Cap a la segona transició

Arran de la mort d'Adolfo Suárez —en un traspàs a ritme de processó de 48 hores que els romàntics de l'antic règim han rendibilitzat a base de bé—, les anàlisis i semblances del personatge han proliferat arreu i, com sol passar, algunes consideracions sobre el personatge i, en especial, sobre l'etapa política que li va tocar liderar s'han refós en una benvolença general respectuosa. La majoria d'actors polítics han deixat al marge les trifulgues d'altres temps i s'han esforçat a seguir presentant la transició espanyola com un procés amb pedigrí democràtic absolut.

 

No seré pas jo qui parli del paper de Suárez ni de tota una generació àvida de llibertats —i, en últim terme, també de poder polític— que li va fer la vida impossible fins a instal·lar i consolidar una partitocràcia en què l'enjòlit democràtic i les urnes van contribuir a amagar altres carències heretades del franquisme, com la perpetuació, al rerefons, d'un poder judicial que tanca files quan convé afavorir la dreta benestant i la unidad nacional, unes forces armades de patriotisme exacerbat, una Església que vol monopolitzar la moral i, sobretot, un estat de les autonomies que es va instaurar a partir d'una teòrica simetria —els bascos ja van començar la partida amb trumfos a la mà— i la comprensió per les nacionalitats històriques com Catalunya. 

 

Tres dècades després, el café para todos ha arruïnat els catalans i ha propiciat que els que s'havien acostumat a viure del subsidi i del pot general —aquell que, per entendre'ns, fem amb els amics per anar pagant les despeses comunes del viatge— al qual contribuïen més aviat poc i del qual rebien molt o, fins i tot, massa. Perquè, paral·lelament, s'anava configurant un estat ple d'administracions amb cadires calentones per acomodar els que feien de la política un modus vivendi i institucions autonòmiques farcides de funcionaris pel pur plaer de generar llocs de treball vitalici i, sobretot, tenir el mateix que catalans, bascos i gallecs. De tota aquesta operació, el Frankenstein geopolític més inversemblant de tots ha estat la Comunitat de Madrid, destinada a rebre i gestionar la riquesa i les sinergies econòmiques de la capital. Per aconseguir-ho: bandera, himne, Parlament i un bon pessic del pressupost en infraestructures de l'estat per escombrar cap a casa tant com es pugui. Com a últim episodi surrealista, a dia d'avui fins i tot madrilenys, valencians i balears (tots governats pel PP) també s'adonen que la recentralització i la solidaritat entre pobles també els espolia, sobretot quan es va curt d'armilla.

 

Tot aquest gran constructe socioeconòmic ha comptat amb la complicitat de la classe política. No en va, i llevat d'algunes honroses excepcions, n'hi ha que segueixen adherits a la poltrona (com Guerra o Duran i Lleida) des de fa tres dècades; d'altres que justifiquen la seva mediocritat com a dirigents en sengles butaques encoixinades com a membres ben remunerats en el consell d'administració d'alguna elèctrica que van afavorir; o els més mesquins que, directament, van prevaricar i van fotre la mà al calaix i ara esperen que ningú acabi d'estirar de la manta. I mentre s'anava muntant aquest gran festival, molts dels que formaven part dels mal anomenats agents socials han acabat encapçalant sindicats, fundacions i ONG tant o més acomodats i ben clenxinats que els senyorets de la patronal.

 

En etapa de bonança, i quan Europa no parava d'estendre xecs de milions d'euros per al desenvolupament, uns i altres van aprofitar per funcionar amb uns recursos tan llaminers com provisionals. El resultat són grans sindicats subsidiaris que no funcionen, patronals amb poques propostes i encara menys solucions que no es basin a acabar de massacrar els treballadors i lobbies més acostumats a parar la mà que no pas a pedalar per recuperar el pols del país.   

 

Mal que ens pesi, en últim terme, i gràcies a la morfina atordidora del capitalisme i dels missatges dels poders fàctics de la propaganda espanyola, els còmplices de tot plegat també hem estat els ciutadans. Ens ho hem empassat tot. Primer ens van fer creure que érem lliures —en comparació amb la repressió franquista no caldria sinó—, posteriorment, que era millor ser del bàndol dels ianquis. Un cop dins de l'Europa del mercat comú van fer-nos creure que érem rics i ara, comptat i debatut, ja som al cap del carrer. El carrer de la misèria i del que havíem volgut ser i no som. Amb tot aquest procés, a més, molts dels antics lluitadors i lluitadores socials s'han anat esblenant i han sublimat els anhels reivindicatius amb un estat del benestar fins fa relativament poc força eficient. Tot es va instrumentalitzar i incorporar a l'aparell administratiu per poder canalitzar alguna subvenció. Tant que la solidaritat i el voluntariat es van posar de moda i la Generalitat convergent fins i tot va crear un Institut Català del Voluntariat, institució que va suprimir el tripartit després de comprovar que hi ha valors i raons intrínseques a l'ésser humà que no cal encotillar i refinar en un laboratori.   

 

Ara, com si es tractés d'una casella del joc de l'oca que ens portés de nou a la casella de sortida, inevitablement, cal recuperar l'essència i l'efervescència dels últims compassos del franquisme. Sembla que l'única llibertat que ens queda per conservar la dignitat —ho confirmen les marxes que van arribar a la capital de l'estat el 22 de març tot i la volguda poca repercussió mediàtica— és la desobediència al teatret malèvol que confirma que, en el fons, bona part del que es va començar a forjar a finals dels setanta. Tot era una farsa i hem acabat atrapats en una teranyina vital molt semblant a les dels nostres avantpassats en la qual els rics són cada dia més rics i els pobres cada cop més miserables. Llegim als diaris que Obama i Merkel ens tenen ben agafats pel ganyot i molts ens plantegem si hem hipotecat la vida de fills i néts seguint, per força, l'estela de la marca Espanya inaugurada amb el desarrollo franquista i la febre del turisme i del totxo. Aquest cicle —amb alguns alts i baixos, però força constant durant els últims 40 anys llargs— es va acabar definitivament amb l'explosió de la bombolla immobiliària. 

 

A Espanya, actualment se li veuen totes les vergonyes. L'excés d'estructura governamental a Madrid quan hi ha competències transferides, la nefasta política econòmica dels últims deu anys, l'onada neofeixista i neoliberal que retalla drets i llibertats des de la Moncloa, l'odi racial als trets diferencials i a la realitat plurinacional, la politització del sistema judicial, entre molts altres aspectes anacrònics inconfessables davant d'una aparent modernitat davant de la resta del continent. La democràcia espanyola agonitza perquè les reformes de fons iniciades sota la batuta del desaparegut Suárez no s'han completat passades tres dècades. Algunes, de fet, no van iniciar-se mai. Per aquest motiu, sembla inevitable una segona transició en què Catalunya, si pot, iniciï un camí propi. 

 

Article publicat a manresainfo.cat el 28-3-2014

TV3-Godó SA

Encara que molts es queixin que els treballadors de TV3 no parem de fer vagues únicament per qüestions retributives —i que ningú em malinterpreti perquè estem parlant d’un bon nombre de famílies afectades—, els sous de la plantilla són la xocolata del lloro comparades amb el gran problema de fons dels mitjans de comunicació públics a Catalunya: el desmantellament progressiu de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCMA) i l’obsessió dels seus gestors actuals per privatitzar-ne àrees i serveis i cedir-los, interessadament, a mans privades.

L’últim i trist episodi de tot plegat ha estat la vertebració d’un concurs per externalitzar la gestió publicitària de TV3. Tot plegat, mentre la direcció sacsejava la plantilla amb un Pla d’Acomiadament Col·lectiu (PAC) i negociava amb els sindicats un nou conveni col·lectiu amb un escenari convuls de retallades.  Enmig de l’estupor, un procés teòricament públic marcava les cartes perquè el Grupo Godó fos l’únic candidat —un cop amanides les condicions que en descartaven qualsevol altre— per fer-se amb el control d’una part ben significativa del finançament de la ràdio i televisió públiques.

L’intent d’instrumentalitzar políticament TV3 —com ha passat històricament a Televisió Espanyola— ha estat una constant des de la seva fundació. Jordi Pujol, com en molts altres aspectes estratègics en la construcció de la Catalunya postfranquista, la va concebre com el que avui els seus hereus en dirien una estructura d’estat. Hi va posar la primera pedra —que encara s’erigeix enmig dels jardins de les instal·lacions a Sant Joan Despí— i va voler fer-la servir quan li va caldre transmetre el seu ideari i presentar-se al país com un autèntic pater familias de la catalanitat.

 
Il·lustració de Cristina Curto a la pàgina joestimotv3

Malgrat tot, TV3 —i també Catalunya Ràdio— han comptat i han estat el bressol d’excel·lents professionals que han fet —i encara fan—molta i bona feina des de ja fa tres dècades. I, a banda, hi ha hagut els seus administradors. Escollits a dit, un rere l’altre i amb molt poques excepcions, s’han assegut en llustroses poltrones pensant que ho tenien tot pagat i que els recursos eren infinits. Independentment de qui manés a la plaça de Sant Jaume, alguns, fins i tot, van voler sortir de la tele i de la ràdio amb els contactes fets i es van establir com aquell qui diu a la vorera del davant per seguir nodrint-se de la mamella com a clients preferencials.     

Tornant a la primera pedra de la CCMA, la diferència entre Pujol i els seus successors a Convergència colgats de màsters d’ESADE i amistats perilloses és que el nou pinyol convergent té favors pendents i no supera els traumes i els greuges que, segons ells, els va provocar i propinar la tele i la ràdio en els anys de tripartit. En aquell parèntesi, i com era d’esperar, les peces a la redacció d’informatius de TV3 es van recol·locar per canalitzar tot l’ideari polític del govern que havia aconseguit enderrocar l’hegemonia de CiU. I la constel·lació de satèl·lits (productores, professionals, empreses de serveis, etc.) al voltant de la gran nau de proveïment també va canviar radicalment.      

Fora de la Generalitat, i al marge de projectes audiovisuals frustrats com Ona Catalana o la primera CityTV —els socialistes havien vertebrat la municipalista i difunta COM Ràdio com a contrapunt—, el gran aliat convergent en els anys de travessia del desert d’Artur Mas no va ser cap altre que La Vanguardia i la flota de generadors d’opinió apadrinats pel conde de Godó. No cal ser massa agut per entendre que, un cop instal·lats de nou al poder i malgrat el desgast del procés sobiranista, els convergents tenen un deute pendent amb els inquilins de la Torre Barcelona de Francesc Macià.  

Si ens entretenim a calcular els recursos públics que, directament i indirectament, rep el Grupo Godó en moments d’estretor a l’erari català ens quedarem esgarrifats. Les injeccions més milionàries són la subvenció a l’edició catalana del vaixell insígnia del grup, La Vanguardia , que és de 800.000 euros aquest 2014. Ara, i tot i una moció parlamentària per evitar-ho a la qual van votar a favor ICV-EUiA, ERC i la CUP, caldrà afegir-hi el muntant de la gestió publicitària de TV3 que el departament Comercial de la cadena xifra, només per la concessió, en 16 milions d’euros.  

Per avalar aquesta operació, CiU va comptar amb el recurs a la cambra catalana del PP i del PSC —tot i l’abstenció d’un despistat Joan Ignasi Elena. El paper dels socialistes en els últims temps donaria per a un altre article ben llarg. La figura del Grupo Godó a l’escena mediàtica catalana sembla que ha quedat clara.

Article publicat a www.elpou.cat el 14/3/2014