Vendes (massa) agressives

Una tarda de la setmana passada, una enquestadora em va parar al centre de Manresa per fer-me mitja dotzena de preguntes sobre el consum d'aigua. Essencialment, quin tipus d'aigua feia servir per beure i cuinar a casa. La noia, d'aquestes que en els anuncis de feina responen al criteri de "bona presència", em va dir que, si li proporcionava el telèfon, entraria en el sorteig d'una nit d'hotel gratuïta. Com que, moltes vegades, als enquestadors se'ls controla fent una trucada posterior als enquestats i la noia em va caure bé, l'hi vaig proporcionar.

L'endemà al matí a primer hora, em trucava (parlant en castellà, per cert) una altra noia. Em deia que m'havia tocat "la rifa" i que per entregar-me el premi només havia d'atendre una visita d'una mitja hora. Sense cap compromís. Ja em conec aquesta mena de no-compromisos, però, com que estic de vacances i havia de ser a casa a primera hora de la tarda, vaig accedir a que vinguessin. A l'hora convinguda, apareixien a la porta del meu pis l'enquestadora del dia abans amb una maleta molt pesada i l'anomenat "supervisor". Aquest últim havia d'actuar més tard i em deixava una estona amb la noia perquè em fes una demostració.  

Quan la noia va treure de la maleta diversos tubs d'assaig i, sobretot, un descalcificador portable per a l'aixeta de la cuina vaig confirmar les sospites sobre les tècniques de venda de la modernitat. Als dos minuts, educadament i sense incomodar-la, li vaig dir a la mossa que no tenia intenció de comprar res, però em va dir que ella no controlava aquesta "part del procés". Per no fer-me pesat, resumiré la demostració en la constatació dels avantatges de l'aigua filtrada per una instal·lació d'osmosi en contraposició a l'aigua potable de l'aixeta i, fins i tot, de l'aigua embotellada que comprem. Res a dir. Per validar el procés científic (insisteixo que aquest es va portar a terme amb un material extret d'una versió millorada del Quimicefa per a la canalla) la noia portava un dossier amb un article de la prestigiosa capçalera "20 minutos" que em confirmava que l'aigua que compro brolla, teòricament, d'una deu plena de cabres de Toledo que fa quinze anys que està seca. Incontestable com a postil·la de desprestigi dels embotelladors d'aigua i la conveniència d'instal·lar-se un descalcificador. 

La noia tenia memoritzat el procediment a casa dels clients. Se li notava. Però va defensar la funció amb dignitat. Prèvia trucada, el "supervisor" va tornar a casa i va fer-li explicar a la "intèrpret" com havia anat la demostració. El noi, aquest cop sí en català, em va constatar que l'aigua de Manresa no és de les més saludables i que la que en bec de l'ampolla és directament verí. Bromes a part, li vaig dir que entenia i sabia què passava amb la composició química de l'aigua i que tenia companys de feina en poblacions com Castelldefels (el supervisor també hi vivia, per cert) que els és imprescindible instal·lar-se un aparell d'osmosi a casa perquè l'aigua corrent és de baixíssima qualitat.

L'home va veure que, amb mi, les negociacions per aconseguir una compra no tenien massa futur. Tot i així, em va passar un fullet (novament en castellà) amb el preu de la instal·lació. Infladíssim, vaig veure poc després, quan em va dir que a l'enquestadora li faltava només un punt (corresponent a una venda) per poder guanyar unes vacances amb les despeses pagades. Per això em feien una oferta especial que reduïa els costos a menys de la meitat. Així és com funcionava el tema. 

Arribats a aquest punt de la història, podríem parlar, a bastament, de les tècniques de venda tan pròpies del sistema capitalista. Tècniques que es basen en una base real, una necessitat de comoditat, seguretat o salut que, si convé, el venedor genera —recordem com es va implantar l'ús del mòbil, regalant terminals fins a convertir-lo en imprescindible— per, immediatament després, desplegar tot l'aparell de captació, finançament i oferta per atrapar al consumidor delerós. Però, en aquest cas, el que em va resultar més rellevant i simptomàtic és com l'empresa en qüestió (domiciliada a Matadepera i amb documentació estrictament escrita en castellà) aprofita la conjuntura social i laboral per deixar anar persones com autèntiques hienes a la caça de compradors.

Com que, modèstia a part, vaig ser un possible client atent i que va entendre de seguida el que venia a ensenyar-me l'enquestadora, vam tenir temps perquè em revelés que les condicions de treball d'ella i els seus companys eren poc més que draconianes. Un sou base baixíssim i comissions per visita aconseguida després de dotze, tretze o catorze hores al carrer buscant-se la vida i a "toc de pito". Perquè s'havien de guanyar les vacances aconseguint punts en la mediació de vendes? Perquè els obliguen a fer-se autònoms i, per tant, no hi ha contractació i cotització que generi els conseqüents dies de vacances. Sincerament repugnant, però validat pel panorama del mercat laboral. Hi ha una cua de gent disposada a acceptar aquestes condicions. "La majoria no aguanten ni una setmana", em va explicar la noia. No m'estranya gens.

Article publicat a manresainfo.cat l'1-8-2013