Arran de l'entrevista al programa "Retrats" de TV3 del
psiquiatra i psicoanalista Jorge L. Tizón, s'ha obert un veritable debat
al Facebook de l'espai que condueix Jaume Barberà. El periodista
convida personatges "incòmodes" que sacsegen l'opinió pública i conviden
a la reflexió. Una bona hipòtesi de treball si l'altaveu és una
televisió pública que vol fomentar el pensament crític de l'audiència.
Però cal anar alerta quan es propaguen certes opinions.
Tornant a les xarxes, en veure el titular que s'hi plantejava de ganxo
per al programa: "El TDAH és una invenció farmacològica", no vaig poder
evitar escriure, a raig, un extens comentari. Quant a Tizón, deia que
es tracta "d'un altre ‘il·luminat' que nega evidències i ho aboca tot
pel broc gros". I proposava deixar-lo en una aula amb uns quants nens
diagnosticats i sense medicar per veure si canviava d'idea, els feia
parar quiets i els ajudava a concentrar-se per memoritzar, per exemple,
la taula del tres".
El meu contraatac va ser dur. Pràcticament com una
teràpia de xoc. De la mateixa manera que sovint n'és, d'indocumentada i
lleugera, la condemna d'alguna al poder de les farmacèutiques fins al
punt de sentenciar que totes les afeccions i malalties —fins i tot el
nefast càncer— són induïdes i que la investigació i la ciència han
passat a ser el mercat de Calaf del capitalisme. Però centrem-nos en el
TDAH. Com moltes de les persones que comentaven els plantejaments de
l'entrevistat de "Retrats", penso que, preventivament, no s'hi val a
medicar la canalla perquè els pares s'escuden en una malaltia que
n'oculta la incapacitat educativa. Ara, d'aquí a basar totes les
solucions en el psicoanàlisi, les teories freudianes, la psicologia dels
colors, el coaching, la resiliència, el gestalt, el reikki, les
constel·lacions familiars o les medicines alternatives i, fins i tot els
miracles, en comptes d'afrontar i tractar algunes realitats incòmodes
em sembla hilarant.
Conec especialistes en moltes d'aquestes matèries i teràpies i els respecto.
Això, sempre que ajudin a guarir i, sobretot, a fomentar
l'autoconeixement del cos i la ment de les persones. Considero —com un
familiar molt proper que s'hi dedica— que la medicina occidental no té
totes les respostes i que les teràpies naturals i els preceptes de la
malaltia xinesa poden ajudar a conformar un tot molt beneficiós per als
pacients. Ara bé, mai em faré adepte de la "secta" que nega el progrés
científic i, per contra, sustenta la "veritat" en principis absolutament
irracionals i/o dogmàtics. O sigui, les farmacèutiques —com diu la
germana Forcades— sí que volen vendre i generar dependències, però no
podem perdre de vista —i això ja no ho diu amb la boca petita— que també
fabriquen principis actius que, ben administrats, curen.
En el cas de la canalla, per la seva vulnerabilitat, és
imprescindible analitzar cadascun dels casos i medicar a qui realment
ho necessiti; igual que, amb teràpia i seguiment farmacològic, cal
treballar per millorar la qualitat de vida dels malalts mentals en edat
adulta. Medicar no és un pecat diví i sovint no és una condemna
perpètua, sinó temporal. És un component imprescindible que esdevé
encara més potent si s'ensenya a malalts i familiars a conviure amb
naturalitat amb els trastorns i contribuir a fer el dia a dia ben
normal. Sense estigmatitzar els pacients o, en el cas que ens ocupa, els
alumnes que s'asseuen a classe. Els nens i nenes amb trastorns de
dèficit d'atenció milloren si hi ha coordinació entre metges, pares i
professors. A l'escola, amb mitjans i coneixement de causa per part
dels docents, tothom hi pot aprendre moltes coses, encara que alguns ho
facin a un ritme diferent. I no per això han ser de considerats una
"cosa rara". Al cap i a la fi, els nens amb TDAH no són ximples. Poden
arribar a ser prou intel·ligents si els professors i els pares saben
llegir el seu "llibre d'instruccions".
Article publicat a www.manresainfo.cat el 5-3-2015
