Prou, que tornin els «papers»!

Entre proclamacions reials, escoles en castellà subvencionades a 6.000 euros i desencisos mundialístics, sembla que hagi passat per alt, com aquell qui no vol la cosa, una notícia de conseqüències funestes per al nostre país. Ni més ni menys que la negativa de Madrid a tornar a Catalunya la part dels arxius catalans de Salamanca que quedaven pendents després de l'acord entre administracions de fa set anys. Mirem-nos-ho com vulguem, però aquesta nova decisió del ministeri espanyol que encapçala l'ínclit Juan Ignacio Wert representa un desafiament a la identitat catalana i als seus anhels de desmarcar-se —d'una vegada per totes— d'un sistema arcaic i malalt com l'Espanya recentralitzada de la autonomies.

Cal recordar als legalistes ortodoxos, a aquells que ara s'arrepapen als pactes i a l'ordenament jurídic —especialment la sacrosanta Constitució—, que els governs de Barcelona i Madrid van decidir tornar els arxius a Catalunya per una evidentíssima qüestió de memòria i de dignitat. Un cas sense discussió en el dret internacional. Malgrat tot, ara, el ministeri es salta la legalitat a la torera i diu que només es tornaran aquells documents que poden ser restituïts als seus propietaris o als seus successors. Així, si el propietari ha desaparegut, o no està clar qui n'és el successor, els papers es quedaran a Castella. Comptat i debatut, es calcula que només tornaran a casa nostra 238 de les 546 caixes d'arxiu. Però, què pretenen? Que institucions i particulars facin cua a Salamanca per esbrinar en quin voral de carretera hi ha enterrat algun familiar afusellat a la Guerra Civil?

Una de les visites més corprenedores que he fet en un viatge a l'estranger va ser a Vílnius, la capital de Lituània. Fins a la seva independència, a principis dels noranta, la república bàltica de més al sud havia estat víctima dels interessos geopolítics europeus del segle XX. Va ser presa pels nazis a la Segona Guerra Mundial i, a la capital, la Gestapo va instal·lar el seu quarter general en un edifici cèntric amb àmplies oficines, calabossos, sales de tortura i execució, al soterrani. Curiosament, el mateix edifici que va ocupar el KGB per reprimir i purgar els presos polítics durant l'etapa soviètica. Actualment, aquest emplaçament s'anomena Museu de las Víctimes del Genocidi i conserva per a la història, amb plaques a la façana, la memòria dels centenar de milers de lituans que van lluitar per la seva terra tant durant l'ocupació del Tercer Reich com en els dur període de la guerra freda.

A l'estat espanyol, aquesta mena de monuments a la memòria col·lectiva, els mateixos que a Alemanya representen els antics camps de concentració, són impossibles de bastir perquè els vencedors de la guerra no només han manipulat sistemàticament la història, sinó que segueixen governant a les institucions. Per aquest motiu, hi continua havent fosses de soldats republicans sense identificar i famílies senceres amb avantpassats dels quals sembla que s'hagin d'avergonyir. Hi ha democràcia i rei! Però la clivella ciutadana del període 1936-39 continua latent amb la rúbrica de vergonyes com El Valle de los Caídos, un insult a l'altra Espanya, la que no va guanyar la guerra.

Per tot plegat, molts estem farts del derecho de conquista i dels botins de guerra de castellans i espanyols, als quals ara no els surt dels baixos tornar els que no és seu i al·leguen que els és propi. Siguem seriosos. Com poden considerar-se propis documents privats confiscats a la Generalitat republicana en etapa bèl·lica? Sembla que siguem en plena etapa colonitzadora i que Catalunya (conjuntament amb Euskadi, les Canàries, Ceuta i Melilla) continuïn al mapa com les últimes colònies castellanes. Aquesta visió imperialista és tan caduca com la marca España que es propaga a l'esfera internacional amb la consegüent vergonya aliena dels catalans.

Article publicat a manresainfo.cat l'1-7-2014