A la contraportada de La Vanguardia, llegeixo
la narració que el filòsof, sociòleg i historiador de les religions
Frédéric Lenoir fa de les caminades que feia un etnòleg amb una tribu
d’aborígens australians. Diu que aquests, de cop, s’aturaven sense cap
motiu aparent: “Esperaven la seva ànima. Perquè les ànimes s’aturaven
pel camí per mirar, sentir i notar alguna cosa que els cos no havia
captat.” Una excel·lent metàfora del que el pare del treball de camp, el
polonès Bronislaw Malinowsky, va anomenar “imponderables de la via
real”. Aquells codis, sentiments, estats d’ànim i pulsions
intraculturals latents en un col·lectiu humà que hom només capta i
arriba a comprendre si hi fa una immersió ben profunda. No en va,
Malinovsky és el degà del mètode etnogràfic consistent en l'observació
participant sobre el terreny que va aplicar a principis del segle passat
en diversos poblats de la zona de les illes Trobriand (Nova Guinea).
La deriva antropològica em porta a resseguir múltiples arguments
per plantejar l’existència de quelcom si ho voleu tan eteri com l’ànima
de Manresa. Els nostres imponderables, el nostre pes específic nacional,
allò que ens fa —per bé o per mal— més o menys singulars o peculiars.
De fet, l’autoestima manresana donaria per una tesi amplíssima en clau
sociològica. La poca fe en el potencial manresà ha fet córrer rius de
tinta i ha alimentat llargues sobretaules o tertúlies indocumentades a
Canal Taronja, aquella televisió on tothom passa a fer besamans a la
directora, encara que al replà de can Debant se’n diguin tot tipus de
calamitats. Tot plegat d’un provincianisme exasperant que, si bé d’una
banda ens fa singulars i autèntics, de l’altra, ens davalla l’altura de
mires fins a estadis paupèrrims.
Em molesta que siguem una de les ciutats catalanes que més
clarament exemplifiquen l’esclat de la bombolla immobiliària amb un bon
nombre de pisos i edificis fantasma a zones com la dels Dolors. Ho
il·lustrava el programa de TV3 “Valor Afegit” el dimecres 12 de juny. I,
de retruc, amenaces de desnonaments a dojo i conflictes oberts amb
CatalunyaCaixa, la broma pesada resultant de la sepultada Caixa
d’Estalvis de Manresa. Em desanima que siguem notícia perquè uns
descerebrats boicotegin un acte de l’Assemblea Nacional Catalana a la
Balconada, o perquè la tal Raki sigui finalista de Gran Hermano: l’oda
al dropo, la pasta fàcil i l’Espanya cañí. És tan anacrònic com
el bingo cèntric i decrèpit decorat amb llums daurats i moqueta gastada i
humida; el solar de la Fàbrica Nova disfressat d’antics aires de
grandesa i tolls d’aigua bruta propícia per a la cria de totes les
espècies de granota, o la farola corbada i rovellada que posa la guinda a
totes les places cimentades de la ciutat.
De ben segur que, ara per ara, els aborígens australians no
s’haurien d’aturar a cap banc de Manresa —en alguns, per cert, quedarien
calcinats pel sol en espera que els arbres facin una mica d’ombra. La
seva ànima trobaria pocs racons endreçats i vius per disfrutar plenament
dels sentits, les olors i el caliu humà. La conjuntura ens ha fet
recular a temps pretèrits. A etapes de blanc i negre, de fam, de
misèria, de Domund i de caritat casposa. Dues iniciatives ben
antagòniques són notícia aquests dies. Mentre la Residència d’Avis de la
Sagrada Família celebra el 25è aniversari, se n’inaugura una altra, la
de la Fundació Rosa Oriol per als sense sostre. L’una forjada a partir
de l’anhel solidari de la col·lectivitat, en el si del món associatiu i
amb una primera campanya de recaptació veïnal d’un simbòlic milió de
pessetes, i l’altra, sota l’empara d’una de les fortunes ciutadanes més
reputades, amb tuf de càmfora d’església preconciliar i sota d’un
mantell opac que (potser) vol purgar pecats inconfessables. L’una
cimentada sobre els valors del progrés i l’estat del benestar i l’altra
com a resposta desinteressada al neoliberalisme econòmic i el càstig capitalista.
Per això m’ha agradat que els dos regidors de la CUP hagin instat
als manresans i manresanes a fer-los arribar per qualsevol via preguntes
i dubtes sobre la seva feina a l'Ajuntament que diuen que contestaran a
peu de carrer. De la mateixa manera, em semblen oportunes les demandes
dels grups municipals d’Esquerra Republicana i del Partit dels
Socialistes en relació amb la necessitat de visualitzar i fer públics
els objectius del govern de la ciutat. Cal certa reacció des d’Alcaldia
per contrarestar la desacceleració i l’immobilisme de massa fronts
ciutadans. L’Ajuntament ha de ser útil i marcar pautes i, per contra,
l’austeritat ens està conduint a una grisor que ni agrada ni incentiva.
Un estupor que destil·la manca de rumb i d’idees i cert semenfotisme
contagiós que convida a massa persones a abaixar els braços. Mal
símptoma per combatre la crisi i tirar endavant.
Per poc que puguem, hem de reivindicar-nos i fer-nos visibles en el
mapa. Necessitem un model de ciutat coherent i consensuat que pal·liï
els efectes de l’emergència nacional i, com a màxim repte, ens encamini
cap a un futur esperançador per quan arribin temps millors. Les receptes
no són gens fàcils, però podríem començar per recuperar la dignitat del
nucli antic, fer redescobrir l’encant del Passeig, no crear barris ni
sectors de segona, posar en valor el patrimoni —completament d’acord amb
Antoni Daura i la seva idea de treure llustre al carrer Sobrerroca—
afavorir les iniciatives ciutadanes, restablir les prioritats de
l’actuació municipal cap a les persones i, sobretot, no posar pals a les
rodes i governar igual per a tothom: sense privilegis per als autòctons
i sense discriminacions positives als nouvinguts. En definitiva,
retrobar-nos amb la nostra autèntica ànima. La que ens fa sentir
orgullosos de la ciutat i ens fa delectar amb els nostres actius
patrimonials, cívics, socials i culturals.
Article publicat a www.elpou.cat el 14-6-2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada