La de Podemos és la candidatura dels emprenyats. Dels que,
conscients que el sistema de partits està embussat, volen esberlar les
dinàmiques i acabar amb el bipartidisme i el clientelisme a l’estat
espanyol. Si, a sobre, viuen o coneixen a fons la realitat sociopolítica
catalana pot ser que se sentin doblement estafats. Estafats per la
manca de transparència dels governants i pels lobbys franquistes
subjacents a Madrid tot i l’engany de la Transició. Segons el seu
líder, el mediàtic Pablo Iglesias, les decisions es prenen recollint els
inputs dels militants debatuts i ratificats en assemblea. Un escenari
idíl·lic, però funcionalment discutible per aspirar a articular-se com a
formació que aspira a governar un estat.
Aquesta realitat queda ben palesa quan, en les últimes enquestes de tendència de vot, Podemos es projecta amb una quantitat d’escons al Congrés de Madrid molt superior a la seva actual estructura que, si bé va irrompre amb força a les eleccions al parlament europeu, tot just ara s’està apuntalant per funcionar de manera vertebrada. Però, organitzats o no, quin projecte defensen? Quines mesures proposen per alterar el rumb? Qui són els seus líders a part d’Iglesias? Estan preparats per assumir l’encàrrec d’un electorat cada cop més nombrós però que els exigirà trencament i mesures enèrgiques? I la gran pregunta: ho seguiran decidint tot en format assembleari sense frustrar els anhels de la base?
Per cert —i a tall d’apunt al marge— que el professor, polemista
professional a La Sexta i ara eurodiputat Iglesias ha insinuat que
advoca per una projecte federalista a Espanya. Un altre que em sembla
que tampoc entén res del procés que està vivint Catalunya malgrat que,
teòricament, representa el súmmum de la democràcia i les seves idees,
teòricament, pretenen qüestionar i desmuntar qualsevol estructura
preestablerta i canalitzar del tot la llibertat dels pobles.
Una altre projecte, igual però diferent, és el que planteja Guanyem Barcelona per a la capitat catalana i que, com un terratrèmol, està generant diverses rèpliques a altres municipis d’arreu de l’estat. Ada Colau n’és l’abanderada i, sincerament, fins al moment —i deixant a banda l’etapa a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme (PAHC)— el seu discurs no ha traçat línies massa diferents a les que tradicionalment han defensat les CUP a nivell municipal amb la complicitat dels sindicats obreristes i els partits dits comunistes. Aquest últims, això sí, abans que el sistema els convertís en més papistes que el papa i comencessin a xuclar de la mamella i a beneficiar-se de la corruptela i el poltroning del fengshui (vegeu beneficiaris i subsidiaris del primer i el segon tripartit i delegats sindicals farts de passar dietes i inhibir-se a l’hora de dissoldre caixes d’estalvis des dels consells d’administració).
Per tot plegat, els cupaires miren amb recel com aquest discurs —deslliura’t de l’imaginari social, cultural i polític dels Països Catalans que també els singularitza— els envaeix part de l’electorat i esgarrapa la bona beina feta des dels ajuntaments en els últims anys. Als del fengshui també els interessa la moguda, però la temptació d’instrumentalitzar-lo i reforçar-se amb cert arrelament entre la ciutadania de base fa pudor de socarrim. El gran actiu de Guanyem —com el del Podemos— és que és nou, fresc, engrescador i es propaga per les xarxes socials a la velocitat de la llum. Ara, si el destil·lem i n’extraiem l’essència, què aporta de nou al marge de l’enjòlit de la revolució popular?
Molt més terrenal és la tasca des de la base als municipis, el treball de proximitat, la mobilització que més s’acosta a la democràcia directa i participativa. Però, per fer el gran salt, del municipi al conjunt del país, arriba el moment en què cal un projecte global més ambiciós capaç de bastir i desenvolupar tot l’ideari de manera pragmàtica. És la cruïlla en la qual es van trobar les Candidatures d’Unitat Popular en les últimes eleccions catalanes: quedar-se als ajuntaments o entrar a la cursa per ocupar escons al Parlament. I, certament, el pas endavant que ha col·locat Fernàndez, Arrufat i Vallet a l’hemicicle català ha valgut la pena.
Article publicat a www.elpou.cat el 18-9-2014
