En què consisteix la lleialtat? És una actitud, sens dubte.
De difícil modulació. Potser binària, hamletiana: ser-ne o no ser-ne, de
lleial. Una principi de bilateralitat tàcita, despullada de jerarquies i de
principis d’autoritat si, de la seva manifestació, en depèn prendre
determinacions. Perquè el capità agafarà el timó per canviar el rumb de la nau,
però, si és tan lleial com qui l’aconsella, considerarà la maniobra com a pròpia
i, sent doblement lleial, n’assumirà les conseqüències, siguin quines siguin.
Els sacrificis de la lleialtat, ve-t'ho aquí. L’exercici
d’abocar salfumant sobre el llibre d’instruccions de l’escala de valors. La que
hem estat ordint durant tota una vida. L’orgull, un i altre cop, ens fa reviure
i aixecar-nos si caiem, però la lleialtat
ens pot estabornir de valent en el moment en què serem al cap del carrer i no
podrem recular. No obstant això, el trànsit cap al diagnòstic lleial serà menys
dolorós si no confonem el tot amb les parts. ”Pensaràs amb tu, no pas en tu”. Haurem de ser un forense precís que
faci una dissecció que desconnecti efectes que, de facto, s’atribueixen a determinades causes.
Mark Wahlberg i George Clooney a "La tempesta perfecta" (2000) dir. Wolfgang Petersen. |
La realitat és tossuda. Tant, com
la capacitat humana per comparar la velocitat amb el tocino. Per embolicar la troca, per muntar pel·lícules, per
somatitzar emocions... L’orgull, malèvol, en sol ser el motor. Si no fos així,
si no tinguéssim latent cert afany de destrucció o, fins i tot, de covarda
AUTOdestrucció, contradiríem un principi filosòfic clàssic: homo homini lupus est (l’home és un llop
per a l’home). L’egoisme ens corrou, deia Hobbes. Però la lleialtat —aquest cop just a l’inrevés que abans— ens rescata de l’horror, del nostre Leviatan particular.
Lleialtat és fidelitat? Tractant-se d’una sinonímia plena, hauria
de representar l’annexió de dues baules indestructibles. Una cadena d’integritat
granítica. La fidelitat capitalitza innumerables ponderacions sobre les
relacions de parella. Ser fidel és dir sempre la veritat, no tenir secrets,
diuen. Però, quina veritat? La que ens convé a nosaltres o la que, per minúscula
que sigui, pugui empastifar una relació ideal(itzada). Dies on hi ha silencis.
Massa silencis. Silencis que es tallen amb ganivet i que oculten com, de mica
en mica, es desentortolliguen nusos invisibles que es van trencant amb els vaivens
de la quotidianitat. Si el lloctinent aconsella la retirada per salvar només la
seva pell, enganyarà el capità, però de ben segur que haurà esmicolat la
soldadura entre les baules irrompibles. Haurà escrit el principi del final...
Al capdavall, la lleialtat plena s’assenta sobre el
respecte mutu. L’assumpció, sense retrets, d’una decisió, una visió, una idea,
una pauta de conducta que sorgeix de la suma ponderada i equilibrada sorgida al
marge de la cadena de comandament o de la suposada superioritat moral d’uns o
altres. Si no, el lloctinent lleial esdevindria l’execrable capatàs de la
plantació de cotó, capaç de ser més cruel amb els seus iguals que el mateix
amo. Quan treu el fuet per guanyar-se’n les prebendes, perd la lleialtat i el respecte de la resta d’esclaus. La dels
recollidors de cotó i la de l’amo que, tard o d’hora, li demanarà explicacions i,
davant de l’inevitable motí, l’acabarà considerant, no caldria sinó, un esclau negre...
igual de detestable que tots els altres.
Igual de funesta es mostra la lleialtat de la màfia tan ben retratada
per Mario Puzo i filmada per Francis Ford Coppola. “El padrí” separa,
clarament, la lleialtat de la
fraternitat i el parentiu consanguini. La família ha de ser lleial. Però ho és
molt més el clan. El lligam del Don
amb el consiglieri (el conseller) —es
digui Clemenza o Hagen— és més ferri que el que estableix amb els germans, la
muller... o els propis fills! "Tinc
debilitat pels meus fills i els malcrio. Parlen quan han d’escoltar", diu
Marlon Brando. Tristament, els llaços
de sang poden acabar produint només això mateix: sang, molta sang. Sang a
borbolls.
El consigleri Clemenza parla a cau d'orella a Don Corleone (Malon Brando) a "El padrí" (1972) dir. Francis Ford Coppola. |
No en va hi ha aquella lleialtat que en prové, de la sang. El
llaç umbilical. La de la paternitat iniciada en la impressió de les primeres
hores de vida d’un nadó. La que, per mimetisme, ens transforma en animals
racionals, però, especialment, en huracans emocionals plens de pors i
inseguretats. I les emocions poden mutilar els escrúpols. Alienar la raó. Un
fill és un fill i, potser no pas per lleialtat a un mateix, se li tolera el que
no es toleraria a ningú. Per un fill és pot perdre la dignitat. Es poden dir
veritats que són mentides. Mentides que aniquilen, que consumeixen.
Fent equilibris i sense mirar
avall, anem transitant per la cornisa —com deia l’exentrenador de l’Espanyol
Miguel Ángel Brindisi. La cornisa de l’ètica. I arribem a l’antònim de la lleialtat: la traïdoria. L’engranen, sovint
malaltissament, tot tipus de pulsions: enveja, frustració, espant, venjança... O,
ras i curt, esdevé ”la cautela emprada
pel culpable per assegurar l'execució d'un delicte,” com, en l’accepció
estrictament legal, assenyala el diccionari.
El Iago shakespearià n’és el
paradigma perfecte. Otel·lo creu que li és lleial i n’escolta totes les
explicacions sobre el presumpte adulteri de la seva esposa Desdèmona. I el
traïdor —aprofitant amb escreix la seva posició moral— li insufla el pecat
capital de la gelosia que el conduirà a la gran tragèdia. Heus aquí la brillant
al·legoria d’una doble fulla esmoladíssima.
Otel·lo (Lawrence Fishburne) escolta el relat de Iago (Kenneth Branagh) a la cinta dirigida per Oliver Parker el 1995. |