Manresa té registrades, en la història recent, diverses "festes particulars"
que, no caldria sinó, ha acabat pagant el poble a preu d'or. I tot
plegat, ho devem a les visions estratègiques d'alguns prohoms, regidors i
senadors ciutadans. Fem-ne un petit i malintencionat tast: el Palau
Firal (un projecte faraònic de promoció econòmica impulsat per Marsal i
Cornet i colofonat, anys després, amb uns estands que va fer construir
Florenci Serra i que van durar de Nadal a Sant Esteve), la compra de
l'edifici del Casino (que podeu rellegir en amplis fascicles des de
l'etapa Sanclimens fins fa alguns mesos), el misteriós cas de la torre
de l'ascensor de la renovada plaça de la Reforma, o aquell festival de
cinema banyat de whisky i cants rockabilly de "Viva Las Vegas", que
acabava deixant algun romanent monetari negatiu. Un ròssec sense
importància que, en nom de la cultura d'avantguarda i el glamur de
premiar alguna patum del setè art, assumia la Casa Gran com aquell qui
no vol la cosa.
Val a dir que, quan hi ha diners al calaix, qualsevol
nyap (per majúscul que sigui) o alenada d'aire ben carregat i digne del
mateix Fu Manchu —mira que en corren de venedors de fum, oi?— es pot
tapar amb una mica de massilla política i acabar d'embellir amb una
envernissada de cartipàs municipal. Però, ai las! en els temps que
vivim, i no pas com abans, la 'pocatraceria" es visualitza corregida i
augmentada. L'austeritat és capriciosa i deixa veure amb total nuesa les
vergonyes de la ineptitud, de la impostura i de la rampinya. Ras i
curt, si es planifica i es gestiona malament o es fot mà al calaix les
proves canten més que Luciano Pavarotti en la memorable ària "Nessun
Dorma" corresponent a l'últim acte de "Turandot" de Giacomo Puccini.
L'última estampa d'aquests episodis luctuosos per les arques municipals
i l'autoestima dels manresans i manresanes ha estat la fi del
cagaelàstics del Club Natació Manresa. Un sepeli precedit del
destapament d'un deute milionari després de sumar l'Ajuntament a la
interminable llista d'impagats. Pel que s'explica entre bastidors, i en
detriment de la noble activitat esportiva de la majoria de socis, entre
administradors amb denominació d'origen Cantimpalos i successives
comptabilitats regides per l'obrir i tancar d'una capsa de puros, tot
plegat ha acabat com el rosari de l'aurora. Amb l'agreujant que, en
l'última etapa de tripartit municipal, l'Ajuntament havia confiat al
Club Natació l'explotació de les noves instal·lacions de la piscina.
A aquesta desgràcia que molt probablement implicarà la refundació
d'una institució amb nou dècades d'història, cal afegir-hi una altra
tossuda realitat: la congelació de l'activitat municipal propiciada per
un marge de maniobra minúscul d'un pressupost encotillat. Dos exemples
que he viscut de primera mà amb relació a dos actes organitzats per
Òmnium Cultural. Quan l'entitat va demanar l'ús despullat del teatre
Kursaal per a organitzar l'espectacle de captació de fons per al
monument d'Amat-Piniella al Casino, el consistori ja havia exhaurit la
quota de dies que té pactats amb Manresana d'Equipaments Escènics per
gaudir sense cost de l'espai. Tot i les facilitats de l'empresa, Òmnium
va haver de passar per caixa i, òbviament, la recaptació per finançar el
conjunt escultòric se'n va ressentir. Un monument que ningú no es va
endur a casa, sinó que ha quedat assentat al bell mig de la via pública.
Recentment, davant de l'arribada de la Flama del Canigó a la ciutat
coincidint amb la nit de Sant Joan i la revetlla infantil sense petards
de la Plaça Major que organitza Imagina't, l'Ajuntament anuncia que
s'ha acabat el pressupost per al lloguer d'entarimats ja que el dipòsit
que queda servirà per cobrir els muntatges de Festa Major. Com pot ser
que a mig any la ciutat ja no pugui proporcionar cadafals a les entitats
que organitzen actes ciutadans públics? I, el que és més trist, qui va
decidir eximir la casa gran de la gestió directa d'entarimats i, de
retruc, va propiciar que sempre s'hagi de llogar tot el material a
empreses externes? Esclar, deu ser que quan érem rics algú devia
establir que no calia pagar hores al personal al cap de setmana i que ja
es llogaria una empresa privada per prestar aquest tipus de serveis.
Resultat: els funcionaris a casa de divendres a les 15.00 fins dilluns a
les 8.00 del matí i l'últim que tanqui la porta. Ara, no hi ha material
propi i els funcionaris i els pressupostos estan tan escanyats que,
directament, derivem tots els costos dels actes ciutadans a les
entitats. Brillant.
En definitiva, aquests indicis em fan concloure que les societats anònimes
de capital municipal —o, en el seu defecte, les entitats i institucions
concessionàries de la gestió de serveis que en últim terme paguem tots—
són un model eficaç quan, darrere de qui les gestiona, hi ha uns
objectius, un model de ciutat, un mapa de desenvolupament futur i,
sobretot, la ferma voluntat de garantir un servei públic eficient. És
vital que tinguin autonomia d'actuació i que siguin rendibles i
competitives. Però, alhora, no es poden convertir en regnes de taifes
on, en nom de l'interès general, s'afavoreixen interessos personals de
tot tipus i esdevenen espais de peatge o de luxe per aquells qui tenen
més dret a accedir-hi: ciutadans de peu i col·lectius del teixit social
que fan bategar el cor del municipi.
Per això, quan una entitat o empresa concessionària
xoca amb els interessos ciutadans canalitzats a través de l'ajuntament,
alguna cosa no funciona. Si la contenció de la despesa estaborneix
l'impuls ciutadà fins a obcecar-lo, el problema és molt més profund i
s'han d'establir altres prioritats i noves regles del joc. Fòrum,
societat creada per a la rehabilitació urbana, és l'exemple més fefaent
de la doble dimensió input social-servei públic que, històricament, ha
justificat la creació i derivació de la gestió d'iniciatives d'interès
públic. Va ser motora i útil quan, estratègicament, hi havia marcat un
objectiu d'actuació i un camp per córrer i ha acabat esdevenint una
rèmora i un malson en el moment que el panorama socioeconòmic s'ha
capgirat com un mitjó.
En l'afer de les piscines municipals, el consistori ha utilitzat el salvavides
d'Aigües de Manresa, una empresa solvent i amb una gestió acurada per
traspassar-li (un cop sanejada esperem) la gestió dels serveis associats
a les modernitzades instal·lacions del carrer Viladordis. No sé pas si
aquesta és, stricto sensu, la millor empresa per explotar un espai
d'aquest tipus si bé la mateixa enitat ja gestiona espais com el de Can
Font que poc tenen a veure en el dia a dia del subministrament d'aigua
potable. I, probablement aigua més clara que la que no pagava el Club
Natació Manresa. L'Ajuntament, això sí, aposta per una gestió rigorosa
que, donades les circumstàncies, esdevé una sortida comprensible i molt
en la línia de l modus operandi Valentí Junyent, un administrador que,
com a alcalde, a part de posar ordre a la caixa, potser podria començar a
fer gestos que dissipessin la grisor i la boira d'una ciutat que entoma
la crisi amb poques idees veritablement engrescadores.
Article publicat a Manresainfo.cat el 27-5-2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada