L'altre dia, al programa "Els matins", de TV3, Empar Moliner
fumia una bona atzagaiada al periodista Albert Castillón. El
presentador d'Antena3 va dir que a la tele catalana s'estava massa
pendent de la llengua i que ho havia patit en primera persona.
L'escriptora hi feia broma, però el que aquest personatge considerava un
excés és una necessitat per a una llengua minoritzada, encara que
alguns —com el mateix Castillón— considerin que no cal esforçar-se per
conservar una parla de segona divisió.
El control de l'ús del català en els mitjans públics esdevé primordial,
ja que, en si mateixos, són una eina necessària que actua com una de
les puntes de llança del procés d'immersió i contribueix a sostenir bona
part de la realitat cultural del país i del model lingüístic, que, ara
més que mai, es veu profundament amenaçat per l'estat recentralitzador.
És obvi, doncs, que Televisió de Catalunya —com Catalunya Ràdio— és un
model de llengua. Ho ha estat en les últimes tres dècades.
Malauradament, però, sembla que aquesta realitat —la que justificava tan bé Moliner en contraposició a mitjans de l'estat espanyol— està canviant. Només a TV3, en els últims quatre anys, el col·lectiu de lingüistes ha perdut una desena d'efectius. La rebaixa dels recursos per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, a banda de molts altres aspectes que afecten directament la indústria audiovisual de Catalunya, també ha visualitzat en pantalla la manca de professionals dedicats al control de l'ús d'aquest català "modèlic".
Després de jubilacions i processos d'acomiadament, el col·lectiu de correctors cada cop és més reduït i no dóna a l'abast. La supervisió sobre la totalitat de l'antena esdevé impossible i, a les graelles dels diferents canals, s'hi ha afegit el flux ininterromput de continguts a la xarxa que es difonen pels diferents portals corporatius i de notícies. Per acabar-ho d'adobar, el grup d'assessors, a part de ser reduït, tampoc pot incorporar ningú més, ja que, per llei, el Govern ha prohibit la contractació a les empreses públiques.
Paral·lelament, i seguint en l'àmbit dels mitjans fets en la nostra llengua, sí que és veritat que cada cop s'escolta més ràdio en català. Però quina qualitat té la llengua que es difon per les ones? El pols entre RAC1 i Catalunya Ràdio és un bon impuls per a l'ús social de l'idioma, però, a l'emissora pública, la dinàmica de control és força semblant a la de TV3. I, al dial del Grupo Godó, la correcció dels continguts generats és més aviat laxa, per no parlar de la dicció i l'expressió d'alguns dels professionals que hi fan antena.
Malgrat tot, la genuïnitat de la llengua a RAC1 és glòria comparada amb la d'altres emissores privades que fan ràdio en català. L'emissora compta amb una plantilla jove i amb competència lingüística alta que, afortunadament, necessita poques correccions abans de posar-se davant del micròfon. En unes jornades de l'Institut d'Estudis Catalans a les quals vaig assistir, segons Albert Pla Nualart, coordinador lingüístic del diari "Ara", tant en l'edició de paper com a la xarxa, la manca de control sobre la llengua entre les noves generacions esperona els periodistes i els col·laboradors i els obliga a posar els cinc sentits en el que redacten.
Però aquesta màxima, que no treu que hi hagi errades importants al web de l'"Ara", no funciona arreu. Un exemple ben palès és el nou canal del diari "El Punt-Avui", en el qual el català que s'hi fa anar és pèssim. Si a la ràdio i televisió públiques els correctors s'han anat retallant —a TVE Sant Cugat ni existeixen—, a les capçaleres de referència en català com "El Periódico", tot i ser subvencionades per editar en la llengua del país, han quedat reduïts a la mínima expressió. I, és clar, per aquesta mateixa regla de tres, als mitjans que neixen de nou, directament se'n prescindeix, encara que el seu àmbit de difusió abasti tot el territori.
Article publicat a Manresainfo.cat el 31-05-2014
