L'ànima de Manresa

A la contraportada de La Vanguardia, llegeixo la narració que el filòsof, sociòleg i historiador de les religions Frédéric Lenoir fa de les caminades que feia un etnòleg amb una tribu d’aborígens australians. Diu que aquests, de cop, s’aturaven sense cap motiu aparent: “Esperaven la seva ànima. Perquè les ànimes s’aturaven pel camí per mirar, sentir i notar alguna cosa que els cos no havia captat.” Una excel·lent metàfora del que el pare del treball de camp, el polonès Bronislaw Malinowsky, va anomenar “imponderables de la via real”. Aquells codis, sentiments, estats d’ànim i pulsions intraculturals latents en un col·lectiu humà que hom només capta i arriba a comprendre si hi fa una immersió ben profunda. No en va, Malinovsky és el degà del mètode etnogràfic consistent en l'observació participant sobre el terreny que va aplicar a principis del segle passat en diversos poblats de la zona de les illes Trobriand (Nova Guinea).

 

La deriva antropològica em porta a resseguir múltiples arguments per plantejar l’existència de quelcom si ho voleu tan eteri com l’ànima de Manresa. Els nostres imponderables, el nostre pes específic nacional, allò que ens fa —per bé o per mal— més o menys singulars o peculiars. De fet, l’autoestima manresana donaria per una tesi amplíssima en clau sociològica. La poca fe en el potencial manresà ha fet córrer rius de tinta i ha alimentat llargues sobretaules o tertúlies indocumentades a Canal Taronja, aquella televisió on tothom passa a fer besamans a la directora, encara que al replà de can Debant se’n diguin tot tipus de calamitats. Tot plegat d’un provincianisme exasperant que, si bé d’una banda ens fa singulars i autèntics, de l’altra, ens davalla l’altura de mires fins a estadis paupèrrims.

 

Em molesta que siguem una de les ciutats catalanes que més clarament exemplifiquen l’esclat de la bombolla immobiliària amb un bon nombre de pisos i edificis fantasma a zones com la dels Dolors. Ho il·lustrava el programa de TV3 “Valor Afegit” el dimecres 12 de juny. I, de retruc, amenaces de desnonaments a dojo i conflictes oberts amb CatalunyaCaixa, la broma pesada resultant de la sepultada Caixa d’Estalvis de Manresa. Em desanima que siguem notícia perquè uns descerebrats boicotegin un acte de l’Assemblea Nacional Catalana a la Balconada, o perquè la tal Raki sigui finalista de Gran Hermano: l’oda al dropo, la pasta fàcil i l’Espanya cañí. És tan anacrònic com el bingo cèntric i decrèpit decorat amb llums daurats i moqueta gastada i humida; el solar de la Fàbrica Nova disfressat d’antics aires de grandesa i tolls d’aigua bruta propícia per a la cria de totes les espècies de granota, o la farola corbada i rovellada que posa la guinda a totes les places cimentades de la ciutat.

 

De ben segur que, ara per ara, els aborígens australians no s’haurien d’aturar a cap banc de Manresa —en alguns, per cert, quedarien calcinats pel sol en espera que els arbres facin una mica d’ombra. La seva ànima trobaria pocs racons endreçats i vius per disfrutar plenament dels sentits, les olors i el caliu humà. La conjuntura ens ha fet recular a temps pretèrits. A etapes de blanc i negre, de fam, de misèria, de Domund i de caritat casposa. Dues iniciatives ben antagòniques són notícia aquests dies. Mentre la Residència d’Avis de la Sagrada Família celebra el 25è aniversari, se n’inaugura una altra, la de la Fundació Rosa Oriol per als sense sostre. L’una forjada a partir de l’anhel solidari de la col·lectivitat, en el si del món associatiu i amb una primera campanya de recaptació veïnal d’un simbòlic milió de pessetes, i l’altra, sota l’empara d’una de les fortunes ciutadanes més reputades, amb tuf de càmfora d’església preconciliar i sota d’un mantell opac que (potser) vol purgar pecats inconfessables. L’una cimentada sobre els valors del progrés i l’estat del benestar i l’altra com a resposta desinteressada al neoliberalisme econòmic i el càstig capitalista. 

 

Per això m’ha agradat que els dos regidors de la CUP hagin instat als manresans i manresanes a fer-los arribar per qualsevol via preguntes i dubtes sobre la seva feina a l'Ajuntament que diuen que contestaran a peu de carrer. De la mateixa manera, em semblen oportunes les demandes dels grups municipals d’Esquerra Republicana i del Partit dels Socialistes en relació amb la necessitat de visualitzar i fer públics els objectius del govern de la ciutat. Cal certa reacció des d’Alcaldia per contrarestar la desacceleració i l’immobilisme de massa fronts ciutadans. L’Ajuntament ha de ser útil i marcar pautes i, per contra, l’austeritat ens està conduint a una grisor que ni agrada ni incentiva. Un estupor que destil·la manca de rumb i d’idees i cert semenfotisme contagiós que convida a massa persones a abaixar els braços. Mal símptoma per combatre la crisi i tirar endavant.

 

Per poc que puguem, hem de reivindicar-nos i fer-nos visibles en el mapa. Necessitem un model de ciutat coherent i consensuat que pal·liï els efectes de l’emergència nacional i, com a màxim repte, ens encamini cap a un futur esperançador per quan arribin temps millors. Les receptes no són gens fàcils, però podríem començar per recuperar la dignitat del nucli antic, fer redescobrir l’encant del Passeig, no crear barris ni sectors de segona, posar en valor el patrimoni —completament d’acord amb Antoni Daura i la seva idea de treure llustre al carrer Sobrerroca—  afavorir les iniciatives ciutadanes, restablir les prioritats de l’actuació municipal cap a les persones i, sobretot, no posar pals a les rodes i governar igual per a tothom: sense privilegis per als autòctons i sense discriminacions positives als nouvinguts. En definitiva, retrobar-nos amb la nostra autèntica ànima. La que ens fa sentir orgullosos de la ciutat i ens fa delectar amb els nostres actius patrimonials, cívics, socials i culturals.

 

Article publicat a www.elpou.cat el 14-6-2013

Entarimats, piscines i altres misèries

Manresa té registrades, en la història recent, diverses "festes particulars" que, no caldria sinó, ha acabat pagant el poble a preu d'or. I tot plegat, ho devem a les visions estratègiques d'alguns prohoms, regidors i senadors ciutadans. Fem-ne un petit i malintencionat tast: el Palau Firal (un projecte faraònic de promoció econòmica impulsat per Marsal i Cornet i colofonat, anys després, amb uns estands que va fer construir Florenci Serra i que van durar de Nadal a Sant Esteve), la compra de l'edifici del Casino (que podeu rellegir en amplis fascicles des de l'etapa Sanclimens fins fa alguns mesos), el misteriós cas de la torre de l'ascensor de la renovada plaça de la Reforma, o aquell festival de cinema banyat de whisky i cants rockabilly de "Viva Las Vegas", que acabava deixant algun romanent monetari negatiu. Un ròssec sense importància que, en nom de la cultura d'avantguarda i el glamur de premiar alguna patum del setè art, assumia la Casa Gran com aquell qui no vol la cosa.

 

Val a dir que, quan hi ha diners al calaix, qualsevol nyap (per majúscul que sigui) o alenada d'aire ben carregat i digne del mateix Fu Manchu —mira que en corren de venedors de fum, oi?— es pot tapar amb una mica de massilla política i acabar d'embellir amb una envernissada de cartipàs municipal. Però, ai las! en els temps que vivim, i no pas com abans, la 'pocatraceria" es visualitza corregida i augmentada. L'austeritat és capriciosa i deixa veure amb total nuesa les vergonyes de la ineptitud, de la impostura i de la rampinya. Ras i curt, si es planifica i es gestiona malament o es fot mà al calaix les proves canten més que Luciano Pavarotti en la memorable ària "Nessun Dorma" corresponent a l'últim acte de "Turandot" de Giacomo Puccini. 

 

L'última estampa d'aquests episodis luctuosos per les arques municipals i l'autoestima dels manresans i manresanes ha estat la fi del cagaelàstics del Club Natació Manresa. Un sepeli precedit del destapament d'un deute milionari després de sumar l'Ajuntament a la interminable llista d'impagats. Pel que s'explica entre bastidors, i en detriment de la noble activitat esportiva de la majoria de socis, entre administradors amb denominació d'origen Cantimpalos i successives comptabilitats regides per l'obrir i tancar d'una capsa de puros, tot plegat ha acabat com el rosari de l'aurora. Amb l'agreujant que, en l'última etapa de tripartit municipal, l'Ajuntament havia confiat al Club Natació l'explotació de les noves instal·lacions de la piscina. 

 

A aquesta desgràcia que molt probablement implicarà la refundació d'una institució amb nou dècades d'història, cal afegir-hi una altra tossuda realitat: la congelació de l'activitat municipal propiciada per un marge de maniobra minúscul d'un pressupost encotillat. Dos exemples que he viscut de primera mà amb relació a dos actes organitzats per Òmnium Cultural. Quan l'entitat va demanar l'ús despullat del teatre Kursaal per a organitzar l'espectacle de captació de fons per al monument d'Amat-Piniella al Casino, el consistori ja havia exhaurit la quota de dies que té pactats amb Manresana d'Equipaments Escènics per gaudir sense cost de l'espai. Tot i les facilitats de l'empresa, Òmnium va haver de passar per caixa i, òbviament, la recaptació per finançar el conjunt escultòric se'n va ressentir. Un monument que ningú no es va endur a casa, sinó que ha quedat assentat al bell mig de la via pública.

 

Recentment, davant de l'arribada de la Flama del Canigó a la ciutat coincidint amb la nit de Sant Joan i la revetlla infantil sense petards de la Plaça Major que organitza Imagina't, l'Ajuntament anuncia que s'ha acabat el pressupost per al lloguer d'entarimats ja que el dipòsit que queda servirà per cobrir els muntatges de Festa Major. Com pot ser que a mig any la ciutat ja no pugui proporcionar cadafals a les entitats que organitzen actes ciutadans públics? I, el que és més trist, qui va decidir eximir la casa gran de la gestió directa d'entarimats i, de retruc, va propiciar que sempre s'hagi de llogar tot el material a empreses externes? Esclar, deu ser que quan érem rics algú devia establir que no calia pagar hores al personal al cap de setmana i que ja es llogaria una empresa privada per prestar aquest tipus de serveis. Resultat: els funcionaris a casa de divendres a les 15.00 fins dilluns a les 8.00 del matí i l'últim que tanqui la porta. Ara, no hi ha material propi i els funcionaris i els pressupostos estan tan escanyats que, directament, derivem tots els costos dels actes ciutadans a les entitats. Brillant.

 

En definitiva, aquests indicis em fan concloure que les societats anònimes de capital municipal —o, en el seu defecte, les entitats i institucions concessionàries de la gestió de serveis que en últim terme paguem tots— són un model eficaç quan, darrere de qui les gestiona, hi ha uns objectius, un model de ciutat, un mapa de desenvolupament futur i, sobretot, la ferma voluntat de garantir un servei públic eficient. És vital que tinguin autonomia d'actuació i que siguin rendibles i competitives. Però, alhora, no es poden convertir en regnes de taifes on, en nom de l'interès general, s'afavoreixen interessos personals de tot tipus i esdevenen espais de peatge o de luxe per aquells qui tenen més dret a accedir-hi: ciutadans de peu i col·lectius del teixit social que fan bategar el cor del municipi. 

 

Per això, quan una entitat o empresa concessionària xoca amb els interessos ciutadans canalitzats a través de l'ajuntament, alguna cosa no funciona. Si la contenció de la despesa estaborneix l'impuls ciutadà fins a obcecar-lo, el problema és molt més profund i s'han d'establir altres prioritats i noves regles del joc. Fòrum, societat creada per a la rehabilitació urbana, és l'exemple més fefaent de la doble dimensió input social-servei públic que, històricament, ha justificat la creació i derivació de la gestió d'iniciatives d'interès públic. Va ser motora i útil quan, estratègicament, hi havia marcat un objectiu d'actuació i un camp per córrer i ha acabat esdevenint una rèmora i un malson en el moment que el panorama socioeconòmic s'ha capgirat com un mitjó. 

 

En l'afer de les piscines municipals, el consistori ha utilitzat el salvavides d'Aigües de Manresa, una empresa solvent i amb una gestió acurada per traspassar-li (un cop sanejada esperem) la gestió dels serveis associats a les modernitzades instal·lacions del carrer Viladordis. No sé pas si aquesta és, stricto sensu, la millor empresa per explotar un espai d'aquest tipus si bé la mateixa enitat ja gestiona espais com el de Can Font que poc tenen a veure en el dia a dia del subministrament d'aigua potable. I, probablement aigua més clara que la que no pagava el Club Natació Manresa. L'Ajuntament, això sí, aposta per una gestió rigorosa que, donades les circumstàncies, esdevé una sortida comprensible i molt en la línia de l modus operandi Valentí Junyent, un administrador que, com a alcalde, a part de posar ordre a la caixa, potser podria començar a fer gestos que dissipessin la grisor i la boira d'una ciutat que entoma la crisi amb poques idees veritablement engrescadores. 

 

Article publicat a Manresainfo.cat el 27-5-2013