Allò que en deien obra social

Entre els assajos publicats aprofitant l'embranzida de Sant Jordi, colgat per sota dels mediàtics de Jaume Barberà o José María Gay de Liébana, s'hi podia trobar la proposta de l'historiador econòmic Francesc Cabana, "Espanya, un pes feixuc", publicat per Pòrtic a finals de l'any passat i que, certament, va tenir una promoció més aviat modesta. Nascut a la capital catalana i president de l'Ateneu Barcelonès, el veterà analista fa un repàs de la conjuntura politicoeconòmica dels últims temps i, sobretot, desgrana l'estratègia del govern espanyol per ensorrar el model de les caixes d'estalvis que tanta fortuna va fer a casa nostra des del segle XIX fins fa pràcticament quatre dies. 

 

Cabana, cunyat de Jordi Pujol i un dels impulsors de Banca Catalana, coneix a fons els intringulis del món de la banca i posa sobre la taula tant els excessos d'algunes caixes —del país i de la resta de l'estat— com l'interès d'Espanya per dinamitar-ne la prevalença en el món globalitzat. I és que si una cosa positiva tenien aquestes entitats, especialment les més petites, era la proximitat a la gent i al territori. Ben cert és que el cas de Bankia —associat a una grossera politització i saldat amb un rescat multimilionari—  ha acabat enterbolint els beneficis que, en el seu moment i deixant al marge l'activitat merament financera, van portar a terme les caixes d'estalvis a Catalunya.

 

L'obra social d'aquestes institucions —aquell percentatge que no es retornava al Banc d'Espanya a canvi que revertís en la ciutadania— va contribuir a fer realitat potents iniciatives en el camp de l'habitatge social, a principis del segle passat, o més modernament en la creació de centres i beques d'ensenyament o la vertebració de centres sanitaris de tecnologia puntera. A Manresa, per exemple, les vivendes de la Sagrada Família, el col·legi Oms i de Prat o l'extingida Unitat Coronària del carrer dels Caputxins són alguns exemples de la iniciativa de la difunta Caixa d'estalvis o allò que en altres topants en van dir també monte de piedad.

 

En els últims dies, dues realitats ben diferenciades m'han fet tornar a posar en valor la tasca de les fundacions de les caixes, els ens jurídics que, en els últims anys, paulatinament es van anar encarregant de gestionar aquella obra social. La primera estampa, el complex de Món Sant Benet. Un bon exemple del que va voler ser i malauradament ja no és. La joia de la corona de la Fundació Caixa Manresa s'ha anat allunyant de l'anhelada esplendor a mesura que les fusions bancàries han anat allunyant, paral·lelament, el centre de decisió de l'entitat. Del centre d'operacions del polígon de Santa Anna (ara també un edifici gairebé fantasma) a la Pedrera; i del Passeig de Gràcia barceloní a Madrid, on em temo que els gestors del Fondo de Restructuración Ordenada Bancaria (FROB) se'ls enfum de la virolla el monestir, l'hotel, Alícia i la resta del país de les meravelles bagenques.

 

Precisament els de la comarca, encara recordem amb estupor l'aparició de Rosa Oriol (de Tous) en aquell capítol de "El paisatge favorit de Catalunya" de TV3, on revelava que cercava la inspiració al claustre de Sant Benet. Com una beata hospiciada, la joiera rossa platí era acollida per la mare superiora del temple, la directora de la Fundació Caixa Manresa Marta Lacambra, una enviada del bisbe Todó en substitució de sant Jaume Torras i Rodergas. Tot plegat, pocs mesos després del principi del final de Caixa Manresa, primer modernitzada i encebada i, en una segona etapa, fusionada sense condicions amb l'endeutadíssima Caixa Catalunya. 

 

Un altre episodi que ja m'ha posat de més mala baba el vaig viure mentre elaborava el tema central del número de maig d'El Pou de la Gallina dedicat a totes aquelles persones i col·lectius que passen moltes hores als hospitals de Manresa. En una de les entrevistes a la unitat infantil de Sant Joan de Déu, vaig compartir una estona molt agradable amb dos membres del col·lectiu Pallapupas. La seva tasca consisteix a fer menys traumàtica l'hospitalització dels nens i nenes i a endolcir l'ambient —sovint dur i cruel— de les proves, els tractaments i, molt especialment, de les intervencions quirúrgiques. Una tasca encomiable que agraeixen els infants i els familiars, però també el personal sanitari que, per professional que sigui, agraeix la mediació i el suport dels pallassos d'hospital.

 

Per als pacients, el servei dels Pallapupas és gratuït i a la carta —cada petit és un món i requereix una estratègia distinta— però, esclar, cal que el centre subvencioni aquestes actuacions d'una manera externa, al marge del pressupost ordinari de l'hospital. La tasca dels clowns es finança a partir de patrocinadors. A Althaia, fins fa poc, els Pallapupas apareixien dos cops per setmana. En costejaven el servei els germans de l'orde de Sant Joan de Déu, la mateixa Althaia i la Fundació Caixa Manresa. Aquesta última, en el darrer curs, se n'ha desentès. Per aquest motiu, ara els clowns visiten l'hospital un únic dia, els dijous.

 

I això que la flamant Fundació Catalunya-La Pedrera és patrona d'Althaia, una herència de la difunta Caixa de Manresa. Tot plegat una mostra més que, de mica en mica, es va esborrant del tot la petja de l'obra social d'una entitat fundada el 1865. Una institució arrelada al territori i amb uns compromisos amb la ciutadania i el teixit social que, un embarrancada en les fusions, han passat a millor vida. CatalunyaCaixa és a mans del FROB —ras i curt, està intervinguda per l'estat i està tan podrida que no l'ha volgut comprar ningú— i aquest ordena y manda. Això sí, una bona colla de bagencs encapçalats per Adolf Todó, Jaume Massana i, fins fa poc, Manel Rosell continuen xuclant de la mamella i esperant, fent gala del cinisme més absolut, el dia del judici final en què algú, prèvia indemnització milionària, els faci fora de la butaca de pell encoixinada. Indecent, del tot indecent.

 

Article publicat a manresainfo.cat el 29-4-2013