No vull ser espanyol

No miro Telecinco. No llegeixo ni "El Mundo", ni "La Razón", ni tan sols "El País". No em fan gràcia ni Los Morancos, ni la celebrada "La que se avecina" ni la tonteria nocturna del tal Pablo Motos a "El hormiguero" d'Antena3. A El Gran Wyoming el tolero perquè fa un esforç per ser intel·ligent i aixafar certs ulls de poll, tot i que, a l'hora de la veritat, potser li passaria el mateix que a Javier Bardem, que és capaç de remoure cel i terra per defensar el poble saharià i no gasta ni un minut per constatar el tret diferencial català. Potser per això en les gales del cine espanyol —que acostumen a menystenir els productes catalans, dit sigui de passada— queden tots i totes ben retratats.

Antropològicament i culturalment, em sento tan lluny de les exhibicions religioses dels andalusos per Setmana Santa com del ramadà dels musulmans. Totes dues manifestacions conviuen a la ciutat on visc i em semblen respectables, però són lluny de les meves arrels. No vaig a missa ni penso en el més enllà, però crec que els practicants de qualsevol religió —sigui quina sigui— tenen dret a reunir-se en espais dignes. Penso que una església o comunitat de culte que es posicioni políticament (es digui imam o Rouco Varela) no respecta la llibertat dels creients. S'assembla més a una secta o a un lobby que a un camí que, teòricament, ha de fer més lliures als que el segueixen.

Em sembla tan intolerant amb el sentiment patriòtic català el discurs de Soraya Sáenz de Santamaría com l'ambigüitat insostenible de Carme Chacón; i tan espanyolista Jaime Mayor Oreja com Alfonso Guerra, que no va tardar ni cinc minuts a desacreditar el seu "company" Pere Navarro quan aquest va demanar que el borbó abdiqui. Tots ells dirien que sóc jo el nacionalista (amb un to potser pejoratiu), però no admetrien sota cap concepte que jo els contestés que ells també en són, de nacionalistes. Nacionalistes espanyols. Sóc independentista perquè no sóc capaç de veure un futur esperançador a la mercè de l'estat espanyol.

Imagino el futur del nostre país a visualitzant una societat democràtica de ple dret, que modernitzi i doni llustre a les tradicions pròpies i integri i aculli la multiculturalitat de tots els ciutadans. Que eduqui a tothom per igual i que faci del coneixement la seva bandera. Una societat justa, sense caciquismes ni classes polítiques acomodades, sense economia de totxo, folklorismes i "star system" de cartró pedra i poques llums. Tot el contrari del que reflecteixen els estaquirots que baladregen en els mitjans de comunicació espanyols.

Sóc catalanoparlant, però intento parlar i escriure en castellà tan bé com en la llengua que em van ensenyar els meus pares. El català és la llengua pròpia de Catalunya i s'hi ha de preservar després de centúries de minorització. No obstant això, crec que saber llengües enriqueix i amplia les mires de les persones. El castellà —com el francès, el portuguès i l'italià— és una llengua germana i val la pena conèixe'l tan a fons com l'idioma matern. Una llengua garanteix l'accés al coneixement, a la diversitat, a la cultura i a la identitat dels pobles.  

No odio ni els espanyols ni els que se'n senten vivint a Catalunya. Simplement me'n sento diferent. Cada cop sóc més lluny de la unitat d'Espanya per pebrots i de la llibertat dels pobles tenallada per un garant barrut amb corona i un text constitucional que servidor —conjuntament amb un segment cada cop més ampli de catalans i catalanes— no va votar fa més de trenta anys. Tanmateix, considero que tinc més trets culturals en comú amb un veí de Salamanca que amb un ciutadà d'Oslo i que el que menjo s'assembla més a les delícies de receptari grec o libanès que a les delicatessen de la cuina estoniana o hongaresa. 

L'estat espanyol és un femer pudent. S'hi acumula brutícia a tots els racons i n'hi d'anquilosada des de fa segles. De fet, Espanya no existeix. És un enjòlit obsessiu de Castella que pretén dominar la península des de fa massa segles. El castellà és obstinat i s'aferra a la unitat tot i saber que tot s'enfonsa al seu voltant. És tan obstinat que prefereix naufragar abans de concedir la llibertat dels pobles que domina i espolia. Per això dicta lleis perjudicials tan perjudicials per a catalans i bascos com per a ella mateixa. Espanya és un mal negoci i cada cop ho sap més gent.

De xoriços i farsants aquí també en tenim un munt. Tants com de polítics que no estan a l'alçada del canvi que demana el poble a nivell social, però, sobretot a nivell nacional. La independència no serà la fi de la corrupció, però, gairebé segur que esdevindrà el punt d'inflexió necessari per trencar amb el passat i, per fi, regir-nos per les nostres pròpies lleis, condemnar els nostres perdularis i desempallegar-nos de l'opressió i la intolerància de qui encara creu una estructura d'estat rònega, centralista i discriminatòria. No, definitivament, no vull ser espanyol.

Article publicat a manresainfo.cat el 28-2-2013