Estem cansats de veure pel·lícules i sèries nord-americanes amb
complexes trames judicials en què, per damunt de qualsevol delicte
(encara que un reu sigui sentenciat a morir a la cadira elèctrica) el
que resulta més greu davant l’autoritat judicial és l’acte de cometre
perjuri. O sigui, i cito el diccionari normatiu, «jurar en fals, mancar
al jurament donat.» És a dir, faltar a la veritat (sovint per propi
interès). Ras i curt: mentir com un vulgar lladregot de nectarines.
Als Estats Units —que en molts aspectes no són precisament un
mirall— castiguen molt durament els falsos testimonis, no únicament quan
aquests es produeixen “on court”(davant del tribunal) sinó també en
comissions d’investigació, en compareixences públiques a les
institucions o davant dels mitjans de comunicació. De fet, Richard
Nixon, el president del Watergate, va dilapidar la seva carrera i es va
veure obligat a dimitir quan es va trobar al cap del carrer. Mentir pot
ser pitjor que robar, encara que el perjuri pretengui protegir terceres
persones i es descobreixi passats una anys del delicte. Mentir és molt
greu fins i tot amb caràcter retroactiu.
Igual que a Catalunya i a l’estat espanyol, oi? Amb tots els
escàndols de corrupció, prevaricació i espionatge, a la majoria ens
vénen ganes de posar uns quants polítics de cara a la paret i no
deixar-los girar fins que hagin confessat tota la veritat o,
directament, els caigui la cara de vergonya. I n’hi ha mols que el tenen
dur, el rostre. Duríssim! Que ja n’hi ha prou de rodes de premsa i
declaracions negant la veritat i escudant-se davant de martingales que
no s’aguanten per enlloc. Es deuen pensar que els ciutadans som imbècils
i que ja s’hi val tot per conservar la poltrona o seguir donant gas a
fons al “modus vivendi” del nou ric que és tan pobre que només té
diners.
Al festival de la mentida ja s’hi apunta tothom: polítics,
empresaris, diaris i opinadors de tercera. Sota la presumpció
d’innocència es diuen barbaritats i es justifiquen delictes flagrants. I
com que la justícia va com va i està fiscalitzada (mai tan ben dit) pel
poder polític, aquí el més tonto fa rellotges i busca un bon titular.
Arribats a aquest punt, però, la gran pregunta que em faig és què
passaria si per cada mentida ventilada caigués tot el pas de la justícia
sense moratòries ni possibilitats de fugida per la tangent? Quants dies
més han de passat perquè Fèlix Millet entri a la presó? Quants mesos
haurem d’esperar perquè els tribunals sancionin a diaris com “El Mundo”
amb sumes tan milionàries que facin repensar les farses que publiquen?
Algú es creu que el tal Bárcenas no treballava pel PP fins fa quatre
dies i ara els té agafats tots pel ganyot?
Evidentment que cal aportar proves, però no pot ser que confonguem les parts amb el tot. El ciutadà és castigat sistemàticament quan es separa només un mil·límetre de la legalitat i vigent. Se’l sanciona i se’l sentencia sense que pràcticament mai pugui revertir el signe dels litigis amb l’administració. I, mentrestant, els polítics oculten informació, falten a la veritat i, com en Tarzan, van saltant d’una liana a l’altra de l’entramat jurídic abans d’asseure’s davant d’un tribunal competent que els faci pagar, com a mínim, pel reguitzell de mentides que etziben a tort i a dret amb total impunitat. Certament, tot plegat és molt injust.
Article publicat a elpou.cat el 14-3-2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada