Sobretaules feixistes

Moltes sobretaules familiars han girat al voltant de la figura del franquisme. Sí, a casa tenim estranys temes de conversa... I, certament, les postures no són pas unitàries. Quan es tenen familiars educats en l’etapa més poc porosa del nacionalcatolicisme espanyol, les conseqüències de la propaganda i el sistema escolar del règim acaben deformant —no caldria sinó— la visió sociopolítica de les persones. Persones en molts casos prou agudes, però mancades de referents externs suficients per entendre que ni Franco era Déu per molt cabdill que s’autoerigís, ni els cenetistes i republicans uns herois, ni tots els règims democràtics són una estafa ni, encara menys, que el paradís terrenal sigui la Cuba de Fidel.

 

El desconeixement i la ignorància solen esmicolar-se quan coneixem de ben a prop altres realitats, altres sistemes, altres pobles i, sobretot, altres grans mentides amplificades per la propaganda dels règims. Els nostàlgics dels franquisme —les files del Partit Popular en són plenes i alguns dels més expeditius van desfilar per Barcelona el 12 d’octubre passat— defensen una societat classista en què, com a l’Índia de les castes, els pobres progressaran fins on els rics els ho permetin. I, si es porten bé, tots podran treballar fins l’extenuació. Per validar les estructures, el fi sempre justifica els mitjans i, òbviament, la repressió i la violència estan plenament justificades. Fa pocs dies, un familiar em volia fer creure que va ser Franco qui va instituir el sistema de seguretat social i pensions a l’estat espanyol quan, en realitat, els primers passos van tenir lloc a principis de segle i a la II República en base a les reivindicacions del moviment obrer i a les experiències de l’Alemanya de Bismarck, el canceller de ferro, considerat un dels pares de l’estat del benestar. Una falàcia de l’escola del florido pensil.

 

De la mateixa manera, recordo un peça de noticiari quan el papa Joan Pau II va visitar Cuba per entrevistar-se amb el Comandante. Al patí d’una escola, un nen de sis o set anys responia als periodistes. Li preguntaven si sabia qui era el Papa. Afirmava rotundament que sí, que Woytila “ya estuvo con Fidel en la Revolución.” Hilarant, però cert. Tan cert com que la propaganda a les aules i als mitjans de comunicació manipulats fa forat i converteix en veritats irrefutables les mentides més descarades. Una cosa que s’esdevé des de la Revolució Russa dels soviets a la Veneçuela de Maduro, passant per l’alemanya hitleriana pintada de coloraines funestes per Joseph Goebbels o la militaritzada Xina maoista.

 

Per tant, no cal ser massa espavilat per sentenciar que l’Espanya que es vol imposar a partir de doctrines com la llei Wert és una regressió a la grisor dictatorial. Un procés cap a l’aniquilació de la diversitat cultural i la visió crítica basada en la precarització de l’ensenyament públic i la progressiva detonació de la classe mitjana per seguir estant a la cua del continent en comprensió lectora i càlcul com ha revelat recentment un estudi. Ras i curt, interessen ciutadans pobres, manipulables i directament idiotes. Això és el que volen a Madrid per contrarestar els afanys de llibertat dels moviments socials i polítics. Per això, ja fa temps que la premsa espanyola és de lectura unidireccional i frontista quan Catalunya qüestiona la unitat de l’estat sotmès a la figura d’un monarca esguerrat, es condemna la corrupció política del partit que governa i de bona part de l’oposició o es demana un sistema econòmic més just que rescati persones i no pas  bancs.

En front de la injustícia social i política, els mitjans propaguen un mantra amb tuf de càmfora que, en el fons, apel·la als pilars bàsics del movimiento i, passades tres dècades, enterra els bons propòsits derivats de la Transició per retornar a l’estat centralista més arcaic. La Castella imperialista més cañí, tanca files. Ni més, ni menys. N’hi ha que encara creuen que el discurs de “El País” és progressista? Com a mínim el de “El Mundo” o “La Razón” s’ajusta a la doctrina reaccionària més previsible.

 

Amb aquest panorama, no és estrany que, a la sobretaula —com passa alguna cop a casa meva— l’aclaparat ciutadà de Guadalajara, Oviedo, Jaén o Palència cregui que Madrid té els Jocs Olímpics guanyats sense baixar de l’autobús, que la marca Espanya és un referent a Europa i els brots verds que veu Montoro són com el Monasterio de Piedra en plena primavera i que el catalans som la mateixa pell de Barrabàs: insolidaris, intolerants i egoistes. Estic convençut que molts fins i tot enyoren Franco per posar ordre a l’Espanya on els polítics roben a cara descoberta i, malgrat tot, el PP segueix líder a les enquestes. L’alternativa, el PSOE —i deixant el marge les opcions polítiques més minoritàries— és un partit que després de deixar de ser marxista, federalista i d’esquerres no sap si esquinçar-se l’americana de Gucci del neoburgès i tonar a la pana o provar de ser més reaccionari que la mateixa FAES. No en va, a Catalunya, la debacle socialista va camí de ser antològica.

 

Article publicat a www.elpou.cat el 14-10-2013

Madrid 2020 i l’esport amateur

Mentre ningú hi posi remei, continuarem sent espanyols a efectes fiscals. Tenir el passaport del Reino de España ja implica pagar pels descosits per sostenir un estat de pandereta amb uns serveis públics amb més penes que glòries. Si, a sobre, un té la desgràcia d’estimar la terra i tributar a Catalunya, l’estirada d’orelles és doble. El català és cornut i no només paga el beure, també costeja l’abillament, els viatges, les bosses de mà, els imants de nevera, les caixes de puros i les senyoretes de (mala) companyia. De la mateixa manera, cadascun dels catalans i catalanes pagarà —de manera sobredimensionada en comparació amb altres regions de l’estat— les instal·lacions que Madrid va anar edificant per acollir uns jocs olímpics que mai més seran realitat. Unes obres que, per cert, encara s’han de pagar en un cent per cent.

 

El cap de setmana d’elecció dels Jocs del 2020 a Buenos Aires va ser esperpèntic. Sobretot, pel que fa a l’estil amb què, com sempre, els veïns mesetaris es presenten al món. De vergonya aliena... Què es pensen? Sempre venen la pell de l'ós abans de caçar-lo. Ja se sospita que als membres del Comitè Olímpic Internacional (COI) se’ls sol convèncer amb un plus d’alegries i relaxing cafés, però d’aquí a representar un sainet amb un repartiment de baixa estopa encapçalat per l’alcaldessa de la capital i el registrador de la propietat anat a menys que exerceix de president d’Espanya n’hi ha un bon tros. Penós. Que hagi de ser el proper Felip VI —esperem veure’l de rei del país veí— qui doni la imatge més mesurada i desfrivolitzada convida a pensar. I molt!

 

Paral·lelament, i mentre en l’avió de tornada de la capital argentina corrien els gintònics a dojo —suposo que per ofegar les penes— l’estat està disposat a ficar les urpes en els clubs esportius del país exigint tributacions d’entrenadors i tècnics i donant-los una puntada de peu a les dents que s’afegeix a les penúries de moltes entitats per subsistir. A l’estat, i també a Catalunya, un tant per cent elevadíssim de federacions estan en fallida tècnica i, evidentment, les frivolitats i els errors de càlcul de la candidatura olímpica madrilenya encara minimitzaran més les dotacions dedicades al foment de l’esport i al suport als esportistes d’elit en les modalitats més minoritàries.

 

I si no, què us pensàveu que hi feien els esportistes olímpics de gimnàstica, natació, taekwondo etc. a Buenos Aires? Doncs esperar que toqués la loteria per poder aconseguir finançament i viure  dignament de la pràctica esportiva. I, potser, amb una mica de sort, aconseguir alguna medalla en algun esport invisible als mitjans de comunicació que només aflora cada quatre anys en el transcurs dels Jocs Olímpics. Per això, un s’agafa al pal de la bandera espanyola i al que faci falta. Qui paga, mana.

 

Si els que han de dependre dels plans ADO (Asociación de Deportes Olímpicos) ja han de fer mans i mànigues per tirar endavant la seva carrera esportiva, imagineu-vos com han d’afrontar la quotidianitat la gran majoria d’esportistes de base, les escoles de formació i les entitats esportives que canalitzen quantitats ingents de fitxes federatives, especialment a Catalunya, en què l’esport mou activa diàriament moltíssims ciutadans. Si, a sobre de no tenir recursos, s’obliga  associacions i clubs a tributar a un estat cada cop més acaparador i centralista, ja m’explicareu d’on sortiran les misses per pagar material, conservar les instal·lacions i tenir cura de la tecnicficació i la salut dels esportistes.   

 

Al capdavall doncs, quan ens surti algun fantasma per afirmar: “soy español, ¿a qué quieres que te gane?". La resposta és senzilla i múltiple: em guanyes en atur, en deute, en fatxenderia, en arrogància... En llengües, potser no. A casa nostra, pel sol fet de parlar-ne dues de manera natural, ja superem la majoria d’espanyols si el paradigma és Ana Botella. Amb referents així, no m’estranya que a molts llocs del món en passin olímpicament. 

Article publicat a www.elpou.cat el 14-09-2013