Ja em sap greu, però em sembla que a la majoria de manresans i
manresanes els preocupa més l’estat de l’asfalt de la majoria de vials
de la ciutat que el futur del Conservatori. És una constatació, no pas
un descrèdit al referèndum que el govern municipal va organitzar per
dirimir el futur de l’equipament. De fet, no puc estar més d’acord amb
la regidora Àuria Caus: la veritable guanyadora del plebiscit sobre el
teatre ha estat la participació. Sempre és millor resoldre un tema de
ciutat a través de les urnes i no resignar-se a acceptar estoicament
alguna dèria d’un polític indocumentat. Què us he de dir del dret a
votar dels pobles que no sapigueu...
Però el debat sobre el futur del Conservatori ha estat esbiaixat.
Molts estem molt contents amb el triomf aclaparador del no a
l’enderrocament. Però aquí i arreu qualsevol consulta democràtica amb
una participació inferior al deu per cent de cens és d’una
representativitat com a mínim dubtosa. Tan vinculant com vulgueu, però
parcial amb relació a l’impacte en l’interès general de manresà de peu.
Com la demoscòpia i les enquestes... els resultats marquen tendències
sobre la voluntat ciutadana, però només, això, una tendència.
Per altra part, s’intuïa que el resultat del referèndum seria un
“no” rotund. Entre d’altres coses perquè només van fer campanya els
partidaris de la conservació. Un col·lectiu amb activistes acostumats a
mobilitzar-se i amb la potestat de penjar una pancarta a la
façana de l’edifici per sol·licitar el vot negatiu a l’enderroc. A
l’altre costat, l’Ajuntament; amb uns números i un projecte alternatiu
per a Sant Domènec imaginari, inconcret i totalment il·lús. Una
declaració d’intencions teòrica i brillant en el món de les idees, però
sense solta ni volta projectada en les vicissituds de la tossuda
realitat. Dos plantejaments amb pes molt desigual.
Ben mirat, aquest estira-i-arronsa es podria haver ajornat ben bé
una dècada. No entraré en la conveniència de definir el futur del teixit
urbà i en la complicadíssima revisió del Pla General, però, per davant
de les fantasmades i els nyaps urbanístics en potència, potser que
comencem per conservar com puguem el que tenim i donem llustre al nostre
patrimoni, el Conservatori inclòs. Sempre serem a temps de fer córrer
l’excavadora i fer forat entre carrers i places. De fet, tant de bo es
comencés a fer en altres racons on sí que cal enderrocar i fer net. Així
sí que s’avançaria feina de cara al futur del teixit urbà.
Potser el debat sobre el Tori ha estat una cortina de fum per anar
distraient el personal mentre s’oculten altres realitats candents de la
gestió urbanística com la compra de solars milionaris, les rotondes
assassines, la brutícia i la degradació del casc antic, la grisor de
parcs i places o els metres i metres quadrats d’habitatges sense
inquilins. El municipi no té diners, però, pel que sembla, als despatxos
de la casa gran tampoc hi ha idees. I, com hem vist, la més brillant ha
consistit a preveure l’ensorrament d’un teatre centenari per fer-hi una
altra plaça dura i desangelada!
Per completar la llista de greuges, una menció especial a la manca
sistemàtica de manteniment a la majoria de carrers. Cada dia és motiu de
comentari en algun indret de la ciutat: motoristes que cauen,
conductors que es deixen les incisives al volant o velletes que
ensopeguen en alguna vorera mal girbada. Posats a fer referèndums, en
suggereixo un que crec que seria ben participat i amb un resultat prou
contundent. La pregunta seria inequívoca: us agraden els sots de
Manresa?
Article publicat a www.elpou.cat el 14/05/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada