Enderrocar el Conservatori, per què?

Els arguments que estan posant sobre la taula els estudis municipals per fer desaparèixer el Conservatori són enganyosos i economiscistes. La plataforma del no a l'enderrocament, al marge del debat dels usos, qüestiona —crec que encertadament— les xifres que s'han presentat en el procés d'exposició pública abans del referèndum que n'ha de decidir el futur. I més encara, quan l'escenari resultant de la desaparició de l'espai és del tot confús. Si són confuses les idees, també ho són els números i, òbviament, qualsevol aproximació als costos de "dignificació" de l'espai postenderroc.

També em sembla maniquea la postura del cost de manteniment tenint en compte el moment de l'economia municipal i els hàbits culturals derivats de la recuperació del Kursaal. És una postura simplista que es resumeix en la idea que l'Ajuntament vol desprendre's del teatre perquè ni té diners per rehabilitar-lo ni el pot mantenir. Però, a l'hora de calcular què costa en realitat l'equipament, les xifres també es maquillen i no queden prou palesos els retorns econòmics i socials que emanen del funcionament d'un espai d'aquest tipus. Amb això vull dir que el Conservatori ara té una funció en la vida cultural i cívica de la ciutat, però no en té més perquè es troba en un estat de conservació precari i, des de mitjans del segle passat, els accessos són d'esquena a la plaça i al Passeig.  

En aquest mateix sentit, no s'ha parlat prou del valor del Conservatori i les dinàmiques que s'hi podrien generar si s'omplís de continguts i d'activitats que no semblessin el segon plat de la programació del Kursaal. El debat tècnic sembla que es cenyeixi a fer fora del mapa un edifici que molesta per ampliar la plaça. Però, alerta, no prenguem decisions precipitades de les quals en n'haguem de penedir d'aquí a uns anys. Si el tirem a terra no el tindrem mai més. No és un teatre funcional qualsevol ni reposa sobre uns fonaments que puguem perforar sense conseqüències. Ensorrar el Conservatori és com ensorrar els Panyos o l'Anònima, dos espais municipals que no tenen ús assignat però que, per ara, ningú s'ha plantejat enderrocar. 

I, esclar, —i torno a la visió estrictament urbanística— ja s'entén que el Conservatori "pesa" dins del disseny del rovell de l'ou futur espai urbà de Manresa, però, precisament per la seva singularitat, caldria ajornar la decisió d'enderrocar-lo fins que el panorama econòmic s'aclareixi i la ciutat tingui el finançament suficient per presentar un projecte clar i debatut a fons entre administració i ciutadania. Els plans generals d'urbanisme es revisen perquè les realitats internes de les ciutats canvien. I, mal m'està dir-ho, però Manresa és plena de bunyols derivats d'idees de bomber, molt boniques sobre els plànols, però que no han connectat gens amb la ciutadania ni han contribuït a generar els climes i dinàmiques urbanes desitjades i desitjables.

Sé de bona font que molta gent ha agafat paper i llapis després que l'Ajuntament li demanés idees per a l'espai resultant de l'enderroc del Conservatori. Alguns dels projectes s'han mostrat en tres dimensions i... fan més por que una pedregada. Una coneguda veïna del Barri Antic em va dir que semblaven els esbossos anteriors a la intervenció a la plaça de la Reforma. Una idea cara i fallida que, a petita escala, es va repetir a Valldaura i al Carme. Si l'objectiu és fer el mateix treball cimentat i gris a sant Domènec, ja podem plegar. Tant és així, que alguns dels que han imaginat un futur per a la plaça sense el teatre no hi han sabut visualitzar res que pugui adequar-s'hi millor sempre i que es projecti un nou aparador per als contraforts de l'antiga església i l'equipament quedi més integrat a l'entorn.

Al capdavall, penso que, per força, la ciutat ha de tenir temps per visualitzar millor sant Domènec i plantejar-se amb arguments sòlids quin rèdits podria obtenir de conservar el teatre i embellir-lo. L'Ajuntament ha decidit tirar a terra Pista Castell i la Sala Ciutat i, tot i així, continuen drets ja que no hi ha ni un euro per intervenir-hi ni, en el cas de l'espai de les Escodines, deixar en condicions l'espai contigu al Museu que s'obrirà després de l'enderroc. I què me'n dieu de la reordenació històrica de la Bonavista? Donem temps al temps.

Article publicat a manresainfo.cat el 29-04-2014