Mediocritat

Quan es tracta de fer feina no m’agraden les floritures i la impostura, sobretot quan estan destinades a remenar la cua —com si ens asseguéssim al senat romà— davant dels que tenen la potestas (el poder) encara que la seva autoritas (criteri, prestigi i saviesa) sigui més que discutible.

Us heu fixat en la quantitat de pixatinters que ens envolten? Individus entrenats per ser forts amb els dèbils i dèbils amb els forts. Sempre equipats amb un paraigua que evita que les queixes —però també les bones idees— no esquitxin mai els seus superiors. Càrrecs intermedis, capatassos, encarregats caragirats i bocamolls. Éssers incapaços, insegurs, maldestres, desconfiats...    

A alguns els fan, fins i tot, cursos d’habilitats directives. Si tenen més o menys capacitat per generar empatia, les tècniques del coach els poden ajudar a acabar de bastir la farsa. Però, esclar, s’atrapa més aviat un mentider que un coix, i quan es té el cul llogat i comencen les turbulències, la mediocritat aflora en el seu màxim esplendor. Esquiven el conflicte com esperitats i els cau la careta.

Se’ls pot detectar per la dèria irrefrenable per programar reunions. Però, no ens enganyem, la reunió és el subterfugi de l’inútil que projecta inseguretat i no és capaç de delegar ni confiar en la capacitat dels que l’envolten. Prioritza el control de la poltrona a les esquerdes que altres puguin provocar en el protectorat que els ha cedit l’amo.  

La mediocritat és antagònica a la genialitat, a la brillantor, al canvi. Però el mediocre és el candidat perfecte per fer de sicari fidel tant d’alts directius com de tirans amb reminiscències feudals a les empreses. Un mediocre no diu mai el que voldria dir... espera un copet a l’espatlla quan verbalitza el que volen que digui. És més papista que el papa, encara que les conseqüències de les decisions siguin injustes.  

Per pura lògica, un mediocre només es pot envoltar d’un cordó de submediocres que, alhora, es valen de vicemediocres que contribueixen a perpetuar la mediocritat. Aquesta estructura en què prima la jerarquia i s’ofega el talent serveix per etapes concretes d’entitats, empreses i institucions, però, actualment, gairebé sempre, marca el punt en què comença la decadència, la decrepitud, la crisi. És el principi del final.

I jo veig mediocritat arreu. Cada cop més. Com si l’escala de valors de la prosperitat i les bones idees estigui condemnada i tots plegats ens hàgim instal·lat en una confortabilitat merdosa que som incapaços de revertir. No té res a veure amb idees polítiques, sinó amb actituds. Cada dia remugo més. M’indigno. Em torno encara més inconformista, em rebel·lo davant de la manca de sentit comú i la baixa qualitat sistemàtica... Un dia sí i l’altre, també.     

Ras i curt, moltes vegades penso que jo ho faria millor o, com a mínim, hi posaria una mica més de bon senderi. Que sí, cap problema, em reconec la vehemència i el to contundent. Les coses mai m’estan prou bé. Ni les que perpetro jo mateix! Sóc exigent amb mi mateix i amb els altres. Àcid, mordaç, punyent. De vegades, fins i tot altiu i desagradable. Però, en contraposició, procuro ser generós i donar-me als que m’aprecien. Sense concessions. Trobo que és el més just. La fórmula per establir relacions de qualitat recíproca sol ser ben senzilla: només es tracta de dir la veritat i demanar perdó i rectificar quan creus (i veus) que t’has equivocat. 

D’immediat, la sinceritat i, especialment, la generositat no t’atorguen cap rèdit, ans el contrari.  Però, a la llarga, cimenten un criteri coherent —més bo o més dolent, això depèn de qui s’ho miri— i el retorn en forma de mà estesa quan van mal dades o, el que resulta més emotiu, quan menys t’ho esperes.

No entenc cap més manera de prosperar que ser conscients de les nostres limitacions i, si és el cas, contribuir de ple a que aflorin les qualitats dels altres. No suportaria mai que, tenint la responsabilitat d’haver de decidir, se’m considerés un mediocre embriagat pel poder. O dit d’una altra manera, un enze sense cap habilitat ni criteri per saber veure l’oportunitat de fer les coses com cal.