tan prestigiada en alguns gremis— en la classe política d’aquest país massa sovint ha acabat degenerant en l’encadenament a la poltrona i el subterfugi de la mediocritat i del cul llogat. D’aquesta conducta, un amic en diu “esconisme”. Bé, en l’àmbit dels ajuntaments en podríem dir “edilisme”, la malaltia que pateix el que no marxa de la llista electoral ni amb aigua calenta.

 

Per últim, i encara que siguem pocs els que ho fem, un candidat i, per extensió, una llista que aspiri a ocupar un espai a l’Ajuntament, hauria de tenir un projecte ben definit. Un programa. Una llista de prioritats clares i concises. Realistes, però il·lusionants. No necessàriament radicals i a contrapèl de les etapes anteriors.

 

Per coherència, doncs, i tornant al coneixement del terreny que es trepitja, un programa ampli, holístic i amb certa visió crítica no pot sorgir d’una candidatura que s’hagi presentat a corre-cuita i no tingui al darrere un suport ciutadà prou ampli o hagi viscut cert procés de debat i reflexió entre diferents sectors poblacionals i econòmics.

 

Naturalment, és inevitable haver-se d’empassar les candidatures conjunturals que aprofiten la inèrcia del moment per entrar a la sala de plens i, durant quatre anys, fer discursos allunyats del dia a dia del municipi i no aportar res en el si del debat ciutadà. Una llàstima si tenim en compte que el que s’hi decideix és el que més afecta al nostre entorn més immediat. Al que tenim al costat de casa. 

 

Article publicat a elpou.cat el 17-3-2015    

El corc de la corrupció

Els últims sondejos del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) i altres mostres demoscòpiques recents —deixant al marge del recompte final de més o menys independentistes— subratllen la figura d'Artur Mas com a autèntica pedra de toc de la resistència de Convergència i Unió en la intenció de vot. Ara bé, el President, amb la seva deriva sobiranista, sap que està esberlant el partit alhora que estira al màxim la corda del pacte federatiu amb Unió.

Estratègicament, i, en aquest sentit, Mas ha sabut agafar el camí correcte i mirar endavant i no pas pel retrovisor. Just en l'instant en què les conseqüències del 'cas Pujol', el presumpte clientelisme dels 23 anys de govern i els favoritismes de la Generalitat amb els seus fills esclaten com traques de revetlla de Sant Joan i, des de Madrid, s'encarreguen de posar encara més llenya al foc a la mínima que poden.

Tot i el paracops de Mas, s'ha obert la veda per abocar pel broc gros tots els clarobscurs de la biografia de l'expresident i, a part de la deixa de l'avi Florenci, estan apareixent controvertides investigacions com la que es recull a 'Banca Catalana: caso abierto', que firma el periodista d''El País' Pere Ríos. En el llibre, com va passar a la comissió d'investigació del Parlament, el cunyat, Francesc Cabana, revela alguns detalls que, precisament, no enalteixen la figura de Pujol i que expliquen que l'entitat financera de la qual va ser màxim accionista va acabar com el rosari de l'aurora per voler estirar més el braç que la màniga en la seva política expansiva.
 
En una entrevista recent a RAC1, Ríos —que va explicar que ni Felipe González ni el mateix expresident no es van deixar entrevistar— va voler desmentir les, en el seu moment, pressions socialistes a la judicatura per resoldre el cas a favor dels propietaris de Banca Catalana. Però, tot i així, el periodista va abonar la idea de patrimonialització directa o indirecta de les estructures de govern del país sota el govern Pujol. El periodista ho il·lustrava amb el comentari de Marta Ferrusola quan el tripartit va desembarcar al Palau de la Generalitat. A l'esposa de Pujol, la va trair el subconscient: tot plegat ha estat igual que quan algú t'entra a casa i t'ho regira tot. El mateix atac de sinceritat que fa unes setmanes la va portar a dir que la seva ventrada, pobreta, anava amb una mà al davant i l'altra al darrere.

El 'cas Pretòria', encara sense sentència ferma, és un altre exemple paradigmàtic que esquitxa dos homes forts de l'antic govern de Jordi Pujol (Macià Alavedra i Lluís Prenafeta) que, amb una bona agenda de contactes i amb presumpte tràfic d'influències, van pensar que tants anys fent país els atorgava la llicència per cobrar comissions de sotamà amb total impunitat. D'una manera molt semblant, paral·lelament, Oriol Pujol encara ha de rebatre davant de la justícia que la seva posició a primera línia política no li va servir per actuar en favor d'amics personals en concessions i concursos públics.
   
No obstant això, Artur Mas ha tingut l'habilitat de desmarcar-se de tota aquesta foguera de vanitats i d'un passat pútid que rebufa. Per aconseguir-ho, ha col·locat Josep Rull de façana conciliadora convergent i utilitza Quico Homs quan cal deixar anar una bona dosi de bilis. Això, però, no evita que, tot i que per fora la fusta del partit es veu prou formosa, per dins està plena de corcs que en van erosionant els fonaments i poden fer que s'esquerdi si no s'assoleixen els objectius marcats en el controvertit full de ruta.

Sigui per un ramal o altre, l'estructura interna de CiU està tant o més corcada que la dels dos grans flancs del bipartidisme espanyol. El PP fa més de dues dècades que es finança en negre i al marge de la llei i, al PSOE, molts dels de la vella guàrdia també fan pudor de socarrim, especialment a Andalusia. Però, en vista dels resultats dels comicis a la Junta, no sembla que els casos de corrupció com els dels ERE els hagin desgastat gaire.

A títol d'epíleg, hi ha la visió malèvola d'alguns malpensats —entre els quals m'hi compto— que comencen a sospitar que el compàs dilatador i els estira-i-arronses de Duran i Lleida obeeixen a una tàctica conservadora —mai tan ben dit— que pot acabar-se de desplegar després d'unes —toquem ferro, no fusta corcada— eleccions plebiscitàries tràgiques. O sigui, que els de la faula de la tercera via, que jo fa temps que no sé veure enlloc, ni a la Renfe ni als Catalans, esperen la seva oportunitat, si són capaços de resistir, el dia que els corcs acabin de fer la feina.

Article publicat a Manresainfo.cat l'1-4-2015

El TDAH és una invenció?

Arran de l'entrevista al programa "Retrats" de TV3 del psiquiatra i psicoanalista Jorge L. Tizón, s'ha obert un veritable debat al Facebook de l'espai que condueix Jaume Barberà. El periodista convida personatges "incòmodes" que sacsegen l'opinió pública i conviden a la reflexió. Una bona hipòtesi de treball si l'altaveu és una televisió pública que vol fomentar el pensament crític de l'audiència. Però cal anar alerta quan es propaguen certes opinions.

Tornant a les xarxes, en veure el titular que s'hi plantejava de ganxo per al programa: "El TDAH és una invenció farmacològica", no vaig poder evitar escriure, a raig, un extens comentari. Quant a Tizón, deia que es tracta "d'un altre ‘il·luminat' que nega evidències i ho aboca tot pel broc gros". I proposava deixar-lo en una aula amb uns quants nens diagnosticats i sense medicar per veure si canviava d'idea, els feia parar quiets i els ajudava a concentrar-se per memoritzar, per exemple, la taula del tres".

El meu contraatac va ser dur. Pràcticament com una teràpia de xoc. De la mateixa manera que sovint n'és, d'indocumentada i lleugera, la condemna d'alguna al poder de les farmacèutiques fins al punt de sentenciar que totes les afeccions i malalties —fins i tot el nefast càncer— són induïdes i que la investigació i la ciència han passat a ser el mercat de Calaf del capitalisme. Però centrem-nos en el TDAH. Com moltes de les persones que comentaven els plantejaments de l'entrevistat de "Retrats", penso que, preventivament, no s'hi val a medicar la canalla perquè els pares s'escuden en una malaltia que n'oculta la incapacitat educativa. Ara, d'aquí a basar totes les solucions en el psicoanàlisi, les teories freudianes, la psicologia dels colors, el coaching, la resiliència, el gestalt, el reikki, les constel·lacions familiars o les medicines alternatives i, fins i tot els miracles, en comptes d'afrontar i tractar algunes realitats incòmodes em sembla hilarant.

Conec especialistes en moltes d'aquestes matèries i teràpies i els respecto. Això, sempre que ajudin a guarir i, sobretot, a fomentar l'autoconeixement del cos i la ment de les persones. Considero —com un familiar molt proper que s'hi dedica— que la medicina occidental no té totes les respostes i que les teràpies naturals i els preceptes de la malaltia xinesa poden ajudar a conformar un tot molt beneficiós per als pacients. Ara bé, mai em faré adepte de la "secta" que nega el progrés científic i, per contra, sustenta la "veritat" en principis absolutament irracionals i/o dogmàtics. O sigui, les farmacèutiques —com diu la germana Forcades— sí que volen vendre i generar dependències, però no podem perdre de vista —i això ja no ho diu amb la boca petita— que també fabriquen principis actius que, ben administrats, curen.

En el cas de la canalla, per la seva vulnerabilitat, és imprescindible analitzar cadascun dels casos i medicar a qui realment ho necessiti; igual que, amb teràpia i seguiment farmacològic, cal treballar per millorar la qualitat de vida dels malalts mentals en edat adulta. Medicar no és un pecat diví i sovint no és una condemna perpètua, sinó temporal. És un component imprescindible que esdevé encara més potent si s'ensenya a malalts i familiars a conviure amb naturalitat amb els trastorns i contribuir a fer el dia a dia ben normal. Sense estigmatitzar els pacients o, en el cas que ens ocupa, els alumnes que s'asseuen a classe. Els nens i nenes amb trastorns de dèficit d'atenció milloren si hi ha coordinació entre metges, pares i  professors. A l'escola, amb mitjans i coneixement de causa per part dels docents, tothom hi pot aprendre moltes coses, encara que alguns ho facin a un ritme diferent. I no per això han ser de considerats una "cosa rara". Al cap i a la fi, els nens amb TDAH no són ximples. Poden arribar a ser prou intel·ligents si els professors i els pares saben llegir el seu "llibre d'instruccions". 

Article publicat a www.manresainfo.cat el 5-3-2015

Un estat avesat a reprimir

Les males arts —per dir-ho d’una manera fina— de l’estat espanyol vers aquells qui gosen posar-ne en entredit els poders fàctics és secular. La defensa de la unitat i del model centralista i d’ordre data dels temps dels primers borbons i travessa parèntesis de teòric progrés democràtic com la Primera i la Segona República o la mateixa Transició, que, 40 anys després de la mort de Franco, sembla que fos ahir mateix si tenim en compte com es reparteix la riquesa entre la població o com es censuren certes veritats als mitjans de comunicació.

 

Així, no sorprèn gens ni mica l’actitud intoxicadora del ministre Jorge Fernández Díaz —molt afectat per la mort del germà Lara ja que els pares de tots dos van entrar a Barcelona amb els nacionals el 1939— que, com el més gran dels botiflers i el més carca dels carques, engega dia rere dia el ventilador per escampar tanta brutícia com li és possible. El de menys, en últim terme, és si el que relata, filtra o difon és o no veritat. Ja ho diuen els més colrats en el camp de batalla: quan es tira merda, sempre queda alguna cosa.

 

Amb els catalans díscols, la mostra més clara és Xavier Trias. L’alcalde de Barcelona, valent, no va tardar ni cinc minuts a desmentir que no tenia comptes en paradisos fiscals. Trias no es va quedar aquí, mig minut després va assenyalar el titular d’Interior com a cuiner de la trola. Però tot i les ganes d’empastifar Catalunya, l’estat i els seu braç executor va molt més enllà. Val tot per destruir els traïdors a la pàtria i els possibles dinamitzadors de l’statu quo. No en va, Cristóbal Montoro també criminalitza aquells que burlen els controls d’Hisenda. Montoro, però, com Fernández Díaz, posa moltíssim més interès a amenaçar i utilitzar la informació de primera mà quan es tracta d’algun membre de Podemos, que quan es tracta d’esbrinar, sense anar més lluny, d’on van sortir els diners amb què es va pagar la seu central del seu partit.

 

La guerra mediàtica i la intoxicació a partir de mitjans afins, al capdavall, és pecatta minuta si la comparem amb les purgues que ha bastit l’estat per defensar l’establishment i ocultar la mà negra del veritable poder. La llista és inacabable només repassant la darrera centúria: els instal·ladors de la catifa a Primo de Rivera mitjançant el pistolerisme que sufocava l’ascens obrerista als anys vint; la conspiració constant d’un exèrcit d’ultradreta a la Segona República des d’on es va catapultar el general Franco, o la repressió policial des de l’etapa més dura de la dictadura fins a tocar dels vuitanta.

 

Però la cosa no acaba aquí. En plena etapa democràtica, la inèrcia repressora no es va contenir per despatxar afers com el terrorisme etarra amb Felipe González i el señor X, Amedo i Domínguez, la llei de la puntada a la porta de Corcuera, o el cas “Lasa i Zabala”, del qual s’ha fet un film recentment. Terrorisme d’estat amb totes les lletres per garantir la unitat a tota costa. Encara que això contravingués una premissa democràtica vital: respectar totes les idees sense haver de posar-se al mateix nivell dels que maten.

 

La repressió, en aquest cas de caràcter preventiu, supera amb escreix els vuitanta i es desplega de ple mesos abans dels Jocs Olímpics de Barcelona quan Baltasar Garzón —aquest magistrat que, com l’inefable Carlos Jiménez Villarejo, ara es presenta com a justicier i progressista— va fer detenir i empresonar activistes independentistes per construir un cordó sanitari que garantís una olimpíada espanyola i sense fissures polítiques. Les víctimes dels dictàmens de Garzón van haver d’anar fins al Tribunal dels Drets Humans perquè es reconegués que, a part de treure’ls de la circulació per qüestions ideològiques, els sicaris de l’estat també els van torturar i vexar sense cap motiu.

 

Una operació semblant es va viure a Sevilla abans de l’Exposició Universal del mateix 1992. Les autoritats també van voler escombrar els carrers dels barris més marginals sense presumpcions d’innocència i inventant delictes on sovint no n’hi havia. L’objectiu, com a Barcelona, donar bona imatge i mantenir l’ordre i l’hospitalitat andalusa. Aquesta història es narra a la cinta “Grupo 7” (2012), del director Alberto Rodríguez, premiat fa pocs dies amb el premi Goya al millor director i al millor film per “La isla mínima”, en què es reviu l’assassinat de diverses adolescents al parc de Doñana en plena transició democràtica. Rodríguez, en aquest cas, hi explica els mètodes de dos policies. Un ha fet carrera durant el franquisme i l’altre fa poc que és al cos. En realitat —com passa a l’Espanya postfranquista— el modus operandi no és tan diferent. Sobretot si tenim en compte que el que els mana, en el fons, continua sent el mateix. 

 

Article publicat a www.elpou.cat el 16-2-2015