L'amic Jofre Bardagí, que va participar en el Concert per la Llibertat, va voler explicar als seus seguidors i al públic en general perquè hi intervindria tot i que, fa uns cinc anys, el seu pensament —malinterpretat en alguns sectors catalanistes després d'una entrevista a "La Vanguardia"— no s'acostava, ni de bon tros, a les tesis sobiranistes ni, encara menys, a les indepedentistes. De fet, ara per ara tampoc manifesta una postura radical. I és que, certamanent, no cal. «Vagi per davant que jo sempre he cregut més en treure fronteres que no en posar-ne» va dir en una nota al Facebook, «però, per sobre de tot, sóc un defensor absolut de la llibertat.»
I afegeix, carregant-se de raons, que, «el moment que estem vivint ara, no és el mateix de fa cinc o deu anys i, com molts de vosaltres, crec que ha arribat el moment de fer un pas endavant i dir prou. M'estimo Catalunya, la nostra cultura, la nostra llengua i tot el que som i ningú ens pot negar el nostre dret a decidir». El Jofre és fillol de Joan Manuel Serrat. L'estima i l'admira. De fet, l'idolatra. I el cantautor del Poble Sec li té la mateixa estima. Tot i així, molt probablement —tampoc ho sé del cert perquè no l'he sentit pronunciar-se amb relació a l'actual crisi de relacions entre Catalunya i Espanya— no deu estar del tot d'acord amb l'afillat, un músic de cor tan immens com el seu cap —com ho era el del pare, el mític mestre Bardagí.
Serrat, durant anys, ha fet campanya pel PSOE —no va tenir cap reticència a articular la cella de ZP en el seu dia— i ara, segurament, deu saber entendre la postura del fillol encara que els socialistes no vulguin donar un suport ferri al procés pel dret a decidir. Perquè, ben mirat, l'únic que ha fet el Jofre és evolucionar mogut per la tossuda realitat. Per raons de pell, s'enfronta al càstig a la cultura que fa la dreta i, com a artista, advoca per la llibertat d'idees —el seu padrí també ho va fer com un dels emblemes de la Nova Cançó— però, sobretot, i tenint com a llengua materna i bressol identitari Catalunya, es rebel·la contra l'atac de la maquinària espanyolista —no pas espanyola que molts acceptem com a veïna i fins i tot com a germana— que pretén aniquil·lar-nos sense contemplacions i amb totes les males arts possibles.
L'evolució d'aquest músic barceloní, que a l'agost farà 35 anys i és pare d'una filla preciosa que es diu Ordet, és molt semblant a la d'altres pensadors, intel·lectuals i polítics del país com Josep Ramoneda, Jaume Sobrequés o el mateix Ferran Requejo, que, procedent de cercles propers al PSC i de tesi federalista, ara és membre destacat del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Requejo. com tants altres, va fer diana el dia que, en una autèntica declaració d'intencions pública, va afirmar: «he deixat de ser idiota, ara sóc independentista».
Més exemples, aquest cop a escala bagenca de l'evolució del pensament de l'òrbita socialista. Fa pocs dies, al Canal Taronja de Manresa, l'exalcalde socialista de Sant Joan de Vilatorrada, Ezequiel Martínez, afirmava que, si en aquest moment hi hagués un referèndum per a la plena sobirania del país, votaria que sí. L'exbatlle, amb arrels fora de Catalunya, però amb tota una vida forjada aquí, és un dels mandataris municipals més apreciats pels seus convilatans i per la resta de la comarca. Pes específic a Sant Joan, la seva retirada de la cursa electoral va representar la fi de l'hegemonia socialista al seu poble i el posterior relleu convergent. Martínez, ara retirat de la política, no té edat ni necessitat d'enganyar a ningú. En el seu cas, la tossuda realitat també l'ha acabat convencent.
Per cert, que els regidors socialistes de Sant Joan de Vilatorrada són els que va "renyar" Pere Navarro per no oposar-se frontalment a la instal·lació de l'estelada a l'ajuntament. Esclar que, pel Primer Secretari del PSC, l'onada independentista és tan sols un "soufflé" conjuntural i molts dels col·lectius assistents a la primera reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir són uns hipòcrites... Doncs per ser un soufflé, a can PSC la moguda els ha ben fet vessar l'olla. O és que Navarro no rep els inputs dels "enretirats" Quim Nadal, Montserrat Tura o Ernest Maragall (ara ja em projecte propi)? I, no li fan trontollar el discurs els "dissidents" Àngel Ros, Maria Badia o Marina Geli, entre altres?
En fi, que, personalment, entenc més bé les evolucions de Bardagí, Martínez o Maragall que la mena de nou federalisme naïf que predica Pere Navarro. Naturalment, aquesta es basa en la visió de la jugada de l'històric "cinturón rojo" que conurba Barcelona. Però, pel bo i pel dolent, la visió a comarques és molt diferent. I més quan figures com la d'Oriol Junuqueras a Sant Vicenç dels Horts, s'han encarregat de capgirar algunes tendències i erosionar certs murs espanyolistes aparentment infranquejables. Els lligams més estrets amb les arrels espanyoles de molts catalans d'adopció es trenquen quan els propis familiars els menystenen i els insulten llegint-los, fil per randa, la cartilla argumentada en base a l'ideari cavernari més ranci que s'articula a les clavegueres neofranquistes. Quan el debat polític es centre en l'eix merament nacional i alguns (des de la Meseta) volen imposar-se irracionalment i per drets de conquesta, el federalisme de Navarro no s'aguanta per enlloc. De fet, no els fa peça ni a Ferraz on Rubalcaba és més espanyol que socialista.
La definició perfecte d'aquest bloqueig i final de trajecte (amb castellanada inclosa) la va fer Antoni Castells en el documental de TV3, "Hola Europa". L'exconseller d'Economia va dir que el que hi havia eren «federalistes ‘de boquilla'», en una idea ben argumentada que ja li havíem sentit a Manresa mesos abans que, al capdavall, advoca pel dret a decidir ja que —com ha quedat demostrat cíclicament al llarg de la història— la relació bilateral i amb igualtat de condicions de Catalunya amb Espanya esdevé impossible. I aquesta constatació encara avui immutable esgota qualsevol via federal, com a mínim, a escala peninsular. A nivell europeu, el futur ens ho dirà, tot i que, tal i com evoluciona el panorama, les receptes continentals favorables a l'equilibri i al bé comú tenen ben pocs adeptes.
I afegeix, carregant-se de raons, que, «el moment que estem vivint ara, no és el mateix de fa cinc o deu anys i, com molts de vosaltres, crec que ha arribat el moment de fer un pas endavant i dir prou. M'estimo Catalunya, la nostra cultura, la nostra llengua i tot el que som i ningú ens pot negar el nostre dret a decidir». El Jofre és fillol de Joan Manuel Serrat. L'estima i l'admira. De fet, l'idolatra. I el cantautor del Poble Sec li té la mateixa estima. Tot i així, molt probablement —tampoc ho sé del cert perquè no l'he sentit pronunciar-se amb relació a l'actual crisi de relacions entre Catalunya i Espanya— no deu estar del tot d'acord amb l'afillat, un músic de cor tan immens com el seu cap —com ho era el del pare, el mític mestre Bardagí.
Serrat, durant anys, ha fet campanya pel PSOE —no va tenir cap reticència a articular la cella de ZP en el seu dia— i ara, segurament, deu saber entendre la postura del fillol encara que els socialistes no vulguin donar un suport ferri al procés pel dret a decidir. Perquè, ben mirat, l'únic que ha fet el Jofre és evolucionar mogut per la tossuda realitat. Per raons de pell, s'enfronta al càstig a la cultura que fa la dreta i, com a artista, advoca per la llibertat d'idees —el seu padrí també ho va fer com un dels emblemes de la Nova Cançó— però, sobretot, i tenint com a llengua materna i bressol identitari Catalunya, es rebel·la contra l'atac de la maquinària espanyolista —no pas espanyola que molts acceptem com a veïna i fins i tot com a germana— que pretén aniquil·lar-nos sense contemplacions i amb totes les males arts possibles.
L'evolució d'aquest músic barceloní, que a l'agost farà 35 anys i és pare d'una filla preciosa que es diu Ordet, és molt semblant a la d'altres pensadors, intel·lectuals i polítics del país com Josep Ramoneda, Jaume Sobrequés o el mateix Ferran Requejo, que, procedent de cercles propers al PSC i de tesi federalista, ara és membre destacat del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Requejo. com tants altres, va fer diana el dia que, en una autèntica declaració d'intencions pública, va afirmar: «he deixat de ser idiota, ara sóc independentista».
Més exemples, aquest cop a escala bagenca de l'evolució del pensament de l'òrbita socialista. Fa pocs dies, al Canal Taronja de Manresa, l'exalcalde socialista de Sant Joan de Vilatorrada, Ezequiel Martínez, afirmava que, si en aquest moment hi hagués un referèndum per a la plena sobirania del país, votaria que sí. L'exbatlle, amb arrels fora de Catalunya, però amb tota una vida forjada aquí, és un dels mandataris municipals més apreciats pels seus convilatans i per la resta de la comarca. Pes específic a Sant Joan, la seva retirada de la cursa electoral va representar la fi de l'hegemonia socialista al seu poble i el posterior relleu convergent. Martínez, ara retirat de la política, no té edat ni necessitat d'enganyar a ningú. En el seu cas, la tossuda realitat també l'ha acabat convencent.
Per cert, que els regidors socialistes de Sant Joan de Vilatorrada són els que va "renyar" Pere Navarro per no oposar-se frontalment a la instal·lació de l'estelada a l'ajuntament. Esclar que, pel Primer Secretari del PSC, l'onada independentista és tan sols un "soufflé" conjuntural i molts dels col·lectius assistents a la primera reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir són uns hipòcrites... Doncs per ser un soufflé, a can PSC la moguda els ha ben fet vessar l'olla. O és que Navarro no rep els inputs dels "enretirats" Quim Nadal, Montserrat Tura o Ernest Maragall (ara ja em projecte propi)? I, no li fan trontollar el discurs els "dissidents" Àngel Ros, Maria Badia o Marina Geli, entre altres?
En fi, que, personalment, entenc més bé les evolucions de Bardagí, Martínez o Maragall que la mena de nou federalisme naïf que predica Pere Navarro. Naturalment, aquesta es basa en la visió de la jugada de l'històric "cinturón rojo" que conurba Barcelona. Però, pel bo i pel dolent, la visió a comarques és molt diferent. I més quan figures com la d'Oriol Junuqueras a Sant Vicenç dels Horts, s'han encarregat de capgirar algunes tendències i erosionar certs murs espanyolistes aparentment infranquejables. Els lligams més estrets amb les arrels espanyoles de molts catalans d'adopció es trenquen quan els propis familiars els menystenen i els insulten llegint-los, fil per randa, la cartilla argumentada en base a l'ideari cavernari més ranci que s'articula a les clavegueres neofranquistes. Quan el debat polític es centre en l'eix merament nacional i alguns (des de la Meseta) volen imposar-se irracionalment i per drets de conquesta, el federalisme de Navarro no s'aguanta per enlloc. De fet, no els fa peça ni a Ferraz on Rubalcaba és més espanyol que socialista.
La definició perfecte d'aquest bloqueig i final de trajecte (amb castellanada inclosa) la va fer Antoni Castells en el documental de TV3, "Hola Europa". L'exconseller d'Economia va dir que el que hi havia eren «federalistes ‘de boquilla'», en una idea ben argumentada que ja li havíem sentit a Manresa mesos abans que, al capdavall, advoca pel dret a decidir ja que —com ha quedat demostrat cíclicament al llarg de la història— la relació bilateral i amb igualtat de condicions de Catalunya amb Espanya esdevé impossible. I aquesta constatació encara avui immutable esgota qualsevol via federal, com a mínim, a escala peninsular. A nivell europeu, el futur ens ho dirà, tot i que, tal i com evoluciona el panorama, les receptes continentals favorables a l'equilibri i al bé comú tenen ben pocs adeptes.
Article publicat a Manresainfo.cat el 30-06-2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada