#OperaciónPalace, una farsa intolerable

Jordi Évole és un paio intel·ligent. Té ganxo i, en el complex aparador televisiu, té el cor robat a molts espectadors, ja que, en els temps que corren i amb el govern del PP desmantellant l'estat del benestar a cor què vols, ha sabut posar el focus –un focus crític, sarcàstic i de denúncia— en les problemàtiques més injustes i cruentes que afecten la ciutadania. Per fer-ho, doncs, ha comptat tant amb la fidelitat de l'audiència com amb la de bona part de la classe política progre, totalment ineficaç a les institucions i als òrgans de govern a l'hora de canviar el rumb del país, però que utilitza l'eficiència dels nous canals d'informació i la capacitat multiplicadora de les xarxes socials per intentar fer forat. Tot plegat, per cert, ben lícit en un estat on, teòricament, es respecta la llibertat d'expressió i de pensament.

 

Però, amb l'elaboració i posterior emissió del fals documental "Operación Palace", ell i el seu reconegut equip s'han passat de frenada. No pas perquè el producte no tingui una bona factura i hagi aconseguit entabanar bona part dels televidents, sinó perquè, perillosament, transita —com un funambulista per damunt de la mínima superfície del cable d'acer— entre la realitat i la ficció, la informació i la manipulació, la veritat i la farsa. Ras i curt, vol fer creure que és certa una trama fictícia que vol relligar uns fets històrics, bona part dels quals resten tancats, barrats i classificats pels serveis d'intel·ligència de l'estat espanyol. 

 

D'entrada doncs, qualsevol periodista o professional dels mitjans de comunicació ha de, com a mínim, plantejar-se si és ètic traspassar aquesta frontera i utilitzar la fabulació en un espai teòricament informatiu i en l'anomenat prime time televisiu. Perquè "Salvados", malgrat el to a voltes sorneguer, ha emprès, en els últims temps, un estil narratiu ben digne que consisteix a descriure els fets, parlar amb protagonistes o testimonis de primera mà i, en la mesura del possible, presentar objectivament els temes als telespectadors. "Salvados" no és una ficció explícita com aquell "JFK" d'Oliver Stone i que protagonitzava Kevin Costner que molts vam veure a les butaques del cinema i que també volia desentortolligar una trama política històrica d'alt voltatge.    

 

D'alguna manera, per valorar fredament "La Guerra dels Mons" Made in Spain perpetrada per Évole el diumenge 23 al vespre, ens hem de fixar amb quins protagonistes no van aparèixer al sofisticat teatret muntat per a l'ocasió. Fraga, Carrillo i Armada, per descomptat, no hi eren ja que van traspassar. O Suárez, apartat de la vida pública per una malaltia degenerativa incurable des de fa anys. Però tampoc es van prestar al joc Felipe González, Alfonso Guerra, Jordi Pujol. Això convida a reflexionar. Perquè aquests sí que són actors ben propers a la realitat del 23-F i, de ben segur, atresoren la veritat sobre aquell, per Évole, fictici cop d'estat. 

 

En canvi, es presten al joc personatges tan peculiars com Iñaki Anasagasti, Luis María Anson o Jorge Vestrynge, l'home que ara més a l'esquerra es vol ubicar tot i venir de la més extrema de les dretes. També es posen a les ordres d'Évole i la seva banda polítics retirats potser necessitats d'afecte, patums de principis dels vuitanta en hores baixes i, el que és més greu, periodistes de suposat prestigi com Fernando Ónega —autor, segons la farsa, del discurs del rei la matinada del 23-F— i Iñaki Gabilondo que, sens dubte, té al director de "Salvados" com el seu bufó preferit i li riu totes les gràcies. A mi, sincerament, la postura d'aquest degà del periodisme a les Espanyes a "Operación Palace" m'ha decebut moltíssim. Per mi, la seva credibilitat queda tocada. No pas perquè jo no admeti l'humor per fer crítica política —el "Polònia" n'és un exemple brillantíssim—, sinó perquè, en temes com el de la recuperació de la democràcia a l'estat no es poden fer fabulacions ni generar equívocs. Entre moltes altres coses, perquè els fets encara no s'han aclarit i han marcat l'esdevenir d'Espanya i també de Catalunya en les últimes tres dècades.    

 

Després de l'emissió d'"Operación Palace"–un producte, per cert, creat sobre el patró dels formats documentals de producció pròpia més brillants i celebrats de TV3- La Sexta va programar un minidebat a títol de justificació per parlar de la censura aplicada a la família reial i la solidesa de la democràcia a Espanya. I, en aquest marc, sí que personatges com Iñaki Gabilondo van qüestionar els pilars que suporten la monarquia. No caldria sinó. I, de repicó, una reflexió sobre la necessitat de reformar la Constitució. Arribats a aquest punt, la pregunta és ben òbvia: en aquest espai, Gabilondo diu la veritat o també està actuant i  enganyant l'audiència? Certament, el codi deontològic de la professió trontolla. No em vull ni imaginar què passaria si a Alemanya s'emetés per televisió un document semblant en què es presentés l'Holocaust i el nazisme com una comèdia. La frivolitat, en aquest cas, seria injustificable i el dol en la història també existeix.    

 

Perquè, paral·lelament, cada dia que passa es fa més evident que la Transició espanyola va ser una farsa. No tant en el sentit de punt i a part a gairebé quatre dècades d'estat d'excepció i mitificació de la victòria en un conflicte bèl·lic d'una de les dues Espanyes —les de la primera i segona repúbliques, les dels poemes de Machado, Lorca o Maragall—, sinó en la constatació que, malgrat la implantació de la democràcia, hi ha realitats latents que prevalen des de temps immemorials i que el franquisme va enaltir i subratllar. Per tant, si es tractava d'això, d'una transició política, queda clar que el període no s'ha completat. De fet, pel que fa al recel i l'odi racial de de bona part dels sectors politicoeconòmics espanyols, la seva postura no s'ha mogut ni un mil·límetre. Els hereus del nacionalcatolicisme han tornat a copar posicions de poder i, sense fer concessions i amb les noves regles del joc, aprofiten la feblesa de la democràcia de l'estat que els seus parents van reformular canviant Franco pel rei per deixar en no res la divisió de poders, tot i que, a Espanya –encara que Jordi Évole hi faci conya- realment no existeix ni ha existit en els últims 30 anys.

Article publicat a www.manresainfo.cat el 24-2-2014

L'Espanya dels Goya

Diumenge passat vaig entretenir-me a veure la gala dels Premis Goya que emetia Televisió Espanyola. A part de les múltiples imprecisions tècniques que, als qui treballem a la televisió, ens enterboleixen la contemplació de qualsevol producte que s’emet per la petita pantalla, un seguit de qüestions de tarannà, diguem-ne, em van anar tocant el voraviu. D’entrada, i com a manresà, l’oblit de la menció del guanyador d’un guardó Joan Soler en l’espai que recull els traspassats durant l’any. M’imagino que el vídeo es devia tancar uns dies abans i, com sempre, introduir cap canvi representava massa feina... encara, això sí, que la omissió fos d’un guanyador del Goya. De fet, aquest no va ser l’únic incident derivat d’aquest vídeo en concret. El dia següent de la cerimònia, es desvelava que un dels noms dels finats del món del cinema anava acompanyada de la fotografia d’una crítica que està ben viva.

 

Paral·lelament, i també per deformació professional, no vaig poder evitar fixar-me en la titulació del xou. No pas en el disseny, sinó en la nul·la sensibilitat per la llengua catalana en els antropònims que apareixien en la nostra llengua. Així, a primer cop d’ull, vaig caçar un “Ferrán” i un “Ramón” accentuats a la castellana i un “Lluis” sense accent. I això que el cine espanyol es vanta de ser ben “progre” i, amb raó, no va parar de disparar contra el ministre Wert per la planatada que els va fer en aquella vetllada. Per cert, continuant amb els abanderats dels progressisme, el pensament d’esquerres i l’essència dels còmics espanyols, el focus de la realització es centrava sovint en el clan Bardem: la matriarca (Pilar) i els dos fills (l’oscaritzat i el també novel·lista que estava nominat com a guionista i actor de repartiment). Javier va pujar a l’escenari a lliurar un premi i va titllar José Ignacio Wert de ministre de l’”anticultura”. Defensa un Sàhara lliure, però, en la relació de Catalunya amb Espanya no diu ni mu. Com tants altres referents de la cultura espanyola com Ana Belén –que també va aparèixer a la gala– aquella musa del comunisme dels setanta que va acabar anunciant la Comunitat de Madrid pagada pel PP.

 

És clar que suposo que la quota catalana dels Goya ja la devia cobrir el presentador, Manel Fuentes, amb aquella mena d’humor que no fa gràcia, massa cenyit a un guió amb acudits sense ganxo i referències a tòpics gastats com una sola de sabata. I això que l’ínclit Fuentes és famós entre els bastidors del món dels mitjans catalans per estripar guions i discutir sempre la professionalitat d’aquells qui li posen en solfa els gags. L’elecció d’un mestre de cerimònies català és un clàssic de la gala. En els últims anys —i a part del parèntesi en què les presentadores van ser Eva Hache (una altra noia amb un humor curiós) i la indescriptible (per no posar més epítets) Antonia San Juan— José Corbacho i Andreu Buenafuente van conduir amb solvència el xou després de la petja d’una recordada Rosa M. Sardà, histriònica, però amb una vis còmica indiscutible. A excepció de la Sardà, tots quatre personatges anaven apareixent en uns vídeos en els quals, com en el conjunt de la cerimònia, el guió era pèssim.

 

L’altre moment en què la capsa va planar sobre el Centro de Congresos Príncipe Felipe Madrid va ser el del patètic número musical en què actors i actrius que no saben cantar ni ballar van intentar fer-ho en directe en una mena d’oda tronada i decadent del “music hall”. L’any passat, l’atzagaiada va arribar després del guardó d’honor a Concha Velasco. Devien pensar que aquell esperpent va triomfar, perquè aquest any van repetir-lo amb una posada en escena i uns resultats encara més patètics.

 

Si hem de ser francs, cap dels aspectes que acabo de citar té a veure amb el moment crític pel que passa el cinema o el pressupost que l’acadèmia espanyola destina a la gala. És una qüestió cultural, d’estil, de to de l’humor, de sensibilitat, en resum. Tot plegat, a escala catalana, només comparable a aquella gala dels Premis Gaudí de fa un parell d’any en què Joel Joan, un altre personatge amb un ego espinós, va perpetrar un xou amb gags de vergonya aliena.   

 

L’únic que rescato de la vetllada és l’àuria destil·lada pel multiguardonat per “Vivir es fácil con los ojos cerrados”, David Trueba. Isabel Palà també el cita en la seva columna publicada en aquest mateix web fa un parell de dies. Les propostes tant en el registre estrictament cinematogràfic com en el literari i periodístic del germà d’un dels cineastes amb més prestigi de l’estat, disten molt del “typical spanish” que traspuava als Goya. Va començar al cine com a guionista de comèdies com “Amo tu cama rica” o d’altres dirigides pel seu germà Fernando com “La niña de tus ojos” (que va escriure a quatre mans amb Rafael Azcona) o la divertida “Los peores años de nuestra vida” que protagonitzava el trio amorós format per Jorge Sanz, Gabino Diego i Ariadna Gil. Aquesta última ha estat la seva parella durant anys i hi ha tingut dos fills. Això explica que, com ells i la seva exdona, parli català i s’estimi i entengui una mica més la realitat del nostre país. Aquest director de cine amb formació universitària de periodista, a més, és un columnista de prosa elegant i un excel·lent escriptor. És recomanable al cent per cent la seva novel·la “Saber perder”, publicada per l’editorial Anagrama el 2008.   

 

Article publicat a www.elpou.cat el 14-2-2014