Diumenge passat vaig entretenir-me a
veure la gala dels Premis Goya que emetia Televisió Espanyola. A part
de les múltiples imprecisions tècniques que, als qui treballem a la
televisió, ens enterboleixen la contemplació de qualsevol producte que
s’emet per la petita pantalla, un seguit de qüestions de tarannà,
diguem-ne, em van anar tocant el voraviu. D’entrada, i com a manresà,
l’oblit de la menció del guanyador d’un guardó Joan Soler en l’espai que
recull els traspassats durant l’any. M’imagino que el vídeo es devia
tancar uns dies abans i, com sempre, introduir cap canvi representava
massa feina... encara, això sí, que la omissió fos d’un guanyador del
Goya. De fet, aquest no va ser l’únic incident derivat d’aquest vídeo en
concret. El dia següent de la cerimònia, es desvelava que un dels noms
dels finats del món del cinema anava acompanyada de la fotografia d’una
crítica que està ben viva.
Paral·lelament, i també per deformació professional, no vaig poder
evitar fixar-me en la titulació del xou. No pas en el disseny, sinó en
la nul·la sensibilitat per la llengua catalana en els antropònims que
apareixien en la nostra llengua. Així, a primer cop d’ull, vaig caçar un
“Ferrán” i un “Ramón” accentuats a la castellana i un “Lluis” sense
accent. I això que el cine espanyol es vanta de ser ben “progre” i, amb
raó, no va parar de disparar contra el ministre Wert per la planatada
que els va fer en aquella vetllada. Per cert, continuant amb els
abanderats dels progressisme, el pensament d’esquerres i l’essència dels
còmics espanyols, el focus de la realització es centrava sovint en el
clan Bardem: la matriarca (Pilar) i els dos fills (l’oscaritzat i el
també novel·lista que estava nominat com a guionista i actor de
repartiment). Javier va pujar a l’escenari a lliurar un premi i va
titllar José Ignacio Wert de ministre de l’”anticultura”. Defensa un
Sàhara lliure, però, en la relació de Catalunya amb Espanya no diu ni
mu. Com tants altres referents de la cultura espanyola com Ana Belén
–que també va aparèixer a la gala– aquella musa del comunisme dels
setanta que va acabar anunciant la Comunitat de Madrid pagada pel PP.
És clar que suposo que la quota catalana dels Goya ja la devia
cobrir el presentador, Manel Fuentes, amb aquella mena d’humor que no fa
gràcia, massa cenyit a un guió amb acudits sense ganxo i referències a
tòpics gastats com una sola de sabata. I això que l’ínclit Fuentes és
famós entre els bastidors del món dels mitjans catalans per estripar
guions i discutir sempre la professionalitat d’aquells qui li posen en
solfa els gags. L’elecció d’un mestre de cerimònies català és un clàssic
de la gala. En els últims anys —i a part del parèntesi en què les
presentadores van ser Eva Hache (una altra noia amb un humor curiós) i
la indescriptible (per no posar més epítets) Antonia San Juan— José
Corbacho i Andreu Buenafuente van conduir amb solvència el xou després
de la petja d’una recordada Rosa M. Sardà, histriònica, però amb una vis
còmica indiscutible. A excepció de la Sardà, tots quatre personatges
anaven apareixent en uns vídeos en els quals, com en el conjunt de la
cerimònia, el guió era pèssim.
L’altre moment en què la capsa va planar sobre el Centro de
Congresos Príncipe Felipe Madrid va ser el del patètic número musical en
què actors i actrius que no saben cantar ni ballar van intentar fer-ho
en directe en una mena d’oda tronada i decadent del “music hall”. L’any
passat, l’atzagaiada va arribar després del guardó d’honor a Concha
Velasco. Devien pensar que aquell esperpent va triomfar, perquè aquest
any van repetir-lo amb una posada en escena i uns resultats encara més
patètics.
Si hem de ser francs, cap dels aspectes que acabo de citar té a
veure amb el moment crític pel que passa el cinema o el pressupost que
l’acadèmia espanyola destina a la gala. És una qüestió cultural,
d’estil, de to de l’humor, de sensibilitat, en resum. Tot plegat, a
escala catalana, només comparable a aquella gala dels Premis Gaudí de fa
un parell d’any en què Joel Joan, un altre personatge amb un ego
espinós, va perpetrar un xou amb gags de vergonya aliena.
L’únic que rescato de la vetllada és l’àuria destil·lada pel
multiguardonat per “Vivir es fácil con los ojos cerrados”, David Trueba.
Isabel Palà també el cita en la seva columna
publicada en aquest mateix web fa un parell de dies. Les propostes tant
en el registre estrictament cinematogràfic com en el literari i
periodístic del germà d’un dels cineastes amb més prestigi de l’estat,
disten molt del “typical spanish” que traspuava als Goya. Va començar al
cine com a guionista de comèdies com “Amo tu cama rica” o d’altres
dirigides pel seu germà Fernando com “La niña de tus ojos” (que va
escriure a quatre mans amb Rafael Azcona) o la divertida “Los peores
años de nuestra vida” que protagonitzava el trio amorós format per Jorge
Sanz, Gabino Diego i Ariadna Gil. Aquesta última ha estat la seva
parella durant anys i hi ha tingut dos fills. Això explica que, com ells
i la seva exdona, parli català i s’estimi i entengui una mica més la
realitat del nostre país. Aquest director de cine amb formació
universitària de periodista, a més, és un columnista de prosa elegant i
un excel·lent escriptor. És recomanable al cent per cent la seva
novel·la “Saber perder”, publicada per l’editorial Anagrama el 2008.
Article publicat a www.elpou.cat el 14-2-2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada