El català al món judicial

Una coneguda advocada em comentava fa pocs dies que el magistrat del Jutjat de Primera Instància número 1 de Manresa, José Manuel del Amo Sánchez, havia rebut, de mans del president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el premi Agustí Juandó que atorga el Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya per la normalització lingüística aplicada al seu tribunal. Dels dominis de Del Amo, em relatava la lletrada, tota la documentació i paperassa oficial surt en català, tot i que el jutge no és pas nascut aquí.

 

Els arguments de Del Amo Sánchez són de sentit comú quan, sense cap mena de recança i prejudici, facilita als testimonis i als lletrats la possibilitat d’expressar-se en català si aquesta és la seva llengua materna o d’ús habitual i, en el relat dels fets, es senten més còmodes. És obvi. Això no treu, com s’encarregava de recordar-me l’advocada, que aquest magistrat no dirigeixi amb mà de ferro tots els processos del Jutjat número 1 i tingui la seva personalitat a l’hora de pronunciar-se en les diferents causes.    
 

La convicció i la postura respecte a la llengua de Del Amo, malauradament, no és una tònica habitual en l’àmbit judicial. El nombre de documents escrits i el de vistes, audiències i declaracions fetes en llengua catalana és molt baix. Baixíssim. Si la institució i algunes de les seves dinàmiques i personatges moltes vegades ja fan pudor de naftalina, la poca presència del català a les sales d’aquí corrobora que, dels estaments que emanen de l’estat postfranquista, el judicial és el que menys ha evolucionat. I la caspa i l'obscurantisme dictatorial continuen sent-hi massa presents. El Tribunal Constitucional i les seves sentències, sense anar més lluny, són una bona mostra de la poca independència de la magistratura espanyola. El poder judicial no pot ser autònom des del moment que els membres del TC són escoliits pel poder executiu, o sigui, pels polítics dels partits majoritaris a la Meseta.

 

En dies en què la nova llei aragonesa amb respecte a les llengües pròpies del seu territori és a la primera línia de l’actualitat, convé assenyalar la mala salut del català en els tribunals. No en va, l’àmbit judicial és una excepció, segons fons del Departament de Política Lingüística, pel que fa a l’ús generalitzat i cada cop més estès de la llengua catalana en les institucions públiques i privades. El 6 de maig, un informe sobre l’estat de la qüestió revelava que, entre el 2005 i el 2011, el nombre de sentències en català s’ha desplomat del 20,1% al 13,1%.

 

Les dades són prou contundents i les polítiques de Madrid no ajuden massa, però convé reflexionar al voltant del context en el qual el català discrimina. Primer de tot, potser podríem fer autocrítica i, si som ferms defensors de la llengua, admetre que el repartiment indiscriminat de places judicials fa que aterrin a Catalunya homes i dones amb total desconeixement de la realitat lingüística, a les quals, segons sembla i consideracions polítiques a banda, no se’ls dóna prou suport per incorporar la nostra llengua a la pràctica diària. I aquesta mateixa postura es podria estendre de manera més o menys regulada i amb objectius realistes a la resta de personal dels jutjats que aprendre o reciclar-se lingüísticament.

 

Un segon aspecte advoca a "la puta i la Ramoneta" encastada en el subconscient retrògrad de tants i tants ciutadans de Catalunya. Homes i dones que parlen català en un 99% de les situacions quotidianes, però que, quan s’adrecen a la judicatura, per no fer enfadar i com a tret teòricament favorable, directament s’abaixen els pantalons i, sense que ningú els ho demani, s’expressen en castellà. Esperar que aquesta "mostra de cordialitat" sigui decisiva perquè es faci justícia no té perdó. Una renúncia denigrant.

 

Tenim dret a utilitzar el català per fer-nos entendre, però aquest mateix dret no ha d’impedir que ens mostrem receptius amb els nouvinguts que no l’entenen si aquests tenen clar que la legitimitat d’aquest dret passa per damunt de tot. És tan condemnable renunciar al català com l’actitud d’aquell jutge o jutgessa que utilitzi el debat sociolingüístic per emprar una vara diferent a l’hora de mesurar i tipificar els fets en litigi.

 

Article publicat a El Pou Digital el 14/05/2013 

Allò que en deien obra social

Entre els assajos publicats aprofitant l'embranzida de Sant Jordi, colgat per sota dels mediàtics de Jaume Barberà o José María Gay de Liébana, s'hi podia trobar la proposta de l'historiador econòmic Francesc Cabana, "Espanya, un pes feixuc", publicat per Pòrtic a finals de l'any passat i que, certament, va tenir una promoció més aviat modesta. Nascut a la capital catalana i president de l'Ateneu Barcelonès, el veterà analista fa un repàs de la conjuntura politicoeconòmica dels últims temps i, sobretot, desgrana l'estratègia del govern espanyol per ensorrar el model de les caixes d'estalvis que tanta fortuna va fer a casa nostra des del segle XIX fins fa pràcticament quatre dies. 

 

Cabana, cunyat de Jordi Pujol i un dels impulsors de Banca Catalana, coneix a fons els intringulis del món de la banca i posa sobre la taula tant els excessos d'algunes caixes —del país i de la resta de l'estat— com l'interès d'Espanya per dinamitar-ne la prevalença en el món globalitzat. I és que si una cosa positiva tenien aquestes entitats, especialment les més petites, era la proximitat a la gent i al territori. Ben cert és que el cas de Bankia —associat a una grossera politització i saldat amb un rescat multimilionari—  ha acabat enterbolint els beneficis que, en el seu moment i deixant al marge l'activitat merament financera, van portar a terme les caixes d'estalvis a Catalunya.

 

L'obra social d'aquestes institucions —aquell percentatge que no es retornava al Banc d'Espanya a canvi que revertís en la ciutadania— va contribuir a fer realitat potents iniciatives en el camp de l'habitatge social, a principis del segle passat, o més modernament en la creació de centres i beques d'ensenyament o la vertebració de centres sanitaris de tecnologia puntera. A Manresa, per exemple, les vivendes de la Sagrada Família, el col·legi Oms i de Prat o l'extingida Unitat Coronària del carrer dels Caputxins són alguns exemples de la iniciativa de la difunta Caixa d'estalvis o allò que en altres topants en van dir també monte de piedad.

 

En els últims dies, dues realitats ben diferenciades m'han fet tornar a posar en valor la tasca de les fundacions de les caixes, els ens jurídics que, en els últims anys, paulatinament es van anar encarregant de gestionar aquella obra social. La primera estampa, el complex de Món Sant Benet. Un bon exemple del que va voler ser i malauradament ja no és. La joia de la corona de la Fundació Caixa Manresa s'ha anat allunyant de l'anhelada esplendor a mesura que les fusions bancàries han anat allunyant, paral·lelament, el centre de decisió de l'entitat. Del centre d'operacions del polígon de Santa Anna (ara també un edifici gairebé fantasma) a la Pedrera; i del Passeig de Gràcia barceloní a Madrid, on em temo que els gestors del Fondo de Restructuración Ordenada Bancaria (FROB) se'ls enfum de la virolla el monestir, l'hotel, Alícia i la resta del país de les meravelles bagenques.

 

Precisament els de la comarca, encara recordem amb estupor l'aparició de Rosa Oriol (de Tous) en aquell capítol de "El paisatge favorit de Catalunya" de TV3, on revelava que cercava la inspiració al claustre de Sant Benet. Com una beata hospiciada, la joiera rossa platí era acollida per la mare superiora del temple, la directora de la Fundació Caixa Manresa Marta Lacambra, una enviada del bisbe Todó en substitució de sant Jaume Torras i Rodergas. Tot plegat, pocs mesos després del principi del final de Caixa Manresa, primer modernitzada i encebada i, en una segona etapa, fusionada sense condicions amb l'endeutadíssima Caixa Catalunya. 

 

Un altre episodi que ja m'ha posat de més mala baba el vaig viure mentre elaborava el tema central del número de maig d'El Pou de la Gallina dedicat a totes aquelles persones i col·lectius que passen moltes hores als hospitals de Manresa. En una de les entrevistes a la unitat infantil de Sant Joan de Déu, vaig compartir una estona molt agradable amb dos membres del col·lectiu Pallapupas. La seva tasca consisteix a fer menys traumàtica l'hospitalització dels nens i nenes i a endolcir l'ambient —sovint dur i cruel— de les proves, els tractaments i, molt especialment, de les intervencions quirúrgiques. Una tasca encomiable que agraeixen els infants i els familiars, però també el personal sanitari que, per professional que sigui, agraeix la mediació i el suport dels pallassos d'hospital.

 

Per als pacients, el servei dels Pallapupas és gratuït i a la carta —cada petit és un món i requereix una estratègia distinta— però, esclar, cal que el centre subvencioni aquestes actuacions d'una manera externa, al marge del pressupost ordinari de l'hospital. La tasca dels clowns es finança a partir de patrocinadors. A Althaia, fins fa poc, els Pallapupas apareixien dos cops per setmana. En costejaven el servei els germans de l'orde de Sant Joan de Déu, la mateixa Althaia i la Fundació Caixa Manresa. Aquesta última, en el darrer curs, se n'ha desentès. Per aquest motiu, ara els clowns visiten l'hospital un únic dia, els dijous.

 

I això que la flamant Fundació Catalunya-La Pedrera és patrona d'Althaia, una herència de la difunta Caixa de Manresa. Tot plegat una mostra més que, de mica en mica, es va esborrant del tot la petja de l'obra social d'una entitat fundada el 1865. Una institució arrelada al territori i amb uns compromisos amb la ciutadania i el teixit social que, un embarrancada en les fusions, han passat a millor vida. CatalunyaCaixa és a mans del FROB —ras i curt, està intervinguda per l'estat i està tan podrida que no l'ha volgut comprar ningú— i aquest ordena y manda. Això sí, una bona colla de bagencs encapçalats per Adolf Todó, Jaume Massana i, fins fa poc, Manel Rosell continuen xuclant de la mamella i esperant, fent gala del cinisme més absolut, el dia del judici final en què algú, prèvia indemnització milionària, els faci fora de la butaca de pell encoixinada. Indecent, del tot indecent.

 

Article publicat a manresainfo.cat el 29-4-2013