Aniré a pams per no prendre mal. Va per endavant que no he votat
mai el PSC ni hi he simpatitzat mai gaire políticament. Entre molts
altres detalls que no vénen al cas, perquè les ambigüitats discursives
m’enerven. Unes ambigüitats, tot sigui dit, inherents a tots els partits
majoritaris que aspiren a guanyar eleccions i, estratègicament, abasten
un espectre ampli de votants. Ara bé, a Catalunya, en els últims mesos,
l’inevitable pressió per alinear-se nacionalment ha soterrat el
possibilisme dels discursos polítics a banda i banda del bipartidisme
català d’antany.
Òbviament, doncs, el PSC entra en una crisi profunda quan, per
força, s’ha de posicionar en l’eix ideològic que va de l’espanyolisme
unionista més caspós a l’independentisme sense complexos. De la mateixa
manera, CiU —i especialment Unió— comença a trontollar quan Mas posa la
directa cap a un escenari de plena sobirania i deixa enrere anys i panys
de peix al cove. Tot i patir una davallada, la federació aguanta
l’embat a les urnes, però, en el cas del PSC-PSOE, a la pressió
nacionalista se suma el desgast de dècades de poltrones a les
institucions; la manca de relleus i nous lideratges amb discursos i
idees noves, i els casos de corrupció arreu que fan pensar que a can
socialista no n’hi ha un pam de net.
Arran de la renúncia de Pere Navarro, l’amic Felip González, home fort del PSC a Manresa i futur alcaldable, va dir a Regió7
que, a Catalunya, tot va massa ràpid i, per això, el partit no és capaç
d’adaptar-se. És cert. Fa quatre o cinc anys, molt pocs ens imaginàvem
que el pols independentista acabaria posant contra les cordes l’estat
espanyol. La història ens demostra que les revolucions i els canvis
socials o de paradigma afloren després d’un caldo de cultiu més o menys
llarg. Tan cert com que, quan irrompen, ho fan tan ràpid que enganxen a
més d’un amb els pixats al ventre.
De fet, els fets que canvien l’esdevenir de la història se
succeeixen tan ràpid com necessiten aquells que els protagonitzen. I,
sortosament, el dia a dia ens continua demostrant que la realitat és
sempre molt tossuda. El mateix Felip González, assidu a les accions de
la PAHC, sap que, encara que la llei ho posi massa fàcil per desnonar,
la resistència i el diàleg poden tirar enrere documents i contractes
que, a priori, són legalment irrefutables. Les lleis i les normes
regulen les relacions entre les persones físiques i jurídiques, però,
quan cal, es poden esmenar o canviar si es convé que són injustes o
inhumanes.
Aquest principi democràtic tan evident —i, en el cas dels triomfs
de la PAHC, tan bellament èpic— és ben equiparable a la reivindicació de
sobirania de molts catalans i catalanes. Cal seguir recordant als
socialistes que, si realment tots som demòcrates, hem d’acceptar que la
legislació vigent no és immutable. I més, quan els drets i les
llibertats d’individus i col·lectius es veuen directament o
indirectament vulnerats. Per tant, els catalans tenim dret a decidir el
nostre futur —tot i els aferraments madrilenys a la sagrada Costitutción—,
de la mateixa manera que els ciutadans espanyols tenen dret a ser
tractats de manera igual davant la llei —malgrat haver-hi aforats per
donar i per vendre— i a viure en un habitatge digne —encara que les
lleis hipotecàries, aprovades per PP i PSOE, no només desnonen, sinó que
condemnen famílies de per vida.
L’aforament de la família reial i els desnonaments són legals des
del sentit més estricte: del tot. Però són justes? Sembla que els
socialistes creuen que sí i, esclar, així els va a Espanya.
Paral·lelament, a Catalunya, fins ara, la direcció del partit tampoc ha
volgut donar suport a la celebració de la consulta prevista el 9N. El
mateix argument per desentendre-se’n: no és legal. Així els va anar a
les eleccions europees i així ha acabat Pere Navarro, a qui els
dinosaures del cinturón rojo han fet fer el paper de la trista figura mentre, a comarques, molts han abandonat el barco o han estripat el carnet.
Des de fa mesos, el debat sobre la paternitat del partit i el
projecte polític que cal seguir davant de l’escenari actual són sobre la
taula. Des de fora, es visualitzem com mai les dues ànimes dels
socialistes catalans. Aquelles ambigüitats de les quals parlava a la
capçalera de l’article i que, recurrentment, han anat planant en la
trajectòria de la formació des de la mort del dictador i que ja van
desembocar en diverses pugnes a finals dels setanta. Quan Joaquim Nadal
va ser el cap de llista a la Generalitat, tot i la gran tirada que tenia
a Girona on era un alcalde indiscutible —com ho és ara el crític Àngel
Ros a Lleida—, el futur Conseller d’Obres Públiques mai va ser
considerat un candidat prou apte des de l’òptica de l’àrea metropolitana, on ja remenaven les cireres les figures de Corbacho, Montilla i Zaragoza.
Tot i els bons resultats electorals a Catalunya en les successives
eleccions espanyoles, els socialistes no van aconseguir governar des de
la Generalitat fins que, esgotada l’etapa Pujol, la figura de Pasqual
Maragall va saber aglutinar totes les faccions del partit i sumar al cinturón rojo les
sensibilitats territorials de caire més catalanista agrupats a
plataformes com Ciutadans pel Canvi. Un corrent definit en el seu dia
com a progressista, federal i republicanista. Tres pedres angulars que,
vista la deriva actual dels socialistes a Barcelona i a Madrid, han
passat a ser velles i caduques aspiracions anorreades pel discurs
erràtic dels d’uns dirigents que donen suport a polítiques de dretes,
només parlen de federalisme en clau catalana i aproven la successió per la patilla de Joan Carles I.
La justificació de tanta incongruència ha estat l’amnèsia de tòtems socialistes com l’admirat i homònim de l’amic Felipe.
González va tenir la barra de dir que el PSOE no va ser mai republicà.
Ni marxista! Ni federalista! Ni va advocar mai per dir no a la OTAN. Que
no som tan rucs! Tot va anar quedant enrere en nom de l’eixamplament de
la majoria i la captació del màxim nombre de votants. I, esclar, la
negació de les arrels i l’incompliment sistemàtic de promeses electorals
han acabat passant factura.
Paral·lelament, i deixant a banda l’eclosió independentista a Catalunya de manera interessada, a la meseta, un
escut per justificar el daltabaix electoral és el debat ideològic en
clau continental i l’enèsima crisi de la socialdemocràcia europea davant
de l’onada neoconservadora i els interessos de l’anomenada troica. Ja
vam veure els resultats dels socialdemòcrates a les eleccions al
Parlament Europeu i l’escàs efecte de primeres espases com l’alemany
Martin Schulz o el primer ministre francès d’arrel catalana, Manuel
Valls, al míting socialista de Barcelona. Comptat i debatut, i lluny
d’obrir una nova etapa com la tercera via implantada per Tony Blair al
Regne Unit coincident amb el tombant del segle, el cap de llista dels
socialistes europeus, Martin Schulz, ja va avançar que no posaran traves
a la investidura a Brussel·les de l’executiva encapçalada pel
conservador luxemburguès Jean-Paul Juncker. En resum, més austeritat i
menys solucions per pal·liar el patiment de la ciutadania com
s’esperaria d’una formació socialdemòcrata clàssica.
Acabo aquestes ratlles mentre veig al canal 324 com, a Madrid, hi
comença a haver moviment per fer entrar aire fresc al partit i, a casa
nostra, Miquel Iceta diu que afronta el repte de cohesionar una formació
que, ara més que mai, es debat entre el sucursalisme d’un PSOE decadent
o el ressorgiment d’unes sigles cohesionadores en el passat i sempre
associades a una estratègia política més o ments propera a les
necessitats dels diferents moments històrics del país: des de la
Transició fins a la sentència contra l’Estatut del 2010.
Article publicat a www.elpou.cat el 14-06-2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada