Duran Duran

Quan vaig néixer, fa 36 anys, Josep Antoni Duran Lleida ja era president de la Unió de Joves, on es foguegen els cadells d'Unió Democràtica. Fa tants anys que es dedica a politiquejar i remenar la cua —sobretot la cua— per aquí i per allà que ha arribat a superar, amb escreix, les prevalences inacabables a la cúspide del poder de personatges com Josep Lluís Núñez o el mateix Jordi Pujol, que per als de la meva generació semblava que no s'havien d'acabar mai, que les seves presidències eren perpètues. No n'havíem conegut pas cap més. Afortunadament, a tots dos els va arribar el relleu i van arribar nous temps, nova gent i noves idees sense tanta fortor de càmfora.

Duran té accentuada la megalomania. Quan parla, sembla que s'escolti. A Madrid agrada perquè és un home d'ordre, educat, net i polit. Com ho era, aparentment, l'"hidalgo" castellà protagonista del Lazarillo de Tormes, que tenia una capa de presència espatarrant, però només tenia això... la presència. En el fons era com una rata, pobre de butxaca... i d'esperit. A la capital del regne l'estimen més que aquí. Normal, si es considera que només fa que posar pals a les rodes a les aspiracions sobiranistes catalanes i mantenir l'equidistància per continuar sent "un catalán con seni" —aquella manera tan insofrible com els mesetaris fan sonar la "enya" catalana.  

Els últims dies, en què no ha parat de fer l'impossible per dilatar els terminis del referèndum per la independència de Catalunya, l'home ja m'ha enervat més del normal. Irritat, fa un parell de dies vaig piular a les xarxes socials: "Duran no només ha traït l'esperit fundacional de Carrasco i Formiguera —com ja li va recordar el seu opositor Vila d'Abadal referint-se als principis fundacionals d'Unió— directament s'erigeix en el Cambó del segle XXI." No sabia pas que el meu comentari portaria tanta cua. Ràpidament —i gràcies a les noves tecnologies—  dos col·legues van entrar en el debat, fent-hi aportacions interessantíssimes davant de la (innocent?) comparança que jo havia posat sobre la taula.

La primera gran observació em deia que Francesc Cambó va finançar la col·lecció Bernat Metge de títols grecs i llatins en català i el primer diccionari de la nostra llengua: el de Pompeu Fabra; a part de llegar un bon nombre d'obres d'art al MNAC. El secretari general de CiU, en canvi, no ha finançat res. I afegia que el líder de la Lliga Regionalista "representa avanços i retrocessos —no podem oblidar el context de violència dels anys vint i trenta— Duran sempre ha estat un fre." Pocs minuts després, intervenia un altre col·lega dient: "Cambó tenia discurs —discutible, naturalment, però discurs. Només cal llegir l''Homenot' que li va dedicar Josep Pla. Va deixar coses al país. Duran només té ambició, i tot el que deixarà serà un rastre de bava i terra cremada." 

En aquest moment, servidor no va poder fer més que admetre un ampli desconeixement de la figura de Cambó. Per justificar-me, vaig argumentar que només volia subratllar la necessitat de Duran de tenir sempre un peu ficat a Espanya. I esgrimia: "Estic cansat de sentir espanyolistes recalcitrants (Aznar és un d'ells) que lloen la figura de Cambó, senyal inequívoca que la història el té com un català ‘obedient'". La resposta no es va fer esperar: "Certament, la utilització que fa l'extrema dreta espanyolista de figures com Cambó o Pla distorsiona la visió que en tenim. En tot cas, la insignificança, la ridiculesa d'Aznar passarà  i l'obra de Cambó o Pla queda." Ho rematava amb fina erudició l'altre col·lega "No és estrany que Aznar parli bé de Cambó. No en va va ajudar Franco a finançar la ‘cruzada'. Com March o Mateu (‘el Mateu dels ferros', que li deien). En aquells moments, Espanya tenia alguna cosa per oferir a la burgesia catalana. Ara, no té res. Com deia Gaziel, Espanya sempre s'ha sustentat sobre tres peus: "el trono, la espada y el altar". Una monarquia corrupta, un exèrcit que només és valent amb els que no es poden defensar i una església fanàtica i putrefacta. I això no ha canviat. Però a Duran, i als seus amics del lobby del Pont Aeri, ja els va bé." Brillant. 

Francament, i baixant a un registre més d'estar per casa, entre els meus, de les persones que, com Duran, fan el trist paper d'engalanar-se reversiblement amb dues banderes, sempre n'hem dit botiflers. El seu equivalent a la vida quotidiana podria molt ben ser el veí caragirat, el comerciant fals com un duro sevillà o la cunyada hipòcrita que ens fa la gara gara al dinar de Sant Esteve. Aquell que diuen que té molta terra a l'Havana, oi? En fi, el que els modernets erràticament normalitzats en dirien un "jaqueter". Pura essència de la classe política que actualment el ciutadà més detesta...

Per cert, un dels col·legues que em van il·lustrar sobre la figura de Cambó també em suggereix el títol d'aquest escrit: "Duran Duran". No pas per aquell grup de pop britànic que va abanderar el moviment "new wave" als vuitanta, sinó perquè el líder d'Unió porta més de tres dècades entorpint i repetint-se més que la tornada d'un dels èxits de la banda "Wild boys" (nois salvatges). També té un costat selvàtic... primari. Ell mateix ho ha reconegut: és cristià de cintura cap amunt i demòcrata de cintura cap avall. No caldria sinó.

Article publicat a manresainfo.cat el 25-3-2013