El periodista actual és bipolar.
Necessita un bon psicoterapeuta perquè el codi deontològic —com les
flors de Bach, la gelea reial o les cues de pansa— no li cura la
malaltia. Alterna episodis d’esquizofrènia obsessiva amb altres de
megalomania i disfòria. Conseqüències: hi ha dies que els mitjans es fan les informacions a sobre
i ho justifiquen pel fet que s’ha de dir alguna cosa. Perquè la
població i, sobretot, la competència estan pendents del seu relat de la veritat.
L’adrenalina puja i per a alguns s’hi val tot: reproduir piulades sense
contrastar, gravar imatges o fer fotos des d’una torre d’alta tensió,
relacionar causes i efectes que no tenen cap nexe, titular a cinc
columnes sentències groguenques...
Per contra, als periodistes, quan s’asseuen a fer l’article
d’opinió del cap de setmana o sorgeix la valoració d’un tema en la
tertúlia de torn, els irromp l’ètica i la necessitat de defensar a
ultrança el dret a la informació. Reflexió que, gairebé sempre,
s’acompanya de la defensa de l’objectivitat i el rigor propis en
contraposició a aquells que no mereixen cap credibilitat. En aquell
precís instant, el terapeuta veu l’informador estirat al divan i en
certifica la bipolaritat davant d’una simptomatologia clara: vehemència
compulsiva del que creu ser un líder d’opinió tenint l’armari ple de
cadàvers.
Ja ho va dir Ryszard Kapuscinski: “quan es va descobrir que
la informació era un negoci, la veritat va deixar de ser important”, una
sentència que podem acompanyar d’una altra de la qual desconec
l’autoria: “no deixis que la veritat t’espatlli un bon titular”. En
qualsevol cas, una cosa són els periodistes i l’altra els mitjans de
comunicació per als quals treballen. De la mateixa manera que una cosa
són els capellans i l’altra la jerarquia eclesiàstica. Mentre que fóra
bo que els informadors treballessin amb ètica, independència i compromís
social; els mitjans —com qualsevol empresa capitalista— pretenen
guanyar diners i obtenir notorietat amb els recursos dels que disposen.
D’escrúpols, ben pocs.
El resultat és una allau informativa repetitiva, humanament reprovable i fastigosament parcial. Fets recents: l’assassinat d’un professor en un institut de Barcelona a mans d’un alumne adolescent o l’estavellament premeditat d’un avió d’una companyia Alemanya, ocupen més minuts a la tele i a la ràdio i fan córrer més rius de tinta que les víctimes diàries a Síria o les que s’acabaran sumant al Nepal.
Les dues primeres notícies, a més, activen l’alarma social i, òbviament, això ven més.
També hi ha un terme mig: el naufragi les barcasses d’immigrants
africans a Lampedusa i al sud d’Itàlia que, com a fenomen continental
del qual no estem exempts, també agafen certa volada, tot i que els
periodistes, com que no hi ha respostes governamentals, acabin
focalitzant els tractaments en el factor humà. Aquell que es basa
en la recerca de testimonis més o menys directes que, passada la
commoció inicial, passen a ser tant o més anònims i tant o més
desgraciats que abans.
La generació d’impactes comunicatius és incalculable i la
multiplicació dels missatges —vertaders, falsos, tendenciosos o
interessats— és exponencial a través de la connectivitat global i les
xarxes socials. El fenomen ja fa que alguns parlin d’infoxicació
o, el que és el mateix, un excés d'informació que provoca els receptors
total incomprensió i manca d’assimilació de les notícies. Ha arribat un
punt en què és més important cridar l’atenció de l’audiència que el
valor analític de la notícia. Per això, els més llestos i sensats del
sector de la comunicació, els publicistes, fa temps que van inventar les
campanyes virals que, com una plaga, disfressen d’informació,
escàndol o fenomen massiu a les xarxes, una mera campanya comercial. El
creatiu publicitari —quasi sempre basat tècniques nord-americanes en què
el màrqueting ho regeix absolutament tot— té l’objectiu primordial de
vendre i, per fer-ho, li cal arribar al màxim nombre de persones
possible esquivant els milers i milers d’impactes comunicatius que rebem
diàriament.
Per tot plegat, cada cop són més discutibles, per exemple, les
burdes estratègies dels mitjans per influir en el vot. En aquest cas,
les xarxes han contribuït a difondre algunes veritats ocultes que
han estat més efectives que l’enquesta precuinada amb Avecrem i bilis
en algunes redaccions. D’informació en circula per parar un tren, però
molt poca és elaborada i precisa. Entre molts altres factors, perquè els
propietaris dels mitjans paguen les noves generacions de periodistes a
preu de saldo ja que la societat no és prou crítica per seleccionar què
aprofundeix i què és banal o superficial. Per tant, per set-cents euros
al mes o a tant la peça, el que no es pot pretendre és forjar periodisme
d’investigació ni desvelar cap Watergate.
Al capdavall, amb aquest panorama i si ens considerem part del
magma anomenat audiència, el prioritari per no embogir és educar els
nostres fills —i reeducar-nos nosaltres mateixos— per fer, cada dia més,
una lectura crítica de la informació i, sobretot, de qui la difon. Està
ple de diaris electrònics confidencials elaborats per sicaris del poder
polític i econòmic; tenim una TDT amb molts canals definitius
que, definitivament, disposen de molt pocs diners per emetre continguts
amb cert caire divulgatiu; la televisió i la ràdio estan plenes
d’entreteniment per a cervells amb neurotransmissors descarrilats, i, al
carrer, cada dia es llancen centenars de publicacions gratuïtes en què
no hi ha frontera entre informació i opinió, entre divulgació i
publicitat, entre el gra i la palla.
Article publicat a elpou.cat el 27-4-2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada