Mentre ningú hi posi remei, continuarem sent espanyols a efectes fiscals. Tenir el passaport del Reino de España ja
implica pagar pels descosits per sostenir un estat de pandereta amb uns
serveis públics amb més penes que glòries. Si, a sobre, un té la
desgràcia d’estimar la terra i tributar a Catalunya, l’estirada
d’orelles és doble. El català és cornut i no només paga el beure, també
costeja l’abillament, els viatges, les bosses de mà, els imants de
nevera, les caixes de puros i les senyoretes de (mala) companyia. De la
mateixa manera, cadascun dels catalans i catalanes pagarà —de manera
sobredimensionada en comparació amb altres regions de l’estat— les
instal·lacions que Madrid va anar edificant per acollir uns jocs
olímpics que mai més seran realitat. Unes obres que, per cert, encara
s’han de pagar en un cent per cent.
El cap de setmana d’elecció dels Jocs del 2020 a Buenos Aires va
ser esperpèntic. Sobretot, pel que fa a l’estil amb què, com sempre, els
veïns mesetaris es presenten al món. De vergonya aliena... Què
es pensen? Sempre venen la pell de l'ós abans de caçar-lo. Ja se sospita
que als membres del Comitè Olímpic Internacional (COI) se’ls sol
convèncer amb un plus d’alegries i relaxing cafés, però d’aquí a
representar un sainet amb un repartiment de baixa estopa encapçalat per
l’alcaldessa de la capital i el registrador de la propietat anat a menys
que exerceix de president d’Espanya n’hi ha un bon tros. Penós. Que
hagi de ser el proper Felip VI —esperem veure’l de rei del país veí— qui
doni la imatge més mesurada i desfrivolitzada convida a pensar. I molt!
Paral·lelament, i mentre en l’avió de tornada de la capital
argentina corrien els gintònics a dojo —suposo que per ofegar les penes—
l’estat està disposat a ficar les urpes en els clubs esportius del país
exigint tributacions d’entrenadors i tècnics i donant-los una puntada
de peu a les dents que s’afegeix a les penúries de moltes entitats per
subsistir. A l’estat, i també a Catalunya, un tant per cent elevadíssim
de federacions estan en fallida tècnica i, evidentment, les frivolitats i
els errors de càlcul de la candidatura olímpica madrilenya encara
minimitzaran més les dotacions dedicades al foment de l’esport i al
suport als esportistes d’elit en les modalitats més minoritàries.
I si no, què us pensàveu que hi feien els esportistes olímpics de
gimnàstica, natació, taekwondo etc. a Buenos Aires? Doncs esperar que
toqués la loteria per poder aconseguir finançament i viure dignament de
la pràctica esportiva. I, potser, amb una mica de sort, aconseguir
alguna medalla en algun esport invisible als mitjans de comunicació que
només aflora cada quatre anys en el transcurs dels Jocs Olímpics. Per
això, un s’agafa al pal de la bandera espanyola i al que faci falta. Qui
paga, mana.
Si els que han de dependre dels plans ADO (Asociación de Deportes
Olímpicos) ja han de fer mans i mànigues per tirar endavant la seva
carrera esportiva, imagineu-vos com han d’afrontar la quotidianitat la
gran majoria d’esportistes de base, les escoles de formació i les
entitats esportives que canalitzen quantitats ingents de fitxes
federatives, especialment a Catalunya, en què l’esport mou activa
diàriament moltíssims ciutadans. Si, a sobre de no tenir recursos,
s’obliga associacions i clubs a tributar a un estat cada cop més
acaparador i centralista, ja m’explicareu d’on sortiran les misses per
pagar material, conservar les instal·lacions i tenir cura de la
tecnicficació i la salut dels esportistes.
Article publicat a www.elpou.cat el 14-09-2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada