Només el futur ens dirà si l’enèsim recés del procés cap a la plena
sobirania ens conduirà cap a un impuls definitiu o haurà estat el
descarrilament definitiu de l’anhel ciutadà en les mans matusseres de la
classe política del país. No especularé més en aquesta línia. En les
últimes setmanes, ja hi ha hagut prou mostres de desavinença i
d’interessos ocults al marge de tirar endavant la voluntat del poble.
Tot i així, ho hem salvat.
Gràcies, sobretot, a la pressió de la societat civil —del motor
indiscutible del procés, en definitiva— i als savis consells de tarannàs
serens com el del Muriel Casals, tot proposant no aixecar-se de la
taula fins a arribar a un acord. Un precepte glossat en el minut zero de
la crucial reunió entre Mas i Junqueras; quan, a Madrid, ja començaven a
sucar-hi pa de debò.
El 27-S serem al cap del carrer. Mentrestant, les municipals
prometen ser una primera volta que, per bé o per mal, col·loqui a uns i
altres al lloc que es mereixen. Sobretot a les grans ciutats com
Barcelona on seria difícil d’entendre que les llistes amb lligades al
projecte independentista fessin figa. No obstant això, tot és possible,
ara que es fa difícil de mesurar si l’impacte de Podemos —em nego a
catalanitzar un moviment ancorat en l’Espanya més rància com hem anat
veient— pot acabar enterbolint-ho tot. En les properes setmanes veurem
què passa al satèl·lit grec, on per a molts el tòtem detonador, Syriza,
potser no acaba esdevenint tan revolucionari i transformador com promet.
De moment, tant Pablo Iglesias com Joan Herrera ja s’han fet la foto
amb el virtual guanyador de les generals hel·lèniques, Alexis Tsipras,
no fos cas que se’n discutís el pedigrí radical. Ja ho veurem.
Es votarà a Grècia, als ajuntaments i, fins i tot, a la presidència
de Barça. I, en acabat, llavors sí, espero que no s’ajorni més el debat
que més he trobat a faltar en els últims mesos: l’estira-i-arronsa
argumentat entre unionistes i independentistes sobre el futur de
Catalunya dins o fora de l’estat espanyol. Un combat ideològic entre
constitucionalistes i constituents (d’un nou estat), al cap i a la fi.
Els constitucionalistes (PSOE i PP, essencialment) defensen el marc
constitucional fins a les últimes conseqüències. El consideren
immutable i sagrat, en el cas dels populars, o especulen amb un canvi de
suports i consensos ben remots a partir d’un escenari federal. Una
empresa, la socialista, que sona més a tripijoc d’il·lusionista que a
projecte tangible i realitzable a curt termini guanyin o no les
eleccions a Espanya.
A Catalunya, Ciudadanos farà de palmero al discurs
espanyolista amb la pàtina renovadora d’algú que, com Podemos o UPyD, no
ha tocat mai cuixa i estén el populisme com a carta de presentació. Uns
i altres ens hauran de vendre què hi guanya Catalunya annexionada a
Espanya. Amb arguments sòlids i números clars, no amb la tàctica de
l’amenaça i de la por quan dibuixen un territori aïllat i devastat sense
el bressol espanyol. Amb, sisplau, dades reals i contrastables que
justifiquin les, per ells, inconveniències de, per exemple, un sistema
educatiu sustentat en la immersió lingüística o el cada cop més
escandalós espoli fiscal apuntalat amb la solidaritat del caduc sistema
autonomista.
Estic esperant arguments potents que contrarestin l’ideari
independentista i les agressions directes i sibil·lines que ens han
empès al carrer els últims anys. Arguments que ens demostrin que estem
equivocats i que expliquin perquè han volgut combatre la defensa dels
nostres drets com a poble amb prohibicions i proclames d’il·legalitat
que no passen ni una sola prova del cotó de netedat democràtica.
Vull sentir com molts diuen que se senten espanyols encara que,
havent nascut aquí, això negui sistemàticament la identitat catalana i
l’ofegui econòmicament, socialment i culturalment amb l’objectiu de
sotmetre-la tres-cents anys més. Perquè és difícil, molt difícil, seguir
creient en la germanor i la convivència amb les institucions espanyoles
quan, un dia rere l’altre, es combat i es repudia tot el es forja a
Catalunya.
Article publicat a www.elpou.cat el 21-01-2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada