#OperaciónPalace, una farsa intolerable

Jordi Évole és un paio intel·ligent. Té ganxo i, en el complex aparador televisiu, té el cor robat a molts espectadors, ja que, en els temps que corren i amb el govern del PP desmantellant l'estat del benestar a cor què vols, ha sabut posar el focus –un focus crític, sarcàstic i de denúncia— en les problemàtiques més injustes i cruentes que afecten la ciutadania. Per fer-ho, doncs, ha comptat tant amb la fidelitat de l'audiència com amb la de bona part de la classe política progre, totalment ineficaç a les institucions i als òrgans de govern a l'hora de canviar el rumb del país, però que utilitza l'eficiència dels nous canals d'informació i la capacitat multiplicadora de les xarxes socials per intentar fer forat. Tot plegat, per cert, ben lícit en un estat on, teòricament, es respecta la llibertat d'expressió i de pensament.

 

Però, amb l'elaboració i posterior emissió del fals documental "Operación Palace", ell i el seu reconegut equip s'han passat de frenada. No pas perquè el producte no tingui una bona factura i hagi aconseguit entabanar bona part dels televidents, sinó perquè, perillosament, transita —com un funambulista per damunt de la mínima superfície del cable d'acer— entre la realitat i la ficció, la informació i la manipulació, la veritat i la farsa. Ras i curt, vol fer creure que és certa una trama fictícia que vol relligar uns fets històrics, bona part dels quals resten tancats, barrats i classificats pels serveis d'intel·ligència de l'estat espanyol. 

 

D'entrada doncs, qualsevol periodista o professional dels mitjans de comunicació ha de, com a mínim, plantejar-se si és ètic traspassar aquesta frontera i utilitzar la fabulació en un espai teòricament informatiu i en l'anomenat prime time televisiu. Perquè "Salvados", malgrat el to a voltes sorneguer, ha emprès, en els últims temps, un estil narratiu ben digne que consisteix a descriure els fets, parlar amb protagonistes o testimonis de primera mà i, en la mesura del possible, presentar objectivament els temes als telespectadors. "Salvados" no és una ficció explícita com aquell "JFK" d'Oliver Stone i que protagonitzava Kevin Costner que molts vam veure a les butaques del cinema i que també volia desentortolligar una trama política històrica d'alt voltatge.    

 

D'alguna manera, per valorar fredament "La Guerra dels Mons" Made in Spain perpetrada per Évole el diumenge 23 al vespre, ens hem de fixar amb quins protagonistes no van aparèixer al sofisticat teatret muntat per a l'ocasió. Fraga, Carrillo i Armada, per descomptat, no hi eren ja que van traspassar. O Suárez, apartat de la vida pública per una malaltia degenerativa incurable des de fa anys. Però tampoc es van prestar al joc Felipe González, Alfonso Guerra, Jordi Pujol. Això convida a reflexionar. Perquè aquests sí que són actors ben propers a la realitat del 23-F i, de ben segur, atresoren la veritat sobre aquell, per Évole, fictici cop d'estat. 

 

En canvi, es presten al joc personatges tan peculiars com Iñaki Anasagasti, Luis María Anson o Jorge Vestrynge, l'home que ara més a l'esquerra es vol ubicar tot i venir de la més extrema de les dretes. També es posen a les ordres d'Évole i la seva banda polítics retirats potser necessitats d'afecte, patums de principis dels vuitanta en hores baixes i, el que és més greu, periodistes de suposat prestigi com Fernando Ónega —autor, segons la farsa, del discurs del rei la matinada del 23-F— i Iñaki Gabilondo que, sens dubte, té al director de "Salvados" com el seu bufó preferit i li riu totes les gràcies. A mi, sincerament, la postura d'aquest degà del periodisme a les Espanyes a "Operación Palace" m'ha decebut moltíssim. Per mi, la seva credibilitat queda tocada. No pas perquè jo no admeti l'humor per fer crítica política —el "Polònia" n'és un exemple brillantíssim—, sinó perquè, en temes com el de la recuperació de la democràcia a l'estat no es poden fer fabulacions ni generar equívocs. Entre moltes altres coses, perquè els fets encara no s'han aclarit i han marcat l'esdevenir d'Espanya i també de Catalunya en les últimes tres dècades.    

 

Després de l'emissió d'"Operación Palace"–un producte, per cert, creat sobre el patró dels formats documentals de producció pròpia més brillants i celebrats de TV3- La Sexta va programar un minidebat a títol de justificació per parlar de la censura aplicada a la família reial i la solidesa de la democràcia a Espanya. I, en aquest marc, sí que personatges com Iñaki Gabilondo van qüestionar els pilars que suporten la monarquia. No caldria sinó. I, de repicó, una reflexió sobre la necessitat de reformar la Constitució. Arribats a aquest punt, la pregunta és ben òbvia: en aquest espai, Gabilondo diu la veritat o també està actuant i  enganyant l'audiència? Certament, el codi deontològic de la professió trontolla. No em vull ni imaginar què passaria si a Alemanya s'emetés per televisió un document semblant en què es presentés l'Holocaust i el nazisme com una comèdia. La frivolitat, en aquest cas, seria injustificable i el dol en la història també existeix.    

 

Perquè, paral·lelament, cada dia que passa es fa més evident que la Transició espanyola va ser una farsa. No tant en el sentit de punt i a part a gairebé quatre dècades d'estat d'excepció i mitificació de la victòria en un conflicte bèl·lic d'una de les dues Espanyes —les de la primera i segona repúbliques, les dels poemes de Machado, Lorca o Maragall—, sinó en la constatació que, malgrat la implantació de la democràcia, hi ha realitats latents que prevalen des de temps immemorials i que el franquisme va enaltir i subratllar. Per tant, si es tractava d'això, d'una transició política, queda clar que el període no s'ha completat. De fet, pel que fa al recel i l'odi racial de de bona part dels sectors politicoeconòmics espanyols, la seva postura no s'ha mogut ni un mil·límetre. Els hereus del nacionalcatolicisme han tornat a copar posicions de poder i, sense fer concessions i amb les noves regles del joc, aprofiten la feblesa de la democràcia de l'estat que els seus parents van reformular canviant Franco pel rei per deixar en no res la divisió de poders, tot i que, a Espanya –encara que Jordi Évole hi faci conya- realment no existeix ni ha existit en els últims 30 anys.

Article publicat a www.manresainfo.cat el 24-2-2014