Escriure bé

Escriure bé és difícil. No tant per la necessitat d'adquirir cert estil, sinó per la conveniència de transmetre de manera diàfana i mitjanament atractiva una idea, una imatge, una parer, una percepció, un sentiment... L'escriptura sovint s'equipara a la parla ja que no sempre els discursos més extensos són els que revelen més contingut. Calen poques paraules —si són precises i adequades— per descriure i traslladar als altres allò que volem comunicar. La claredat esdevé tan màgica com essencial quan, dia rere dia, topem amb massa gent que parla per no dir res. Són discursos innocus, de la mateixa manera que hi ha textos buits, sense ànima, mancats d'intenció i d'interès.

Escriure bé potser s'ha de basar en ser precís i poc abusiu. Virtuós en el sentit més aristotèlic. Aquell que ubica la idoneïtat entre l'excés i el defecte. Es tendeix a pensar que un text amb tots els ets i uts ha d'enfilar-se fins al registre lingüístic propi de les ments més selectes. Caldrà, doncs, que es creï amb prou vehemència i s'articuli amb mots prou sofisticats perquè, a posteriori, pugui ser descodificat i prestigiat pels més llestos de la classe. Un plantejament coherent, però restrictiu i erroni si del que es tracta és de garantir que el discurs arribi planer al destinatari. Un remitent que, de ben segur, ens refusarà si som enrevessats i ens menystindrà si no el captivem.  

Escriure bé, com a activitat artística, abasta un altre paral·lelisme: la interpretació. El controvertit cineasta Albert Serra diu que el problema de molts actors i actrius és que actuen. Una afirmació tan estúpida com sorprenentment real. L'actuació creïble té, com a propòsit bàsic, allunyar-se de la impostació i l'exageració més pròpies de la farsa teatral. Una treball actoral mesurat en què el convincent és allò que sorgeix de manera orgànica, fluida, espontània, natural... La sobreactuació —com l'alta sofisticació literària— és una opció de gènere que pot resultar molt pedagògica per subratllar virtuts i carències humanes extremes, però que, difícilment, pot esdevenir una constant en la creació artística.  

Escriure bé ha de permetre estructurar un text amb el mateix ritme que desprèn una peça musical ben orquestrada. Els tons i els matisos s'han d'anar abocant i evocant compassadament. Amb naturalitat o sincocapadament, segons convingui. Amb l'estratègia de qui concep un tot i vol relatar una història amb principi, nus i desenllaç. Dependrà de l'enginy de l'autor fer començar el conte pel principi o capgirar-ne l'ordre lògic per esfilagarsar la història fins a desplegar del tot la trama. Completar totes les fases del joc és una consigna vàlida i obligada per a la novel·la més hiperrealista, però també per al bitllet de deu línies del periòdic local o la circular.

Escriure bé porta, en últim terme, a fer un exercici d'estil cada cop que comencem a emplenar de lletres un full en blanc. El mateix punt de partida que afronta el pintor davant del llenç impol·lut, l'escultor acarat a un bloc tosc de matèria o el músic indefens i armat tan sols amb un llapis minúscul en front d'un pentagrama de línies paral·leles inacabables. Si no som capaços de dir ni aportar res, potser és millor no escriure: ni bé, ni malament. 

Article publicat a manresainfo.cat 26-11-2013