Anys després del seu periple per la ja pretèrita Caixa de Manresa, i
sense perdre ni un bri del seu bronzejat, s’ha ben assentat a la cúpula
de Catalunya Banc amb un contracte de salari substanciós i blindat. Per
postres, la majoria dels seus esbirros (alguns d’ells manresans)
es mantenen en la cúpula directiva. Tots plegats continuen parant la mà
cada mes mentre esperen el dia que, amb una mica de sort, vingui Banc
Sabadell, compri CatalunyaCaixa i els mantingui els seus sous indecents.
La quadratura del cercle: Todó haurà rodat el món... per tornar al
Born, ja que és precisament de l’entitat vallesana que presideix Josep
Oliu d’on va sortir el 1995 per aterrar a Caixa Manresa.
A l’altra banda de l’escenari de l’actualitat, aquesta setmana
també ha estat notícia Enric Duran per incompareixença davant del
tribunal que l’havia de jutjar. Duran és aquell heroi ciutadà que va
aconseguir 492.000 euros en crèdits de 39 entitats financeres i els va
entregar a causes socials. Aquest Robin Hood de la modernitat ha fet
conferències arreu i s’ha cansat d’explicar la màniga ampla que, en el
seu dia, va trobar en els interlocutors d’unes entitats financeres
àvides per captar negoci al preu que fos i, el que és més greu, sense
calcular el risc i les nefastes conseqüències futures.
Molt probablement, Duran devia coincidir amb algun cadell atiat per
gurus com Todó. L’Ángel Cristo de la banca que va col·locar a les
oficines lleons i lleones famolenques que buscaven preses indefenses per
encolomar-los tot tipus de productes financers. La màxima —un servidor
li havia sentit explicar a tots els comensals d’algun àpat organitzat
per Caixa Manresa— es basava en la idea que si els empleats no eren
capaços de captar els seus familiars per a l’entitat, no feia falta que
es posessin rere de la finestreta. Els adjunts i directors de moltes
oficines, la majoria de nova fornada, amb ambició i amb ganes de
progressar, van agafar el relleu d’aquells delegats acomodats i poc
operatius que Todó s’havia ventilat —i cert és que no li faltaven motius
per fer-ho— de la nit al dia. Renovar-se o morir!
Pocs anys més tard, bona part d’aquells reis de la selva estan
amagats als despatxos de les oficines i no gosen ni sortir a esmorzar.
El temor és el de ser abordats per clients que els entreguen les claus
del pis que no poden pagar o, directament, no paguen la quota de
l’hipoteca i s’arrisquen a ser desnonats. Fins fa quatre dies, aquests
caps d’oficina també es dedicaven a vendre habitatges acumulats com a
garantia d’impagament, procedents de subhastes o deixats a mig edificar
per promotors i constructors endeutats fins les celles. Amb la
canalització d’aquests actius tòxics cap al banc dolent de nova creació,
s’han tret un bon pes de sobre.
Però la pressió dels taurons de la banca no remet. Si fa uns anys
els exigien a fer hipoteques a preu fet, ara els insten a fer entrar
capital fresc a les arques de l’entitat. Diner nou i líquid. Cal vendre
assegurances i plans de pensió i inversió a cor què vols. Com si el
ciutadà de peu tingués prou virolla per fer plans de futur més enllà de
final de mes. Així que ni els treballadors de la banca no se salven de
la trencadissa. Ahir mateix, en una fotografia de la portada de la
secció d’economia d’”El Periódico”, una empleada de Bankia —amenaçada
per l’ERO— mostrava un cartell que deia: “No som banquers, som
treballadors”. Ni més, ni menys.
Al capdavall, potser falta ben poc perquè algun treballador de
banca acomiadat acabi acudint a la Plataforma d’Afectats per la
Hipoteca i el Capitalisme (PAHC) per demanar un cop de mà. Com tants
altres, no podrà sortir-se’n de la trampa que, en el seu dia, va suposar
comprar un habitatge a pagar en 35 o 40 anys pel simple fet que, en el
minut zero de l’operació, la minuta hipotecària mensual era més barata
que la d’un lloguer. Quan al cap de 5 o 6 anys les quotes han augmentat,
s’ha perdut la feina, hi ha hagut algun daltabaix familiar o s’ha
perdut la salut, no es pot seguir pagant aquell pis comprat a preu d’or i
el préstec hipotecari del qual va avalar el pare, l’àvia o el germà
adinerat. El drama està servit. Encara que s’abandoni l’habitatge, el
preu de mercat d’aquest ha caigut, ni propietari ni banc el poden vendre
i el deute contret amb el banc pesa com una llosa.
Són molt raonables els arguments d’Ada Colau, principal abanderada
de la causa dels desnonats, quan explica que la vivenda és un dret
fonamental i constitucional. Calen solucions urgents, però, sobretot,
reflexions ben profundes sobre els nivells de fervor i bogeria assolits
en la cúspide del boom immobiliari. Un gran engany que ha acabat
esquitxant un sector ampli i creixent de la ciutadania. A part del
rescat dels governs, els taurons de la banca van preveure aquest
daltabaix? I el que és més important: hi veuen alguna solució? Em temo
que no.
Article publicat al elpou.cat el 14-2-2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada