Lleialtat

Si el contemplem, idealment, des del pati de butaques —d’un cine o un teatre, tant se val—, el lleial contramestre és al costat del capità instants abans que la trama arribi al zenit. El líder li ha confiat tots els secrets i ara, en correspondència, espera sentir-ne el parer. L’anàlisi sense fullaraca, la visió despresa de frivolitats accessòries. La veritat... per dura que sigui. I d’aquest impàs abans de la gran decisió en dependrà el senderi del capità.

En què consisteix la lleialtat? És una actitud, sens dubte. De difícil modulació. Potser binària, hamletiana: ser-ne o no ser-ne, de lleial. Una principi de bilateralitat tàcita, despullada de jerarquies i de principis d’autoritat si, de la seva manifestació, en depèn prendre determinacions. Perquè el capità agafarà el timó per canviar el rumb de la nau, però, si és tan lleial com qui l’aconsella, considerarà la maniobra com a pròpia i, sent doblement lleial, n’assumirà les conseqüències, siguin quines siguin.

Els sacrificis de la lleialtat, ve-t'ho aquí. L’exercici d’abocar salfumant sobre el llibre d’instruccions de l’escala de valors. La que hem estat ordint durant tota una vida. L’orgull, un i altre cop, ens fa reviure i aixecar-nos si caiem, però la lleialtat ens pot estabornir de valent en el moment en què serem al cap del carrer i no podrem recular. No obstant això, el trànsit cap al diagnòstic lleial serà menys dolorós si no confonem el tot amb les parts. ”Pensaràs amb tu, no pas en tu”. Haurem de ser un forense precís que faci una dissecció que desconnecti efectes que, de facto, s’atribueixen a determinades causes.

 Mark Wahlberg i George Clooney a "La tempesta perfecta" (2000) dir. Wolfgang Petersen.

La realitat és tossuda. Tant, com la capacitat humana per comparar la velocitat amb el tocino. Per embolicar la troca, per muntar pel·lícules, per somatitzar emocions... L’orgull, malèvol, en sol ser el motor. Si no fos així, si no tinguéssim latent cert afany de destrucció o, fins i tot, de covarda AUTOdestrucció, contradiríem un principi filosòfic clàssic: homo homini lupus est (l’home és un llop per a l’home). L’egoisme ens corrou, deia Hobbes. Però la lleialtat —aquest cop just a l’inrevés que abans— ens rescata de l’horror, del nostre Leviatan particular.        

Lleialtat és fidelitat? Tractant-se d’una sinonímia plena, hauria de representar l’annexió de dues baules indestructibles. Una cadena d’integritat granítica. La fidelitat capitalitza innumerables ponderacions sobre les relacions de parella. Ser fidel és dir sempre la veritat, no tenir secrets, diuen. Però, quina veritat? La que ens convé a nosaltres o la que, per minúscula que sigui, pugui empastifar una relació ideal(itzada). Dies on hi ha silencis. Massa silencis. Silencis que es tallen amb ganivet i que oculten com, de mica en mica, es desentortolliguen nusos invisibles que es van trencant amb els vaivens de la quotidianitat. Si el lloctinent aconsella la retirada per salvar només la seva pell, enganyarà el capità, però de ben segur que haurà esmicolat la soldadura entre les baules irrompibles. Haurà escrit el principi del final...            

Al capdavall, la lleialtat plena s’assenta sobre el respecte mutu. L’assumpció, sense retrets, d’una decisió, una visió, una idea, una pauta de conducta que sorgeix de la suma ponderada i equilibrada sorgida al marge de la cadena de comandament o de la suposada superioritat moral d’uns o altres. Si no, el lloctinent lleial esdevindria l’execrable capatàs de la plantació de cotó, capaç de ser més cruel amb els seus iguals que el mateix amo. Quan treu el fuet per guanyar-se’n les prebendes, perd la lleialtat  i el respecte de la resta d’esclaus. La dels recollidors de cotó i la de l’amo que, tard o d’hora, li demanarà explicacions i, davant de l’inevitable motí, l’acabarà considerant, no caldria sinó, un esclau negre... igual de detestable que tots els altres.

Igual de funesta es mostra la lleialtat de la màfia tan ben retratada per Mario Puzo i filmada per Francis Ford Coppola. “El padrí” separa, clarament, la lleialtat de la fraternitat i el parentiu consanguini. La família ha de ser lleial. Però ho és molt més el clan. El lligam del Don amb el consiglieri (el conseller) —es digui Clemenza o Hagen— és més ferri que el que estableix amb els germans, la muller... o els propis fills! "Tinc debilitat pels meus fills i els malcrio. Parlen quan han d’escoltar", diu Marlon Brando. Tristament, els llaços de sang poden acabar produint només això mateix: sang, molta sang. Sang a borbolls.  

El consigleri Clemenza parla a cau d'orella a Don Corleone (Malon Brando) a "El padrí" (1972) dir. Francis Ford Coppola.

No en va hi ha aquella lleialtat que en prové, de la sang. El llaç umbilical. La de la paternitat iniciada en la impressió de les primeres hores de vida d’un nadó. La que, per mimetisme, ens transforma en animals racionals, però, especialment, en huracans emocionals plens de pors i inseguretats. I les emocions poden mutilar els escrúpols. Alienar la raó. Un fill és un fill i, potser no pas per lleialtat a un mateix, se li tolera el que no es toleraria a ningú. Per un fill és pot perdre la dignitat. Es poden dir veritats que són mentides. Mentides que aniquilen, que consumeixen.

Fent equilibris i sense mirar avall, anem transitant per la cornisa —com deia l’exentrenador de l’Espanyol Miguel Ángel Brindisi. La cornisa de l’ètica. I arribem a l’antònim de la lleialtat: la traïdoria. L’engranen, sovint malaltissament, tot tipus de pulsions: enveja, frustració, espant, venjança... O, ras i curt, esdevé ”la cautela emprada pel culpable per assegurar l'execució d'un delicte,” com, en l’accepció estrictament legal, assenyala el diccionari.

El Iago shakespearià n’és el paradigma perfecte. Otel·lo creu que li és lleial i n’escolta totes les explicacions sobre el presumpte adulteri de la seva esposa Desdèmona. I el traïdor —aprofitant amb escreix la seva posició moral— li insufla el pecat capital de la gelosia que el conduirà a la gran tragèdia. Heus aquí la brillant al·legoria d’una doble fulla esmoladíssima.

Otel·lo (Lawrence Fishburne) escolta el relat de Iago (Kenneth Branagh) a la cinta dirigida per Oliver Parker el 1995.