El corc de la corrupció

Els últims sondejos del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) i altres mostres demoscòpiques recents —deixant al marge del recompte final de més o menys independentistes— subratllen la figura d'Artur Mas com a autèntica pedra de toc de la resistència de Convergència i Unió en la intenció de vot. Ara bé, el President, amb la seva deriva sobiranista, sap que està esberlant el partit alhora que estira al màxim la corda del pacte federatiu amb Unió.

Estratègicament, i, en aquest sentit, Mas ha sabut agafar el camí correcte i mirar endavant i no pas pel retrovisor. Just en l'instant en què les conseqüències del 'cas Pujol', el presumpte clientelisme dels 23 anys de govern i els favoritismes de la Generalitat amb els seus fills esclaten com traques de revetlla de Sant Joan i, des de Madrid, s'encarreguen de posar encara més llenya al foc a la mínima que poden.

Tot i el paracops de Mas, s'ha obert la veda per abocar pel broc gros tots els clarobscurs de la biografia de l'expresident i, a part de la deixa de l'avi Florenci, estan apareixent controvertides investigacions com la que es recull a 'Banca Catalana: caso abierto', que firma el periodista d''El País' Pere Ríos. En el llibre, com va passar a la comissió d'investigació del Parlament, el cunyat, Francesc Cabana, revela alguns detalls que, precisament, no enalteixen la figura de Pujol i que expliquen que l'entitat financera de la qual va ser màxim accionista va acabar com el rosari de l'aurora per voler estirar més el braç que la màniga en la seva política expansiva.
 
En una entrevista recent a RAC1, Ríos —que va explicar que ni Felipe González ni el mateix expresident no es van deixar entrevistar— va voler desmentir les, en el seu moment, pressions socialistes a la judicatura per resoldre el cas a favor dels propietaris de Banca Catalana. Però, tot i així, el periodista va abonar la idea de patrimonialització directa o indirecta de les estructures de govern del país sota el govern Pujol. El periodista ho il·lustrava amb el comentari de Marta Ferrusola quan el tripartit va desembarcar al Palau de la Generalitat. A l'esposa de Pujol, la va trair el subconscient: tot plegat ha estat igual que quan algú t'entra a casa i t'ho regira tot. El mateix atac de sinceritat que fa unes setmanes la va portar a dir que la seva ventrada, pobreta, anava amb una mà al davant i l'altra al darrere.

El 'cas Pretòria', encara sense sentència ferma, és un altre exemple paradigmàtic que esquitxa dos homes forts de l'antic govern de Jordi Pujol (Macià Alavedra i Lluís Prenafeta) que, amb una bona agenda de contactes i amb presumpte tràfic d'influències, van pensar que tants anys fent país els atorgava la llicència per cobrar comissions de sotamà amb total impunitat. D'una manera molt semblant, paral·lelament, Oriol Pujol encara ha de rebatre davant de la justícia que la seva posició a primera línia política no li va servir per actuar en favor d'amics personals en concessions i concursos públics.
   
No obstant això, Artur Mas ha tingut l'habilitat de desmarcar-se de tota aquesta foguera de vanitats i d'un passat pútid que rebufa. Per aconseguir-ho, ha col·locat Josep Rull de façana conciliadora convergent i utilitza Quico Homs quan cal deixar anar una bona dosi de bilis. Això, però, no evita que, tot i que per fora la fusta del partit es veu prou formosa, per dins està plena de corcs que en van erosionant els fonaments i poden fer que s'esquerdi si no s'assoleixen els objectius marcats en el controvertit full de ruta.

Sigui per un ramal o altre, l'estructura interna de CiU està tant o més corcada que la dels dos grans flancs del bipartidisme espanyol. El PP fa més de dues dècades que es finança en negre i al marge de la llei i, al PSOE, molts dels de la vella guàrdia també fan pudor de socarrim, especialment a Andalusia. Però, en vista dels resultats dels comicis a la Junta, no sembla que els casos de corrupció com els dels ERE els hagin desgastat gaire.

A títol d'epíleg, hi ha la visió malèvola d'alguns malpensats —entre els quals m'hi compto— que comencen a sospitar que el compàs dilatador i els estira-i-arronses de Duran i Lleida obeeixen a una tàctica conservadora —mai tan ben dit— que pot acabar-se de desplegar després d'unes —toquem ferro, no fusta corcada— eleccions plebiscitàries tràgiques. O sigui, que els de la faula de la tercera via, que jo fa temps que no sé veure enlloc, ni a la Renfe ni als Catalans, esperen la seva oportunitat, si són capaços de resistir, el dia que els corcs acabin de fer la feina.

Article publicat a Manresainfo.cat l'1-4-2015