Moderar i moderar-se

Caure bé a tothom és impossible. Com més anys faig, més constato la repulsió atàvica que generem a d'altres persones. Al capdavall, després de força temps conduint actes públics, és inevitable estar sempre encertat en el to i satisfer les expectatives del públic que, al cap i a la fi, és qui acaba gaudint o pesant figues en xerrades, taules rodones, entregues de premis, presentacions, debats... A Ramon Mingo, divuitè a la llista de Ciutadans per a les eleccions municipals, no li resulto simpàtic. Ja em sap greu. Va arribar a aquesta conclusió dimecres passat, 29 de maig, en què vaig tenir el privilegi de moderar —per quarta contesa consecutiva— un debat d'alcaldables a Manresa organitzat per "El Pou de la gallina" i la Federació d'Associacions de Veïns.

De fet, el meu paper tampoc li va semblar adequat al cap de llista de la formació, Antonio Espinosa, en el moment que, amb la intenció d'aclarir el seu discurs, vaig voler matisar-li que les mesures que plantejava a Valentí Junyent potser es podrien fer realitat si governaven o, d'alguna manera, podien incidir en les decisions municipals. Ho va interpretar com una ofensa, tot i que l'aclariment em va semblar oportú davant de l'ús erràtic que feia dels temps verbals en la nostra llengua. Voler expressar-se en català i no dominar-lo és un handicap. Un escull que es castiga durament sobretot si s'agafa un to de mestretites.

Domingo Beltrán, del PP, fa poc que fa servir el català en públic i s'esforça per fer-ho amb correcció. Però, en aquella mateixa vetllada, en cap cas va ser necessari fer cap aclariment en les seves argumentacions. Tot i les dubitacions lògiques en algú que no se sent del tot segur parlant una llengua, el sentit comú —al marge de la ideologia i les propostes que pogués fer— i, sobretot, l'educació i el respecte imperen sempre en les seves intervencions.  

Moderar polítics en campanya no és fàcil, encara que es pactin i s'exposin en públic les normes i els ponents, tàcitament, acceptin les regles del joc. I això que en la introducció d'aquell debat —que, per als que no ho sàpiguen, consisteix en una formulació de preguntes entre candidats amb temàtica del tot oberta i temps limitats de resposta— vaig subratllar que el ritme volia ser àgil i directe i, sobretot, que volíem defugir dels mítings perquè —insisteixo— s'organitza l'acte per al públic i, en última instància, qui s'asseu a la platea és qui acaba jutjant la claredat i conveniència dels discursos, l'empatia i la capacitat d'il·lusionar dels líders i, en especial, la cintura que tinguin per improvisar qüestions complexes en funció de —no va ser el cas— la idea i projectes de ciutat que tinguin al cap.

Ben mirat, la manca de brillantor en la gran majoria de plantejaments que es van sentir a l'auditori de la Plana va propiciar que Pere Fontanals, director de Manresainfo.cat, bastís una crònica titulada "Debat de «molt deficient»". Com era d'esperar, l'article va desencadenar un reguitzell de comentaris anònims al web i la intervenció del citat Ramon Mingo titllant-me de "gracioset" i acusant-me d'administrar malament els temps. En l'últim aspecte, nego rotundament que fes concessions. Sobre la gràcia que pugui tenir o no, em remetré a l'oportuna observació que va fer Friedrich Nietzsche: "La potència intel·lectual d'una persona es mesura per la dosi d'humor que és capaç d'utilitzar." I la sornegueria és com la caritat cristiana: ben entesa, comença per un mateix.

Els que han assistit a actes que he presentat ja saben que m'agrada que els assistents participin d'un ambient relaxat i planer. Hi hagi o no autoritats, intento arrencar algun somriure fent broma dels de dalt, dels de baix, dels del mig, dels de la vora i, en especial, de mi mateix. Reitero, els actes es fan per a qui se'ls mira i una mica de xou crec que sempre s'agraeix. En tot cas, però, la vetllada del debat em vaig voler disculpar per si, en algun moment, s'havia sentit ofès algú, en el benentès que la cursa cap a les municipals genera moltes tensions.

Suposo que, per la conjuntura i el moment polític, el Partido de la Ciudadanía —la formació de moda— acabarà asseient-se a la Sala de Plens de l'Ajuntament en el pròxim mandat. Personalment, i veient les carícies que m'han dedicat els seus membres a Manresa, em sabrà molt greu si és en detriment, sense anar més lluny, de la llista socialista que encapçala Felip González, una bona persona que, amb sentit de l'humor, admet que representa un partit en hores molt baixes. El Felip i jo no pensem igual respecte a l'encaix de Catalunya a l'estat, per exemple. Però, per coneixement de la ciutat i l'Ajuntament o per capacitat de diàleg i generació de consensos, m'estimo més que en els propers quatre anys presenti mocions al Ple el PSC que Ciutadans.

Article publicat a Manresainfo.cat l'1-5-2015