La plaça Infants i les municipals

A la plaça dels Infants hi visc jo. Ho dic d’entrada perquè quedi clar que l’enfilall de crítiques que esbombaré tenen la càrrega parcial d’aquell qui pateix una realitat diàriament i, a més, l’olora i la palpa cada cop que surt o entra a casa.

 

A la plaça dels Infants, fa anys que hi ha un edifici mig ensorrat. La porta dels baixos és de ballesta, daurada i és tancada amb unes cadenes rovellades. És la viva imatge de la mala gestió urbanística. Dels que van governar fins el 2011 i dels que ho han fet fins ara. És impossible saber a qui pertany la finca i aplicar-li les sancions corresponents pels graus d’insalubritat i manteniment reiterats? Preferiria que el Consistori hagués de pagar subsidiàriament per dignificar espais com aquest que per un edifici sencer de la plaça Bages. A la poca sensibilitat municipal, la manca palesa de recursos i l’aniquilació de la funció rehabilitadora de Fòrum s’hi suma la cirereta del pastís: un pla urbanístic futur aprovat sense consens, combinat amb un regidor d’Urbanisme que surt per la porta del darrere.

 

A la plaça dels Infants, hi ha contenidors de tots tipus de residus. La quantitat de brossa que s’hi genera és enorme i cada dia queda estesa per la calçada. Molts dies, els contenidors estan plens a finals del matí perquè els ciutadans i els comerços no tenen prou civisme i sentit comú per gestionar les escombraries com cal. Els contenidors són vells, estan abonyegats i queden ubicats al perímetre de la plaça sense cap tipus de soterrament o embelliment, com el del carrer de l’arquitecte Oms o els propers al mercat de Puigmercadal. La zona fa pudor dia i nit.

 

A la plaça dels Infants l’estat del mobiliari és molt deficient, especialment a la concèntrica plaça d’Europa. Hi ha parterres per a cinc arbres i només n’hi ha plantat un d’escanyolit i somort. Els bancs són plens de pintades i hi falta algun llistó.

 

A la plaça dels Infants hi ha la cistelleria Bernadich, que és a punt de desaparèixer per jubilació dels propietaris. Un altre comerç tradicional que desapareix semblant a la bacallaneria que fa xamfrà amb el carrer Joc de la Pilota. S’hi manté un forn de pa, un locutori, una botiga d'informàtica, un petit comerç de venda de roba, s’hi acaba d’inaugurar una perruqueria, una xurreria, hi ha un fruiter força concorregut i dues botigues regentades per marroquins. Aquestes últimes tan aviat s’obren com es traspassen i dubto que passin cap control normatiu al marge del que, en el seu dia, els va atorgar l’Ajuntament. En l’interior, el lleixiu es barreja amb les cigrons i les galetes i la llet amb el suavitzant. Els aires condicionats, muntats un cop atorgada la llicència i fora de cap projecte previ, fan soroll i enlletgeixen la façana. L’estesa de fruita al carrer s’allarga més enllà de la façana dels comerços i, al vespre, els papers amb els preus cauen a terra i no els recull ningú.

 

A la plaça dels Infants s’hi fan taps de trànsit perquè s’insisteix a deixar circular vehicles plens de conductors àvids pel miratge de trobar un forat en una vintena de places de zona blava de cost abusiu. Els cotxes, en realitat, tan sols provoquen embussos, ja que hi ha estacionaments incontrolats constantment. En conseqüència, el conflicte sorgeix, dia rere dia, quan els autobusos, després de recollir viatgers a la parada, no tenen l’espai suficient per donar el tomb i marxar Muralla avall.

 

De cara al diumenge 24 de maig, potser fóra bo que tots i totes reflexionem i acudim a les urnes pensant amb qui pot gestionar millor problemes com els de la plaça en qüestió. D’idees i projectes concrets, de moment, n’he sentit ben pocs. 

Article publicat a elpou.cat el 14-5-2015

Moderar i moderar-se

Caure bé a tothom és impossible. Com més anys faig, més constato la repulsió atàvica que generem a d'altres persones. Al capdavall, després de força temps conduint actes públics, és inevitable estar sempre encertat en el to i satisfer les expectatives del públic que, al cap i a la fi, és qui acaba gaudint o pesant figues en xerrades, taules rodones, entregues de premis, presentacions, debats... A Ramon Mingo, divuitè a la llista de Ciutadans per a les eleccions municipals, no li resulto simpàtic. Ja em sap greu. Va arribar a aquesta conclusió dimecres passat, 29 de maig, en què vaig tenir el privilegi de moderar —per quarta contesa consecutiva— un debat d'alcaldables a Manresa organitzat per "El Pou de la gallina" i la Federació d'Associacions de Veïns.

De fet, el meu paper tampoc li va semblar adequat al cap de llista de la formació, Antonio Espinosa, en el moment que, amb la intenció d'aclarir el seu discurs, vaig voler matisar-li que les mesures que plantejava a Valentí Junyent potser es podrien fer realitat si governaven o, d'alguna manera, podien incidir en les decisions municipals. Ho va interpretar com una ofensa, tot i que l'aclariment em va semblar oportú davant de l'ús erràtic que feia dels temps verbals en la nostra llengua. Voler expressar-se en català i no dominar-lo és un handicap. Un escull que es castiga durament sobretot si s'agafa un to de mestretites.

Domingo Beltrán, del PP, fa poc que fa servir el català en públic i s'esforça per fer-ho amb correcció. Però, en aquella mateixa vetllada, en cap cas va ser necessari fer cap aclariment en les seves argumentacions. Tot i les dubitacions lògiques en algú que no se sent del tot segur parlant una llengua, el sentit comú —al marge de la ideologia i les propostes que pogués fer— i, sobretot, l'educació i el respecte imperen sempre en les seves intervencions.  

Moderar polítics en campanya no és fàcil, encara que es pactin i s'exposin en públic les normes i els ponents, tàcitament, acceptin les regles del joc. I això que en la introducció d'aquell debat —que, per als que no ho sàpiguen, consisteix en una formulació de preguntes entre candidats amb temàtica del tot oberta i temps limitats de resposta— vaig subratllar que el ritme volia ser àgil i directe i, sobretot, que volíem defugir dels mítings perquè —insisteixo— s'organitza l'acte per al públic i, en última instància, qui s'asseu a la platea és qui acaba jutjant la claredat i conveniència dels discursos, l'empatia i la capacitat d'il·lusionar dels líders i, en especial, la cintura que tinguin per improvisar qüestions complexes en funció de —no va ser el cas— la idea i projectes de ciutat que tinguin al cap.

Ben mirat, la manca de brillantor en la gran majoria de plantejaments que es van sentir a l'auditori de la Plana va propiciar que Pere Fontanals, director de Manresainfo.cat, bastís una crònica titulada "Debat de «molt deficient»". Com era d'esperar, l'article va desencadenar un reguitzell de comentaris anònims al web i la intervenció del citat Ramon Mingo titllant-me de "gracioset" i acusant-me d'administrar malament els temps. En l'últim aspecte, nego rotundament que fes concessions. Sobre la gràcia que pugui tenir o no, em remetré a l'oportuna observació que va fer Friedrich Nietzsche: "La potència intel·lectual d'una persona es mesura per la dosi d'humor que és capaç d'utilitzar." I la sornegueria és com la caritat cristiana: ben entesa, comença per un mateix.

Els que han assistit a actes que he presentat ja saben que m'agrada que els assistents participin d'un ambient relaxat i planer. Hi hagi o no autoritats, intento arrencar algun somriure fent broma dels de dalt, dels de baix, dels del mig, dels de la vora i, en especial, de mi mateix. Reitero, els actes es fan per a qui se'ls mira i una mica de xou crec que sempre s'agraeix. En tot cas, però, la vetllada del debat em vaig voler disculpar per si, en algun moment, s'havia sentit ofès algú, en el benentès que la cursa cap a les municipals genera moltes tensions.

Suposo que, per la conjuntura i el moment polític, el Partido de la Ciudadanía —la formació de moda— acabarà asseient-se a la Sala de Plens de l'Ajuntament en el pròxim mandat. Personalment, i veient les carícies que m'han dedicat els seus membres a Manresa, em sabrà molt greu si és en detriment, sense anar més lluny, de la llista socialista que encapçala Felip González, una bona persona que, amb sentit de l'humor, admet que representa un partit en hores molt baixes. El Felip i jo no pensem igual respecte a l'encaix de Catalunya a l'estat, per exemple. Però, per coneixement de la ciutat i l'Ajuntament o per capacitat de diàleg i generació de consensos, m'estimo més que en els propers quatre anys presenti mocions al Ple el PSC que Ciutadans.

Article publicat a Manresainfo.cat l'1-5-2015

Infoxicació

El periodista actual és bipolar. Necessita un bon psicoterapeuta perquè el codi deontològic —com les flors de Bach, la gelea reial o les cues de pansa— no li cura la malaltia. Alterna episodis d’esquizofrènia obsessiva amb altres de megalomania i disfòria. Conseqüències: hi ha dies que els mitjans es fan les informacions a sobre i ho justifiquen pel fet que s’ha de dir alguna cosa. Perquè la població i, sobretot, la competència estan pendents del seu relat de la veritat. L’adrenalina puja i per a alguns s’hi val tot: reproduir piulades sense contrastar, gravar imatges o fer fotos des d’una torre d’alta tensió, relacionar causes i efectes que no tenen cap nexe, titular a cinc columnes sentències groguenques...

Per contra, als periodistes, quan s’asseuen a fer l’article d’opinió del cap de setmana o sorgeix la valoració d’un tema en la tertúlia de torn, els irromp l’ètica i la necessitat de defensar a ultrança el dret a la informació. Reflexió que, gairebé sempre, s’acompanya de la defensa de l’objectivitat i el rigor propis en contraposició a aquells que no mereixen cap credibilitat. En aquell precís instant, el terapeuta veu l’informador estirat al divan i en certifica la bipolaritat davant d’una simptomatologia clara: vehemència compulsiva del que creu ser un líder d’opinió tenint l’armari ple de cadàvers.

Ja ho va dir Ryszard Kapuscinski: “quan es va descobrir que la informació era un negoci, la veritat va deixar de ser important”, una sentència que podem acompanyar d’una altra de la qual desconec l’autoria: “no deixis que la veritat t’espatlli un bon titular”. En qualsevol cas, una cosa són els periodistes i l’altra els mitjans de comunicació per als quals treballen. De la mateixa manera que una cosa són els capellans i l’altra la jerarquia eclesiàstica. Mentre que fóra bo que els informadors treballessin amb ètica, independència i compromís social; els mitjans —com qualsevol empresa capitalista— pretenen guanyar diners i obtenir notorietat amb els recursos dels que disposen. D’escrúpols, ben pocs.

El resultat és una allau informativa repetitiva, humanament reprovable i fastigosament parcial. Fets recents: l’assassinat d’un professor en un institut de Barcelona a mans d’un alumne adolescent o l’estavellament premeditat d’un avió d’una companyia Alemanya, ocupen més minuts a la tele i  a la ràdio i fan córrer més rius de tinta que les víctimes diàries a Síria o les que s’acabaran sumant al Nepal.

Les dues primeres notícies, a més, activen l’alarma social i, òbviament, això ven més. També hi ha un terme mig: el naufragi les barcasses d’immigrants africans a Lampedusa i al sud d’Itàlia que, com a fenomen continental del qual no estem exempts, també agafen certa volada, tot i que els periodistes, com que no hi ha respostes governamentals, acabin focalitzant els tractaments en el factor humà. Aquell que es basa en la recerca de testimonis més o menys directes que, passada la commoció inicial, passen a ser tant o més anònims i tant o més desgraciats que abans. 

La generació d’impactes comunicatius és incalculable i la multiplicació dels missatges —vertaders, falsos, tendenciosos o interessats— és exponencial a través de la connectivitat global i les xarxes socials. El fenomen ja fa que alguns parlin d’infoxicació o, el que és el mateix, un excés d'informació que provoca els receptors total incomprensió i manca d’assimilació de les notícies. Ha arribat un punt en què és més important cridar l’atenció de l’audiència que el valor analític de la notícia. Per això, els més llestos i sensats del sector de la comunicació, els publicistes, fa temps que van inventar les campanyes virals que, com una plaga, disfressen d’informació, escàndol o fenomen massiu a les xarxes, una mera campanya comercial. El creatiu publicitari —quasi sempre basat tècniques nord-americanes en què el màrqueting ho regeix absolutament tot— té l’objectiu primordial de vendre i, per fer-ho, li cal arribar al màxim nombre de persones possible esquivant els milers i milers d’impactes comunicatius que rebem diàriament.

Per tot plegat, cada cop són més discutibles, per exemple, les burdes estratègies dels mitjans per influir en el vot. En aquest cas, les xarxes han contribuït a difondre algunes veritats ocultes que han estat més efectives que l’enquesta precuinada amb Avecrem i bilis en algunes redaccions. D’informació en circula per parar un tren, però molt poca és elaborada i precisa. Entre molts altres factors, perquè els propietaris dels mitjans paguen les noves generacions de periodistes a preu de saldo ja que la societat no és prou crítica per seleccionar què aprofundeix i què és banal o superficial. Per tant, per set-cents euros al mes o a tant la peça, el que no es pot pretendre és forjar periodisme d’investigació ni desvelar cap Watergate.

Al capdavall, amb aquest panorama i si ens considerem part del magma anomenat audiència, el prioritari per no embogir és educar els nostres fills —i reeducar-nos nosaltres mateixos— per fer, cada dia més, una lectura crítica de la informació i, sobretot, de qui la difon. Està ple de diaris electrònics confidencials elaborats per sicaris del poder polític i econòmic; tenim una TDT amb molts canals definitius que, definitivament, disposen de molt pocs diners per emetre continguts amb cert caire divulgatiu; la televisió i la ràdio estan plenes d’entreteniment per a cervells amb neurotransmissors descarrilats, i, al carrer, cada dia es llancen centenars de publicacions gratuïtes en què no hi ha frontera entre informació i opinió, entre divulgació i publicitat, entre el gra i la palla.

Article publicat a elpou.cat el 27-4-2015

Candidats a les municipals

Som a dos mesos mal comptats de les eleccions municipals. Per a molts, una contesa menor amb el 27-S a l’horitzó. Per a d’altres, res comparat amb l’enjòlit de l’hipotètic canvi de tornes a Madrid. Sigui com sigui, hi ha ganes de canvi i, per fer-lo realitat, potser que comencem pels pobles, viles i ciutats. Amb una classe política desprestigiada (especialment gràcies a la pudor que fan les cúpules dels grans partits) i tenint en compte que aquí i allà no n’hi ha un pam de net, si més no, els que hem d’escollir per governar-nos a casa que tinguin un mínim de decència, no?  

 

Posats a demanar, fóra bo que els candidats als ajuntaments visquin al municipi o hi passin moltes hores al dia per raons de feina. Sempre he trobat de mal gust decidir sobre un indret en el qual ni s’hi paguen els tributs. De la mateixa manera, reclamaria un coneixement global de la ciutat i certa perspectiva històrica. Els candidats han de ser conscients del valor del nostre patrimoni i del paper que ha jugat el municipi en les diferents etapes viscudes.

 

Amb això no vull dir que els aspirants a regidor hagin de passar el control de denominació d’origen de l’hereu i la pubilla, però sí que seria exigible disposar d’un esquema mental dels diferents barris, del teixit associatiu, social i econòmic dels diferents sectors i de com quests s’han anat conformant i transformant amb el pas dels anys.

 

Aquest tipus de coneixements, sumats a altres aptituds de caire més personal, són els que llueixen en una manera de fer política més pròxima —més real si es vol dir així. Un carrer que cal reasfaltar representa, d’entrada, una necessitat despresa de matisos ideològics. Si hi ha debat, el més segur és que derivi de la prioritat amb què es decideixi fer l’obra i del favoritisme que tingui el regidor de torn sobre un sector o altre del municipi.

 

Als ajuntaments, la democràcia és més directa i, quan van mal dades, les responsabilitats espeteguen als morros. De la mateixa manera que s’atrapa més aviat un mentider que un coix, es caça abans un regidor que no pas un diputat aforat.

 

Tampoc m’agrada massa la postura d’aquell o aquella que s’agafa la sala de plens o el despatx de l’ajuntament com un salvavides perquè o el món laboral (o la seva mateixa incompetència) no li permeten guanyar-se la vida dignament. L’Ajuntament no ha de ser un taller ocupacional.

 

Per això, la política  hauria de ser un camí d’anada... i de tornada. Entre altres coses perquè la professionalitat —tan prestigiada en alguns gremis— en la classe política d’aquest país massa sovint ha acabat degenerant en l’encadenament a la poltrona i el subterfugi de la mediocritat i del cul llogat. D’aquesta conducta, un amic en diu “esconisme”. Bé, en l’àmbit dels ajuntaments en podríem dir “edilisme”, la malaltia que pateix el que no marxa de la llista electoral ni amb aigua calenta.

 

Per últim, i encara que siguem pocs els que ho fem, un candidat i, per extensió, una llista que aspiri a ocupar un espai a l’Ajuntament, hauria de tenir un projecte ben definit. Un programa. Una llista de prioritats clares i concises. Realistes, però il·lusionants. No necessàriament radicals i a contrapèl de les etapes anteriors.

 

Per coherència, doncs, i tornant al coneixement del terreny que es trepitja, un programa ampli, holístic i amb certa visió crítica no pot sorgir d’una candidatura que s’hagi presentat a corre-cuita i no tingui al darrere un suport ciutadà prou ampli o hagi viscut cert procés de debat i reflexió entre diferents sectors poblacionals i econòmics.

 

Naturalment, és inevitable haver-se d’empassar les candidatures conjunturals que aprofiten la inèrcia del moment per entrar a la sala de plens i, durant quatre anys, fer discursos allunyats del dia a dia del municipi i no aportar res en el si del debat ciutadà. Una llàstima si tenim en compte que el que s’hi decideix és el que més afecta al nostre entorn més immediat. Al que tenim al costat de casa. 

 

Article publicat a elpou.cat el 17-3-2015    

El corc de la corrupció

Els últims sondejos del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) i altres mostres demoscòpiques recents —deixant al marge del recompte final de més o menys independentistes— subratllen la figura d'Artur Mas com a autèntica pedra de toc de la resistència de Convergència i Unió en la intenció de vot. Ara bé, el President, amb la seva deriva sobiranista, sap que està esberlant el partit alhora que estira al màxim la corda del pacte federatiu amb Unió.

Estratègicament, i, en aquest sentit, Mas ha sabut agafar el camí correcte i mirar endavant i no pas pel retrovisor. Just en l'instant en què les conseqüències del 'cas Pujol', el presumpte clientelisme dels 23 anys de govern i els favoritismes de la Generalitat amb els seus fills esclaten com traques de revetlla de Sant Joan i, des de Madrid, s'encarreguen de posar encara més llenya al foc a la mínima que poden.

Tot i el paracops de Mas, s'ha obert la veda per abocar pel broc gros tots els clarobscurs de la biografia de l'expresident i, a part de la deixa de l'avi Florenci, estan apareixent controvertides investigacions com la que es recull a 'Banca Catalana: caso abierto', que firma el periodista d''El País' Pere Ríos. En el llibre, com va passar a la comissió d'investigació del Parlament, el cunyat, Francesc Cabana, revela alguns detalls que, precisament, no enalteixen la figura de Pujol i que expliquen que l'entitat financera de la qual va ser màxim accionista va acabar com el rosari de l'aurora per voler estirar més el braç que la màniga en la seva política expansiva.
 
En una entrevista recent a RAC1, Ríos —que va explicar que ni Felipe González ni el mateix expresident no es van deixar entrevistar— va voler desmentir les, en el seu moment, pressions socialistes a la judicatura per resoldre el cas a favor dels propietaris de Banca Catalana. Però, tot i així, el periodista va abonar la idea de patrimonialització directa o indirecta de les estructures de govern del país sota el govern Pujol. El periodista ho il·lustrava amb el comentari de Marta Ferrusola quan el tripartit va desembarcar al Palau de la Generalitat. A l'esposa de Pujol, la va trair el subconscient: tot plegat ha estat igual que quan algú t'entra a casa i t'ho regira tot. El mateix atac de sinceritat que fa unes setmanes la va portar a dir que la seva ventrada, pobreta, anava amb una mà al davant i l'altra al darrere.

El 'cas Pretòria', encara sense sentència ferma, és un altre exemple paradigmàtic que esquitxa dos homes forts de l'antic govern de Jordi Pujol (Macià Alavedra i Lluís Prenafeta) que, amb una bona agenda de contactes i amb presumpte tràfic d'influències, van pensar que tants anys fent país els atorgava la llicència per cobrar comissions de sotamà amb total impunitat. D'una manera molt semblant, paral·lelament, Oriol Pujol encara ha de rebatre davant de la justícia que la seva posició a primera línia política no li va servir per actuar en favor d'amics personals en concessions i concursos públics.
   
No obstant això, Artur Mas ha tingut l'habilitat de desmarcar-se de tota aquesta foguera de vanitats i d'un passat pútid que rebufa. Per aconseguir-ho, ha col·locat Josep Rull de façana conciliadora convergent i utilitza Quico Homs quan cal deixar anar una bona dosi de bilis. Això, però, no evita que, tot i que per fora la fusta del partit es veu prou formosa, per dins està plena de corcs que en van erosionant els fonaments i poden fer que s'esquerdi si no s'assoleixen els objectius marcats en el controvertit full de ruta.

Sigui per un ramal o altre, l'estructura interna de CiU està tant o més corcada que la dels dos grans flancs del bipartidisme espanyol. El PP fa més de dues dècades que es finança en negre i al marge de la llei i, al PSOE, molts dels de la vella guàrdia també fan pudor de socarrim, especialment a Andalusia. Però, en vista dels resultats dels comicis a la Junta, no sembla que els casos de corrupció com els dels ERE els hagin desgastat gaire.

A títol d'epíleg, hi ha la visió malèvola d'alguns malpensats —entre els quals m'hi compto— que comencen a sospitar que el compàs dilatador i els estira-i-arronses de Duran i Lleida obeeixen a una tàctica conservadora —mai tan ben dit— que pot acabar-se de desplegar després d'unes —toquem ferro, no fusta corcada— eleccions plebiscitàries tràgiques. O sigui, que els de la faula de la tercera via, que jo fa temps que no sé veure enlloc, ni a la Renfe ni als Catalans, esperen la seva oportunitat, si són capaços de resistir, el dia que els corcs acabin de fer la feina.

Article publicat a Manresainfo.cat l'1-4-2015