Som a dos mesos mal comptats de les eleccions municipals. Per a
molts, una contesa menor amb el 27-S a l’horitzó. Per a d’altres, res
comparat amb l’enjòlit de l’hipotètic canvi de tornes a Madrid. Sigui
com sigui, hi ha ganes de canvi i, per fer-lo realitat, potser que
comencem pels pobles, viles i ciutats. Amb una classe política
desprestigiada (especialment gràcies a la pudor que fan les cúpules dels
grans partits) i tenint en compte que aquí i allà no n’hi ha un pam de
net, si més no, els que hem d’escollir per governar-nos a casa que
tinguin un mínim de decència, no?
Posats a demanar, fóra bo que els candidats als ajuntaments visquin
al municipi o hi passin moltes hores al dia per raons de feina. Sempre
he trobat de mal gust decidir sobre un indret en el qual ni s’hi paguen
els tributs. De la mateixa manera, reclamaria un coneixement global de
la ciutat i certa perspectiva històrica. Els candidats han de ser
conscients del valor del nostre patrimoni i del paper que ha jugat el
municipi en les diferents etapes viscudes.
Amb això no vull dir que els aspirants a regidor hagin de passar el
control de denominació d’origen de l’hereu i la pubilla, però sí que
seria exigible disposar d’un esquema mental dels diferents barris, del
teixit associatiu, social i econòmic dels diferents sectors i de com
quests s’han anat conformant i transformant amb el pas dels anys.
Aquest tipus de coneixements, sumats a altres aptituds de caire més
personal, són els que llueixen en una manera de fer política més
pròxima —més real si es vol dir així. Un carrer que cal reasfaltar
representa, d’entrada, una necessitat despresa de matisos ideològics. Si
hi ha debat, el més segur és que derivi de la prioritat amb què es
decideixi fer l’obra i del favoritisme que tingui el regidor de torn
sobre un sector o altre del municipi.
Als ajuntaments, la democràcia és més directa i, quan van mal
dades, les responsabilitats espeteguen als morros. De la mateixa manera
que s’atrapa més aviat un mentider que un coix, es caça abans un regidor
que no pas un diputat aforat.
Tampoc m’agrada massa la postura d’aquell o aquella que s’agafa la
sala de plens o el despatx de l’ajuntament com un salvavides perquè o el
món laboral (o la seva mateixa incompetència) no li permeten guanyar-se
la vida dignament. L’Ajuntament no ha de ser un taller ocupacional.
Per això, la política hauria de ser un camí d’anada... i de
tornada. Entre altres coses perquè la professionalitat —tan prestigiada
en alguns gremis— en la classe política d’aquest país massa sovint ha
acabat degenerant en l’encadenament a la poltrona i el subterfugi de la
mediocritat i del cul llogat. D’aquesta conducta, un amic en diu
“esconisme”. Bé, en l’àmbit dels ajuntaments en podríem dir “edilisme”,
la malaltia que pateix el que no marxa de la llista electoral ni amb
aigua calenta.
Per últim, i encara que siguem pocs els que ho fem, un candidat i,
per extensió, una llista que aspiri a ocupar un espai a l’Ajuntament,
hauria de tenir un projecte ben definit. Un programa. Una llista de
prioritats clares i concises. Realistes, però il·lusionants. No
necessàriament radicals i a contrapèl de les etapes anteriors.
Per coherència, doncs, i tornant al coneixement del terreny que es
trepitja, un programa ampli, holístic i amb certa visió crítica no pot
sorgir d’una candidatura que s’hagi presentat a corre-cuita i no tingui
al darrere un suport ciutadà prou ampli o hagi viscut cert procés de
debat i reflexió entre diferents sectors poblacionals i econòmics.
Naturalment, és inevitable haver-se d’empassar les candidatures
conjunturals que aprofiten la inèrcia del moment per entrar a la sala de
plens i, durant quatre anys, fer discursos allunyats del dia a dia del
municipi i no aportar res en el si del debat ciutadà. Una llàstima si
tenim en compte que el que s’hi decideix és el que més afecta al nostre
entorn més immediat. Al que tenim al costat de casa.
Article publicat a elpou.cat el 17-3-2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada